[Un dos i seguit, 2-7-21]
La sardana és un fet plenament viu, amb tot el que això comporta. Entre altres coses, la vida va aparellada amb la mort, com un fet que cal acceptar i que, d’una manera o altra, sempre està present en la nostra experiència. Així, en un programa com aquest, que pretén fer el seguiment de la vitalitat del sardanisme, de vegades hem de fer referència a fets com el traspàs d’algú que hi estava implicat.
Aquesta vegada ha estat l’adéu a un personatge singular: el músic, compositor, musicòleg, director d’orquestra i de cobla Lluís Albert, mort el passat divendres a l’edat de 98 anys. Una llarga experiència, doncs, que comentarem avui mateix, però de la qual ara m’agradaria destacar la vesant d’estudiós de la sardana, sobretot pel que l’evolució fins la seva forma actual des d’una perspectiva musical. Ho va fer amb un rigor i un coneixement de causa poc habituals fins no fa gaire, treballant en arxius públics i privats, utilitzant una documentació i un mètode científic.
Lluís Albert va ser dels pocs que, en el seu moment, es van allunyar deliberadament de les visions romàntiques i idealitzants que proliferaren durant dècades, massa sovint plagiades sense gaire criteri, de manera que s’havien idealitzat en excés alguns fets o persones i altres aspectes quedaven foscos, sense que ningú els hagués tractat com cal.
Sortosament, n’hi ha hagut d’altres que han seguit aquesta via més seriosa, sobretot els últims anys, amb gent jove i sòlidament formada que analitza de manera professional aquest fenomen que és la cobla i la sardana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada