No el trobaran a faltar, el concurs

[Un dos i seguit, 17-9-21]

Si les festes de Santa Tecla, en les quals ja ens hi trobem pràcticament immersos, fossin normals, aquest diumenge potser s’hauria celebrat el concurs de colles sardanistes que hi ha estat present de manera pràcticament ininterrompuda des dels anys 40 del segle XX. La veritat és que no sé si hi va haver alguna interrupció, però segurament deuria ser molt puntual i, segur, molt abans que un servidor -que ja comença a tenir una edat- en pugui tenir cap record. Els problemes de l’entitat organitzadora -el Casal Tarragoní- i els estralls produïts per la pandèmia en són les causes principals, però també em fa malpensar que precisament ara, quan arreu del país ja es poden tornar a fer concursos, encara que amb mil i una mesures de seguretat, i quan Tarragona ha estat pionera en fer ballades, justament ara sembla estrany que deixem perdre un acte amb tanta solera. 

Costa entendre que no s’hagin fet els esforços necessaris per salvar el concurs. I no em refereixo només al Casal, que prou feina té, ni tan sols a l’altra entitat sardanista de la ciutat, que no deu voler xafar terreny aliè, sinó que penso en l’Ajuntament. Que, per la raó que sigui, els promotors habituals no hagin pogut impulsar el concurs sembla que no  els ha preocupat el més mínim. No s’han pensat solucions ni alternatives, talment com si fos una idea, una proposta, aliena a les festes, que es feia fins ara perquè a quatre engrescats els venia de gust, no pas perquè fos un element important en el programa. És clar que determinats caps pensants vinculats a les festes no el trobaran a faltar i, alguns, més aviat creuran que s’han tret una nosa del damunt i aquella plaça ocupada durant dues hores en plenes festes de la ciutat més val utilitzar-la per alguna cosa més «autèntica» (i  hi he posat cometes, aquí).