El que ens farà avançar

[Un dos i seguit, 23-10-15]

Que, actualment, bona part de les propostes més innovadores i agosarades que es plantegen en l’àmbit de la sardana i la música per a cobla arriben de la mà dels músics, és una obvietat que no ens cansem de repetir sovint i, molt em temo, encara ho haurem de fer durant força temps. Formacions com la Sant Jordi, sobretot, però també La Principal del Llobregat o, com a més propera, la Reus Jove, per posar només alguns exemples, ens mostren inventiva, iniciativa, desacomplexament i moltes altres virtuts al costat de la professionalitat i el rigor interpretatiu.

I, atenció!, ens presenten coses noves que, en alguns casos, ens semblaven impensables abans que ells les formulessin, però ho fan sense deixar de banda el repertori i les actuacions de sempre. Queden desautoritzats, doncs, segons quins crítics a aquestes iniciatives diguem-ne diferents, d’aquells que alguna vegada els han acusat de que una cosa els faria perdre l’altra o que aquests “experiments”no salvaran la sardana; un argument pervers, perquè no es tracta de salvar res, no es tracta de situar-se, d’entrada, en una posició de perdedors, sinó de llevar-se complexos del damunt i treballar de manera seriosa però sense manies.

Un exemple que fa pensar és l’últim disc que ha donat a conèixer la cobla Sant Jordi. Un homenatge a Enric Morera en l’any del 150 aniversari del seu naixement, amb un plantejament acurat i professional, amb versions exemplars de grans clàssics coneguts i altres no tant, però sota un concepte, un esperit més proper a les experiències trencadores que ells mateixos fan també aquests dies que no pas a les coses fetes com a rutina i amb por a trencar cotilles. El que ens farà avançar, allò que demostra que la sardana és viva tant són els experiments agosarats com el tractament respectuós i acurat dels clàssics.