El tarragonisme més genuí

[Un dos i seguit, 24-9-21]

Una festa major important i singular com ho és la de Santa Tecla, a Tarragona, comporta un conjunt d’actes ampli i variat, amb moltes propostes de tot tipus. Però ja sabem que les festes autèntiques, aquelles que destaquen de veritat, com és el cas, ho són no només per la quantitat, pel renom dels que actuen o pel pressupost, sinó per la personalitat de determinats moments d’aquells dies farcits de coses plenament populars.

Hi ha actes que, encara que altres poblacions els vulguin imitar, fora del seu context original mai tenen aquella màgia que només aquell lloc i aquell moment poden aconseguir. La Baixada de l’Àliga?, Dames i Vells en una placeta de la Part Alta?, els Pilars de la Mercè? Segur que aquests i altres ho són d’aquesta mena per als tarragonins, no en tinc el més mínim dubte. Però ja em permetreu que en destaqui un altre: el Retaule de Santa Tecla, amb el qual dilluns vam tornar a experimentar aquella màgia que deia, i que, a més, es mostrava enriquida, multiplicada.

El retaule va ser l’obra magna d’un tarragoní autèntic, el Jaume Guasch, qui va aconseguir fer realitat aquesta meravella amb el seu art, però també sabent aplegar el suport necessari per part municipal, la complicitat dels dansaires de l’Esbart Santa Tecla, la tècnica de músics, coreògrafs i altres artistes imprescindibles per a un muntatge tant complex com aquest, Malauradament, el Jaume va marxa massa aviat, però va tenir temps d’afermar el Retaule, quedant només l’espineta d’un detall: situar l’escenari d’esquena al Retaule de la Catedral, en comptes de la porta principal com fins ara. Això s’ha aconseguit enguany, en la trentena edició de la representació, de manera que el Retaule estàtic, inspirador del que veiem en moviment, s’integra de manera ideal i perfecta en l’espectacle, tot això afavorit per un joc de llums espectacular, que referma allò que expressen les evolucions dels dansaires.

I és que el seu creador ja no hi és, però tot l’engranatge funciona meravellosament, gràcies a que està en bones mans: la coreografia amb Lluís Calduch, la música de Francesc Cassú amb La Principal de la Bisbal en directe... i tanta altra gent compromesa en aquesta manifestació del tarragonisme més genuí.