Que no calgui tornar enrere

[Un dos i seguit, 1510-21]

Per fi, la setmana passada vam poder tornar a presentar aquest programa, l’Un dos i seguit, en una situació molt propera a la normalitat: des dels estudis de Tarragona Ràdio, en directe i amb tots els membres de l’equip que van poder venir. Ho vam fer amb mampares de protecció i totes aquelles mesures de prevenció que són habituals a tot arreu, però vam tornar a sentir aquella experiència inigualable de la proximitat física -tot i que mesurada-, de la improvisació, els errors que sempre hi ha, la complicitat... La salsa del directe, en definitiva.

Res a veure, doncs, amb el que havia estat el programa els últims mesos: enregistrant només la veu a casa, fer tot de càlculs per tal que quadrés mínimament el temps d’aquells talls de veu i les músiques i enviar-ho a l’emissora, on la Sílvia feia meravelles per tal que tot quedés prou digne. Les possibilitats tècniques i de temps de tots plegats només permetien que hi intervingués un servidor, en unes sessions fredes i no sempre amb la veu amb prou condicions. Però ho vam fer, mentre fou possible, ja que també hi va haver un temps de mutisme total, i va ser per responsabilitat amb el compromís amb l’emissora i amb els oïdors, molts dels quals ens consta que han seguit el programa, encara que només fos per escoltar les sardanes, ja que l’agenda era ínfima i, per força, poc fiable.

Naturalment, ara, altra vegada a l’estudi i amb els companys, només desitgem el mateix que tothom i en tots els àmbits: que no ens calgui mai més tornar enrere i que acabem de derrotar aquest maleït virus. I que ens seguim trobant a les ones i a les places, és clar!