Una situació perversa

[Un dos i seguit, 7-4-17]

Un dels aspectes més característics de la sardana que, a més, la fan un cas insòlit en el terreny de la cultura popular, és que es tracta d’una dansa plenament viva, que la balla la gent lliurement i de manera espotània, al marge, és clar, de les colles de concurs. S’ha mantingut, de manera plenament viva en la seva forma actual, des de la reforma de l’època de Pep Ventura, durant més de segle i mig, sense necessitat que la practiquin grups de reconstrucció ni de recuperació i amb un abast territorial realment important i únic.

Ha calgut, això sí, que hi hagi qui organitzi les activitats. Qui llogui músics i prevegi la promoció i les infraestructures pertinents, qui pensi en activitats complementaris, programi les dates més oportunes, etc. La iniciativa oficial, en aquest cas, ha estat mínima i molt puntual, més aviat vinculada a les festes majors. El gruix de la voluminosa activitat sardanista ha estat possible gràcies al ric teixit associatiu del país, ja fossin ateneus, casals i similars o associacions específicament sardanistes. Tampoc han faltat, sobretot a nivell rural, nombrosos elements individuals que han generat activitat comptant amb el suport d’ajuntaments i entitats locals i que ells han fet, senzillament de gestors.

En tot cas, les característiques pròpies de la sardana –essencialment, un ball que la majoria de les vegades es practica al carrer i totalment de franc per al públic- impossibiliten que, la majoria de les vegades, la seva gestió es pugui portar a terme de manera similar a altres manifestacions musicals, de dansa o teatrals, és a dir, cobrant entrada i tractant així de fer que sigui mínimament rendible. La dependència de les subvencions públiques i privades és gairebé absoluta.

A Tarragona, aquesta situació ha esdevingut perversa. Tenint en compte el que acabem de dir, anys enrere, ja fos en temps del franquisme o els primers anys dels consistoris democràtics, era habitual que la majoria de ballades les assumís l’Ajuntament, al marge que les entitats poguessin generar més activitat pel seu compte. En un moment donat, es va creure convenient que aquestes entitats gestionessin les ballades pagades per l’Ajuntament. Era el mateix, però comptant amb el millor coneixement que els mateixos sardanistes tenen d’allò que s’organitza: ballades, aplecs, concursos...

Amb el temps, s’ha arribat a aquella situació perversa que dèiem: aquelles ballades ja no són assumides com una cosa pròpia per l’Ajuntament (fora de les de festa major), que, això sí, paga una subvenció, que  cada cop és més minsa. El problema no és, només, que si hi ha menys aportacions això porta a fer menys coses o cercar altres ingressos no per fer més ballades sinó per mantenir allò que ja feia l’Ajuntament i encara no hi arriba. Ara, a més, són els organitzadors que han de fer una sol·licitud a l’Ajuntament per poder portar a terme aquelles activitats, assumir assegurances, impostos, aportacions a la Societat d’Autors, propaganda, infraestructura, etc. En definitiva, com hem dit, no es considera una cosa pròpia.