Parlem-ne

[Un dos i seguit, 20-1-12]

L’any 1992 es va celebrar a Calella el Primer Congrés del Sardanisme. Fou un autèntic esdeveniment, d’una organització complexa, amb un bon nombre de ponències i debats, la majoria força interessants i vull creure que, en bona part, productius. Sempre va bé debatre en qualsevol àmbit.

Ara, al cap de tants anys, no sé si amb la forma de congrés o qualsevol variant (entre altres coses, perquè no estic segur que la Federació Sardanista avui dia tingui la mateixa capacitat que en aquell moment), però sí que crec fermament que convé tractar, de manera asserenada i valenta, moltes coses al voltant de la sardana i de la cobla. Aquest convenciment, que ve de lluny, s’aferma encara més després de comprovar com a les xarxes socials (Facebook, sobretot) els últims mesos han proliferat els debats, a vegades amb molta vivesa i, fins i tot, sortides de to.

Ja he comentat en algun programa anterior el cas d’un personatge anònim que ha estat l’incitador de molts d’aquests debats, amb el problema que, tot i la validesa de la majoria de qüestions que plantejava, el perdien les formes. És a dir, se’l podria considerar una mena de combinat de Mourinho i Pepe trasplantats a la sardana: uns bons professionals, però amb unes maneres pèssimes. Això sí, aquests, almenys, sense amagar-se rere l’anonimat.

La conclusió és que les xarxes socials tenen els seus límits. Són bones per comunicar-se, per encetar debats, però no pas per a concloure res, a més de restar exposats, tots plegats, als rebentadors de torn. El camí, crec jo, són iniciatives del tipus que prepara el Casal Tarragoní per al proper mes de març: una trobada d’informadors sardanistes on, entre altres, hi diran la seva alguns professionals d’acreditada solvència: Jordi Lara, sobretot per la seva tasca a la televisió; Josep Pasqual, a la premsa; i Albert Font-Tarrés, a les xarxes socials. Serà un pas, només, en la bona direcció, però segur que molt i molt interessant.