En un país normal

[Un dos i seguit, 10-7-15]

Segurament no tant com els més inquiets voldrien, però el cert és que en qualsevol programa com aquest mateix que ara encetem, tindrem molts exemples de que en el món sardanista hi ha consciència, interès i, a vegades, resolució pràctica i efectiva que cal no limitar-se a fer sempre exactament el mateix –encara que, de moment, funcioni-, que no n’hi ha prou amb reproduir mimèticament velles fórmules i que, en definitiva, tot allò que és viu de veritat ho demostra evolucionant. Fent canvis generalment petits i, a vegades, més contundents, però mai adoptant posicions encarcarades.

Els últims temps ho demostren sovint, tal i com intentem reflectir-ho a l’“Un dos ni seguit”, els músics. No hi ha setmana en la que no podem fer referència a una o altra proposta de barreja, de fusió, però també en la que no es pugui constatar neguit, per exemple, per oferir programes variats i amb molts autors actuals i joves, un fet extraordinari fa uns anys.

Podem veure, també, com els organitzadors de ballades i altres actes, malgrat les limitacions pressupostàries, de mitjans i, moltes vegades, de comprensió per part dels responsables públics, els mitjans de comunicació i segons quin públic, malgrat això, s’esforcen per introduir petits o grans elements nous per dinamitzar allò que promouen o, directament, gosen fer realitat propostes autènticament noves. En el sector de les colles es debat constantment sobre tots els aspectes de la competició i, en alguns, els canvis han estat importants: només cal veure fotografies antigues i comparar-les amb les actuals.

Lluny de voler fer inventari, només com a exemples agafats a l’atzar del guió d’avui, trobem el “Sardabona” dels Dansaires del Penedès a les seves ballades, que són molt més dinàmiques; les ganes de fer-se visibles a la Festa Major de la gent de la Tarragona Dansa amb la caminada “Puja aquí dalt i balla”, per Sant Magí; l’estructuració del conjunt del sardanisme, lent però sembla que segur, en la nova Confederació; els discos que aporten molta substància musical....

Una situació que em fa pensar quelcom semblant a quan miro el meu país en general. Si malgrat tots els malgrats tenim una nació potent i vital, què no faríem si fos un país lliure a l’hora de gestionar-se? I pel que fa al sardanisme, si quan ja estem habituats a que molts li cantin les absoltes a cada moment, és capaç de fer realitat una quantitat ingent d’activitat setmana rere setmana i fins i tot generi coses noves constantment, què no faríem en un país normal?