Saber aprofitar-ho

[Un dos i seguit, 2-11-12]

 

Un dels debats més antics i constants en el món de la sardana és el de la qualitat dels programes de les ballades i aplecs. No hi ha unanimitat entre aficionats –ni tampoc entre els músics-, sobre quin tipus de sardanes cal incloure en aquestes actuacions. Sovint, se simplifiquen massa les coses classificant les sardanes com a balladores o com “de concert”, dos conceptes enganyosos, que no sempre queden prou clars i que aviat queden anul·lats si tenim en compte el repertori prou ampli d’obres de qualitat que tenim a l’abast i que, alhora, conviden de manera molt explícita a moure les cames.

Les discussions, a vegades han derivat en altres, com les que tracten de decidir qui ha d’elaborar els programes: els organitzadors, les cobles o els dos alhora. Hi ha, a més, qui rebutja sistemàticament aquelles composicions que no són “airoses” –un qualificatiu que, personalment, trobo espantós-, mentre altres inclourien només sardanes d’alta qualitat amb la raó, igualment absurda, que totes les sardanes ho són de balladores. 

Com sempre, sospito que la solució és l’equilibri, saber trobar el punt mitjà, allunyat tant de les peces de nul·la qualitat com de les que tot i tenir l’estructura de sardana, diguin el que diguin, no han estat concebudes per a ballar;  i un terme mig que eviti el predomini d’un estil sobre qualsevol altre.

Que això és possible ho demostren molts programes que sí que saben aportar qualitat i engrescar qui aspira a deixar-se portar pel ritme. En aquest sentit, pareu atenció en el programa de l’aplec de diumenge a Salou: hi podem trobar grans clàssics com Toldrà, Oltra, Joaquim Serra, Rafael Ferrer i, fins i tot, Garreta; però també hi ha el moment de les obligades o de les més marxoses de Mas Ros o Viladesau; hi ha sardanes de les generacions més recents, com Chamorro, Paulí o Timón; i, atenció!, s’ha tingut una cura especial per incloure sardanes d’autors d’aquestes comarques: Carles Herruz, els Abad pare i filla, Amadeu Escoda i Eduard Sendra. I és que un aplec amb tres bones cobles dóna per molt. Només cal saber aprofitar-ho.