Confinats, trasbalsats...

[Un, dos i seguit, 29-5-20]

Ja ho sabem, perquè potser per primera vegada a la història és quelcom que ha afectat, poc o molt, a absolutament tothom, o, almenys, tothom s’hi ha de sentir interpel·lat. En cosa d’uns pocs dies, les nostres vides s’han trastocat de tal manera que fins i tot ara, quan només s’endevina, allà lluny, la sortida del túnel, sabem que moltes coes mai tornaran a ser iguals i que ens resultarà complicat recuperar, reconstruir i mirar de trobar la manera de portar una vida que es pugui considerar diguem-ne “normal”.

I, és clar, en un context en el qual s’han trasbalsat tantes coses, on molta gent pateix i no pocs ens han deixat abans d’hora, pot semblar impúdic parlar dels problemes de la cultura o del sector festiu, que és on s’hi poden situar les sardanes, els esbarts i la música per a cobla. Jo sóc dels que creuen que això només ho sembla, perquè penso que la cultura potser no és tant essencial com la salut, la feina o l’alimentació (que de tot això n’hi ha massa que pateixen), però és segur que no és res superflu. No és el moment, ara, d’argumentar-ho, però fins i tot si pensem en termes pràctics o econòmics, cal tenir en compte la quantitat de persones que tenen aquest sector com el seu  mitjà de vida o ho és en bona part.

Penso, per exemple, en els músics, un gremi que, d’un dia per l’altre, s’han quedat tots, absolutament tots, sense feina i sense dret a cap ajut. I, a més, amb la perspectiva que segurament seran els últims en poder tenir l’oportunitat de tornar a treballar. La trista realitat és que no només s’han suspès tota mena d’actes durant el temps previst de confinament, sinó que molts ajuntaments –els responsables últims d’autoritzar aquestes activitats-, han suspès cites que van més enllà i sense ni considerar la possibilitat d’un ajornament, no pas una supressió total.

Al capdavall, tornem a trobar-nos en un símil que hem fet moltes vegades i que ara es manifesta de manera més crua que mai: la xocolata del lloro, perquè ara el perill ja no és només la qüestió sanitària, sinó la temptació d’estalviar-se unes despeses que, estigueu segurs, a molts no els doldran si són d’altres manifestacions culturals, encara que siguin immensament més cares. Recordeu l’afer dels terrats a Barcelona?