La situació per la
qual estem passant tot plegats és tant nova i extraordinària que resulta
comprensible que hagi agafat a tothom en fals, per manca d’una hipotètica
previsió o amb una evident ignorància sobre què calia fer en cada cas, en les
mil i una situacions que es plantegen. Ara, quan sembla que, efectivament, s’està
començant a superar la pandèmia, els reptes potser ja no són tant dramàtics,
però tampoc estem lliures d’haver de prendre decisions gens còmodes i de seguir
adoptant mesures de seguretat.
La sospita és que
mai estarem lliures del tot d’aquest risc, com el de la grip, que tot i que es
pot prevenir amb una vacuna, cada any causa un nombre considerable de víctimes.
En aquest sentit, el procés de desconfinament és més traïdor i ens sotmetrà a
una por constant, fem el que fem.
I immersos en aquest
panorama, quin paper hi té la sardana? Es podrà ballar aviat, caldrà canviar el
plantejament de les ballades i els concursos? Les colles de competició potser
seran les que ho tindran menys complicat, a priori: ballen a certa distància
entre ballador i ballador i el contacte físic amb les mans es pot solucionar
amb un ús acurat i sistemàtic de gel. Al capdavall, com els esportistes,
aquests dansaires estan acostumats a mantenir una disciplina que, sovint, és
molt estricta.
Però, i les ballades
clàssiques? Allí sovinteja una major proximitat entre dansaires i és una
activitat que s’acostuma a fer al carrer, en espais oberts a tothom i on
qualsevol control és pura utopia. Com hauran de ser a partir d’ara, si més no
els primers mesos? Es parlar de fer ballades només per a escoltar, concerts en
definitiva. També han sortit propostes singulars o, senzillament, d’una difícil
generalització, com aquells que han fet anelles agafant-se a una mena de
bastons per no haver de tenir contacte directe amb els companys de rotllana.
En tot cas, ens
esperen dies ben curiosos, també en aquest àmbit.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada