L’etern problema dels jurats

[Un dos i seguit, 18-9-15]

No és la primera vegada que en parlem ni, segurament, serà la última. També ha estat una qüestió recurrent des de que hi ha competició de colles sardanistes. Naturalment, em refereixo als jurats, una figura imprescindible en els concursos, però que sembla que porti l’etiqueta de la polèmica com una cosa consubstancial i inseparable.

Suposo que això passa en tots aquells àmbits en els quals hi ha alguna mena de personatge que disposa de la facultat de decidir resultats de competicions. Fins i tot passa en el cas dels àrbitres, i això que, en principi, no són ells els que determinen qui guanya o no. Malgrat això, si la insatisfacció es manifesta no només entre els que han perdut, sinó que també expressen disconformitat, o, com a mínim, estranyesa sobre diverses actuacions de jurats per part de persones imparcials o que no hi estan implicades, cal suposar que alguna cosa passa.

I segur que alguna cosa estranya hi ha en les puntuacions que va donar el jurat de diumenge passat a Tarragona per a les colles de la Final Gran del grup A, és a dir, les millors del moment actual. Algun jurat -i ho esmento només a com a exemple evident- va situar, en una sardana, la colla que va acabar segona, com a última.

Que el funcionament dels jurats requereix canvis i una actuació decidida em sembla que tothom n’és conscient. De fet, l’editorial de l’últim número aparegut de la revista “Unió”, de la Unió de Colles Sardanistes, en parlava. Plantejava, sense embuts, aquella necessitat que deia fa un moment, però també deixava clares les dificultats dels organitzadors del Campionat per poder disposar de jurats prou preparats. Sembla que d’haver-n’hi n’hi ha, però de disposats a actuar a l’hora de la veritat, ben pocs.

Potser caldria trobar una mena de fórmula de professionalització dels jurats. No en el sentit de crear llocs de treball –cosa que hem de suposar inviable a hores d’ara-, però sí que es pugui garantir que aquesta tasca, no sempre compresa i, sovint, incòmoda, no representi un sacrifici econòmic i que, a més, comporti un compromís. Al capdavall, als músics se’ls exigeix molt (particularment als concursos!) i tenen una remuneració que, segurament, és minsa, però que comporta una regulació i aquell compromís que d’altra manera costa de justificar. Aquest nou règim hauria de portar a una major exigència, tant pel que fa la formació d’aquests jurats com a en el moment de la veritat, és a dir, quan actuïn als concursos.