Desconcert general

[Un dos i seguit, 10-9-21]

Quan parlem del que es pot i del que no es pot fer en aquest temps de pandèmia, correm el risc d’assegurar fermament -i, fins i tot, creure’ns-ho- que allò nostre és imprescindible, que és inconcebible que no es permeti, que la suspensió causa danys irreparables i, sobretot, que és la cosa més segura del món.  

Com sempre, el que cal és fer l’esforç d’adoptar una perspectiva equànime i analitzar-ho tot amb la fredor necessària, pròpia d’aquell cirurgià que necessita serenor i del cap clar en comptes de dedicar-se a maleir la malaltia que ha de tractar. És complicat, certament, i jo no voldria estar en la pell dels que han de dissenyar les mesures, però sí que gosaria reclamar, de la manera més humil possible, que, almenys en l’àmbit festiu i tradicional, concretessin amb major detall les seves decisions. 

Perquè -i amb això insisteixo en una qüestió que he comentat més d’un cop- em sembla aberrant el que passa setmana rere setmana arreu del país: que moltes activitats depenguin d’una lectura de la normativa que ha de fer cada ajuntament. L’aprovació o no, no s’acostuma a decidir (o, com a mínim, es comunica) fins a darrer moment, amb el trasbals que això comporta per a tots els implicats.

Que hi ha una manca de claredat i que cal una major difusió de les possibilitats, recursos i necessitats de cada possible activitat és més que evident. Potser s’hi hauria d’esforçar més la Confederació Sardanista, en aquest sentit, i cal fer veure i entendre que, per exemple, si en un lloc es fan ballades, no és pas per irresponsabilitat, sinó perquè s’han preparat amb unes condicions determinades, atenent la seguretat dels assistents. A l’hora de la veritat, hi ha un desconcert general en veure que en un lloc es pot ballar, al poble del costat no i s’ha de fer un concert, mentre que la de més enllà ni una cosa ni l’altra.