Música enllaunada

[Un dos i seguit, 24-7-15]

Segurament una de les principals glòries de la sardana és poder disposar d’un conjunt orquestral tant ric i ple de possibilitats com és la cobla. Això, però, també és un problema, ja que una cobla amb “cara i ulls”, per dir-ho de manera col·loquial, implica disposar d’un grup de músics mínimament preparats, és a dir, amb uns estudis i una experiència que els permeti oferir interpretacions de dignes cap a amunt.

El que cobren aquests músics ha estat un etern tema de polèmica que, sembla, amb el temps i a la pràctica, van guanyant els partidaris de la qualitat, és a dir, les cobles que ho fan acceptablement bé, com a mínim. Encara que mai desapareixeran del tot, cada vegada són menys les actuacions d’aquelles que per poca sensibilitat auditiva que tinguis t’agafen ganes de fugir.

Darrerament, però, han proliferat alguns cicles de ballades amb música enregistrada. S’addueix la manca de pressupost i les ganes de ballar de la gent, utilitzant lemes com “sardanes a la fresca” i similars. N’hi ha a llocs com Mollerussa, Constantí o Riudoms, entre altres.

Voldria deixar clar el meu respecte pels organitzadors i els que participen en aquestes ballades, perquè estic segur que si poguessin, comptarien amb cobla en viu i en directe, però, què voleu que us digui, sempre ho he trobat molt fred això de la música enregistrada per ballar al carrer. M’ho ha semblat en el cas dels esbarts, on es poden comptar amb els dits d’una mà les actuacions amb cobla que s’hauran fet aquest estiu i també m’ho ha semblat aquesta opció en els concursos de punts lliures, on l’espectacularitat de les colles queda aigualida amb una sonorització excessiva i, un cop més, freda com un bloc de gel. 

Naturalment, que cadascú faci allò que vulgui. Només els demanaria que deixessin sempre clar si hi ha o no música en viu –cosa que alguns fan però altres no- i que es tingui en compte allò de si val més qualitat que quantitat.