Resiliència

[Un dos i seguit, 8-10-21]

Ara mateix, costa de creure que potser algun dia podrem portar una vida diguem-ne normal, un cop s’hagi superat tot aquest trauma de la pandèmia. En tot cas, abans que això arribi i quan sí que sembla que moltes coses estan apropant-se cada vegada més a aquest punt desitjat, segur que tenen molta feina els sociòlegs, psicòlegs i tota mena d’especialistes que estudien els fets i els comportaments humans. Entre altres coses, hauran de tractar de treure aigua clara sobre els diferents nivells d’afectació a persones, organitzacions i tota mena d’activitats individuals o col·lectives.

Perquè és evident que, malgrat tot, hi ha activitats tradicionals que han despertat aviat de la letargia obligada, però també s’han anat generant propostes noves i en no pocs casos s’ha evidenciat una capacitat d’adaptació a les circumstàncies realment envejable. Allò de la resiliència, vaja. Sense sortir de l’àmbit de la dansa i la música tradicionals, tot i que fa setmanes ja vaig afirmar convençut que caldrà que passi temps per fer balanç, he de reconèixer que m’esperava que la patacada fos més forta del que es pot veure, d’entrada, pel que fa les entitats, les colles i les cobles.

En general, tot i que el panorama general ens ofereix casos de tot tipus, per poc que es pot, es tornen a fer ballades, aplecs, concursos i concerts; s’enregistren i publiquen més discos que mai; es porten a escena espectacles realment innovadors i, fins i tot, es llegeixen tesis doctorals sobre aquesta música. Insisteixo: en aquest monumental bugada segur que s’hauran perdut molts llençols, però també és cert que, de moment, no dormirem destapats, precisament.