Dues grans pèrdues

[Un dos i seguit, 20-5-22]

El destí ha volgut, en una cruel coincidència, que aquest passat dimecres ens deixessin dues persones diferents en edat i en bona part de l’activitat que realitzaven, però tant l’una com l’altra agermanades pel fet de ser d’una importància extraordinària per al sardanisme. L’un, l’home que va crear La Sardana de l’Any (a més d’haver incidit en altres aspectes de manera brillant), Jordi Puerto, que marxava a la respectable edat de 92 anys, sabent que aquella iniciativa reeixida té continuadors i, doncs, el futur assegurat. L’altre cas, el del músic Jesús Ventura, és potser més punyent, ja que era una persona plenament activa i que encara podia haver aportat molt a la música del país. 

Dues persones que vaig tenir el privilegi d’haver-los conegut i tractat, d’haver constatat de prop que eren peces valuoses en aquell engranatge que a vegades comento quan em refereixo als centenars de persones que treballen per la música i la dansa catalanes, cadascú des del seu lloc. El cas és que tant Puerto com Ventura no només en van assumir diversos d’aquells papers, sinó que tots foren realment estratègics, innovadors en alguns casos, però sempre essencials.

I no voldria que ningú em m’interpretés malament, perquè no es tracta de comparar res ni ningú, però necessito dir que si els comiats sempre són tristos, a vegades esdevenen, també, molt cruels, quan qui marxa ho fa abans d’hora, amb la ment plena de projectes i l’agenda, ara orfe, també farcida de cites estimulants per al sardanisme. Descanseu en pau, amics!