Reconeixement merescut

[Un dos i seguit, 17-12-21] 

Fa uns dies, es va confirmar oficialment una de les xafarderies que havíem comentat no fa gaire: que l’Ajuntament de Tarragona lliurarà, el proper 10 de febrer, el Diploma al Mèrit Cultural a Alfred Abad Gascón, per la seva trajectòria com a president de l'Agrupació Sardanista Tarragona Dansa durant molts anys, i per la trajectòria també com a compositor de sardanes.

No cal dir que ho trobo plenament justificat, encara que molts pensaran que estic condicionat per la llarga coneixença i amistat que hi tinc. Hauré d’apel·lar a la credibilitat que pugui tenir entre els oïdors habituals, és a dir aquells que ja saben què penso de tot això de les sardanes. I en aquest cas, sóc dels que saben que estem parlant d’una persona discreta i mesurada en les seves manifestacions, però bàsica, essencial, en el moviment sardanista dels últims decennis, no només a nivell tarragoní, sinó també, en bona part, del país. 

Després d’anys de dansaire destacat, l’Alfred va fundar una colla que aviat es va fer un lloc entre l’elit competitiva, va impulsar el creixement en el nombre de colles i tot plegat va esdevenir l’Agrupació actual, amb un ampli panorama d’activitats, encara que fonamentalment sardanistes. En un moment donat, es va proposar escriure sardanes i, com tot el que endega, ho ha fet bé i amb un èxit indubtable. El cas és que les qualitats de seriositat, rigor i exigència màxima a un mateix i als altres, pròpies d’un professional competent en la seva vida laboral, les aplica en el dia a dia a les sardanes, especialment al capdavant de les colles i a dins d’elles, és a dir, no només fent de president, sinó picant pedra tot ballant al màxim nivell i conduint assajos comptant tant amb experts balladors com amb aprenents, que tots creu que són importants. 

Però l’aparent fredor que pot llegir-se a primera vista davant d’aquesta actitud, cal veure-hi, perquè hi és, una dedicació apassionada a una dansa i una música que els esperits sensibles saben apreciar. Un món que és diversió, bellesa i sentiment, però que ell s’hi endinsa conjugant dues maneres d’encarar les coses: aquesta passió i la feina ben feta. I sembla, atesa la persistència en el temps i els èxits assolits, que la cosa ha funcionat molt i molt bé. Per sort, algú a la casa gran de la ciutat això ho ha vist i ha gestionat el reconeixement del febrer vinent. Felicitats!