Consistència

[Un dos i seguit, 28-5-21]

Una de les moltes polèmiques que circulen per les xarxes aquests dies ha tingut com a motiu la versió de l’himne nacional de Catalunya, Els Segadors, que es va interpretar en l’acte d’investidura del nou president de la Generalitat, Pere Aragonès. Va anar a càrrec de la cantant Magalí Saré i el contrabaixista Manel Fortià, que oferien una interpretació força original, tant en la música com en la lletra. Deixant de banda, ara, aquest darrer aspecte, en el qual es va feminitzar els segadors per segadores, que és tota una qüestió de debat immensa, des d’un punt de vista musical també hi ha gran controvèrsia sobre si això cal fer-ho o no, o si és de prou qualitat...

Personalment, la versió em va agradar, la vaig entendre com una manera personal de veure aquesta peça, com tantes n’hi ha en aquesta i moltes altres. De fet, a l’Un dos i seguit cada setmana escoltem una versió diferent d’un altre himne com és La Santa Espina. El meu dubte, però, és si era un bon moment per fer-ho. No em veig capacitat per assegurar res, però sospito que a cap país del món en els actes oficials –i quin ho pot ser més que el d’investidura del president?- no s’interpreti la versió oficial de l’himne respectiu.

Sigui com sigui, crec que els catalans hauríem de tenir prou autoestima per entendre que en aquella cerimònia hauria resultat perfecte qualsevol de les versions oficials que hi ha: la d’orquestra simfònica, d’Antoni Ros Marbà; la coral, d’Oriol Martorell; la de banda, de Joan Lamote de Grignon; la simfònico-coral, de Ros Marbà; i la de cobla, de Francesc Cassú. Ara bé, atesa la dimensió de l’acte, sens dubte que la cobla, amb la seva tímbrica característica, hauria estat sensacional. En realitat, això ja es feia en temps de la República en una versió de Josep Serra. Aleshores, però, els preocupava més atorgar consistència pròpia d’un país de veritat a la cerimònia que fer-se els modernets.