El gran dubte

[Un dos i seguit, 9-4-21]

El gran dubte que tenen plantejat el sardanisme i els esbarts, igual que els altres sectors de la cultura popular i tradicional, és fins a quin punt els afectarà l’actual crisi provocada per la pandèmia. No em refereixo, és clar, al moment actual, ja que és evident que la situació és terrible, amb la major part de l’activitat suspesa. El temor, a banda d’això, és si es podrà recuperar certa normalitat un cop tot hagi passat, que se suposa que tard o d’hora s’aconseguirà aquell estat que ara ens sembla llunyà o, directament, utòpic.

Perquè ens hem d’anar fent a la idea que no n’hi haurà prou amb que algú amb autoritat ens pugui dir que ja està, que està tot controlat i es pot fer de tot, cosa que ves a saber si es produirà. En aquest temps excepcional, s’han perdut persones, s’han eixugat pressupostos, s’han dinamitat esperances i il·lusions, s’han perdut continuïtats i inèrcies... Algú potser haurà portat el seu camí professional o personal cap a altres terrenys... Potser no es gosa expressar-ho, però tothom té por de si podrà comptar amb tota la junta, amb la plantilla de la cobla, amb tots els balladors de la colla de concurs. I, els que hi siguin, caldrà veure en quines condicions tornaran a l’activitat.

La fragilitat de la majoria de les entitats, sobretot, és endèmica, de manera que tot plegat no ha fet altra cosa que agreujar allò que ja era poc robust. Això sí, no han estat pocs els que han procurat que aquest enorme i letal parèntesi no fos total, mantenint, com a mínim, el contacte virtual o exercint l’enginy per improvisar activitats  alternatives. El panorama, certament, és divers, de manera que detectem venerables entitats que ens consta que estan al límit de l’extinció, mentre altres organitzacions ja analitzen com es poden preparar per sortir del túnel. La Unió de Colles, posem per cas, ha preparat un cicle de conferències -virtuals, això sí- que ho tractaran des de diverses perspectives. Potser és això el que cal: optimisme, combinat amb feina rigorosa.