Seria fantàstic

[Un dos i seguit, 13-5-16]

Sembla que el Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes d’enguany s’està posant interessant. I no ho dic, només, per allò que ja havia comentat alguna vegada sobre les colles veteranes, que també, sinó sobre la categoria de colles grans, aquella a la qual ja hi ha qui l’anomena absoluta, tot aprofundint amb el concepte, cada vegada més estès, almenys dins del món de les colles, de la sardana esportiva.

Doncs, bé, tot i que la competició està donant les seves primeres passes i encara queda molta temporada per endavant, sobretot encara falta molt per a l’estressant període de després de l’estiu, malgrat això, els dos primers concursos ja han aportat sorpreses. Com a mínim, han trencat esquemes en les classificacions que semblaven inamovibles o que, com a molt, només manifestaven ocasionals i petits ensurts a les colles que, indefectiblement, sempre es mantenien com a capdavanteres. A Perpinyà ja es van poder veure classificacions ben diferents en el mateix concurs, cosa que a Sabadell, diumenge passat, no només s’ha tornat a produir, sinó que ho ha fet d’una manera ben diferent.

Potser tot plegat quedarà com una anècdota i als propers concursos retornarem a la monotonia i les poques sorpreses, amb les mateixos noms sempre al capdavant. Potser sí, però també podria ser que alguna cosa hagués canviat en aquest terreny de la valoració del ballar de les colles que, per pròpia naturalesa, no té gaire de matemàtic, de ciència exacta. A aquells que, naturalment i com tothom, ens agrada guanyar, però que també creiem que és poc sa que guanyin sempre els mateixos, seria una bona notícia saber que ningú es pot relaxar, que no hi ha mai res guanyat abans de ballar i que si treballem de valent potser podrem fer patir a aquella colla mítica de qui les males llengües diuen que el jurat ja ni els mira perquè segur que seran els campions. Seria fantàstic, com diu la cançó d’en Serrat.