Convidat de pedra

[Un dos i seguit, 24-6-16]

Fa uns dies, vaig tenir l’oportunitat d’assistir, com a convidat de pedra, a l’assaig d’una cobla –la Reus Jove- amb força prestigi fins i tot més enllà de l’entorn d’algunes comarques que és l’àmbit habitual de moltes formacions modestes que hi ha al país. Una fama merescuda, que s’han anat guanyant poc a poc i fugint sempre de la diguem-ne “zona de confort” que seria la que formen aquelles peces d’èxit segur entre el públic habitual i, potser, alguna altra per si de cas.

No és la primera vegada que puc veure per dins la cuina on es prepara el repertori d’una cobla amb cara i ulls, però en aquesta ocasió vaig pensar que, si no fos perquè no convé emprenyar gaire la gent quan treballa, estaria bé que més d’un i més de dos ho fessin això d’anar a un assaig amb bons músics, un bon director i, presidint-ho tot, surant per l’ambient, ganes de fer bona música. Estaria bé, perquè no són pocs als quals els convé comprovar la feina real que hi ha al darrera d’unes actuacions reeixides al carrer o a les sales de concert. Una feina de la que n’hi ha a casa, practicant l’instrument respectiu o fent arranjaments, posem per cas, però quan es programen segons quines obres i es vol obtenir un resultat més que correcte, el treball en conjunt i amb l’esmentat director, esdevé imprescindible.

Es podria veure, per exemple, que s’aclareixen dubtes, es preveuen perills i sempre se cerca l’excel·lència, tot polint petits o grans detalls, es repeteixen passatges o obres senceres, a vegades fins a l’avorriment, però que cal que sonin com Déu mana. Són les ganes de treballar com cal, l’orgull personal o, senzillament, el convenciment que les coses s’han de fer el màxim de ben fetes.

Només una estona en un d’aquests assajos seriosos, aproparia a més d’un a la comprensió de la feina prèvia a una interpretació musical. En definitiva, conèixer per apreciar més les coses, en aquest cas, la feina dels músics de cobla.