Petits Tarragona Dansa, triomfen al concurs de punts lliures

[Un dos i seguit, 29-11-13]

 

Per les raons que sigui –i estaria bé que algú de la Unió de Colles s’expliqués en aquest sentit-, des de fa uns anys el gruix dels concursos de colles de competició, sobretot els del Campionat de Catalunya, es concentra just passat l’estiu i fins a finals de novembre. Les últimes setmanes, a més, són frenètiques per als dansaires, sobretot per a les entitats amb anelles a més d’una categoria, com és el cas de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, que en té a totes cinc, ja que gairebé no queden caps de setmana lliures d’una o altra competició o cloenda.

 

La traca final serà aquest dissabte a la nit a Platja d’Aro, on s’hi celebrarà el Campionat de Punts Lliures. Un concurs diferent en molts sentits: per la manera de ballar les sardanes, realment creativa i espectacular, però també pel conjunt de la festa, concebuda, precisament, com una gran festa en un recinte tancat i adreçada no només als dansaires sinó també als espectadors.

 

Els punts lliures requereixen molt més esforç físic, de concentració i de coordinació, de manera que no és a l’abast de totes les colles. Veritablement és molt i molt recomanable, ja que segur que serà una sorpresa per a tots aquells que no ho hagin viscut alguna vegada. Tanta és l’exigència per als balladors, que cal esperar que acabi el Campionat ordinari per tal que les colles puguin preparar-se adequadament. Algunes fan punts lliures durant l’any, però el que es podrà veure a Platja d’Aro és, de veritat, una altra dimensió. I, atenció, amb presència tarragonina amb aspiracions per aconseguir podi!    

PD:

Finalment, sí que hi va haver podi a Platja d'Aro. I tant que n'hi va haver! La colla infantil Petits Tarragona Dansa va aconseguir un primer lloc empatada amb la colla Guspira, tot i que si mirem al detall els punts de les dues sardanes els tarragonins quedarien en segona posició, però Déu n'hi do!. Al vídeo podeu veure la primera sardana ballada pels PTD, Blanca Espurna, de Jordi Paulí.

La colla gran de l'Agrupació Sardanista Tarragona Dansa es va haver de conformar amb un quart lloc, que tampoc està malament atès el nivel que vam poder veure en aquell concurs.

Un concurs agraït

[Un dos i seguit, 22-11-13]

Hi deu haver alguna mena de maledicció que fa que el concurs de Valls, des de fa uns anys, hagi de comptar amb un ingredient afegit no desitjat: la mala climatologia. Pocs són els anys que es pot portar a terme amb normalitat al lloc previst, la plaça del Pati. Un any per la pluja, l’altre per una ventada impressionant, l’altre torna la pluja, el següent per obres al Pati, el següent torna la pluja... Sembla com si la festa estigui condemnada a traslladar-se, la major part d’edicions, a la sala Kursaal, que, com a lloc alternatiu, és força bo. No és l’ideal, per qüestions d’acústica o del pàrquing, que quan plou esdevé un fangar, però permet salvar la situació.

Algú pot pensar que atès el moment de l’any aquesta situació ja seria previsible, però potser no ho sigui tant en un país de poca pluja i que, efectivament, el cap de setmana acostuma a anar precedit i succeït per altres de més plàcids. A l’hora de la veritat, malgrat aquestes inclemències meteorològiques i les incomoditats que han de suportar les colles, el més curiós és que van a Valls amb entusiasme. Naturalment, les colles del Campionat hi són obligades, però el cas és que no només hi són colles amb una activitat regular, sinó que també hi podem veure d’altres que actuen de manera més esporàdica. Les dificultats no espanten els dansaires que saben que el de Valls, malgrat tot, sempre és un concurs agraït.

I jo insisteixo en el que ja dèiem la setmana passada: és un moment ideal per veure en acció els dansaires del futur, les colles més joves ballant el millor que saben. Tot un espectacle i una dosi d’optimisme, que sempre va bé. I encara més quan comprovem que la presència tarragonina és esplèndida, amb colles a totes les categories i amb resultats excel·lents.

De moment...

[Un dos i seguit, 15-11-13]

Finalment, totes les colles de l'Agrupació van fer podi,

com la Petits Tarragona Dansa, segona a la categoría Juvenil.

Ara fa una setmana, començava aquest mateix espai de sardanes a Tarragona Ràdio dient: “Diumenge tindrà lloc un d’aquells actes  realment importants de la temporada sardanista: a Balaguer s’hi celebrarà la final del Campionat de Catalunya de les colles grans”. Avui podem tornar a dir-ho, perquè aquest diumenge hi ha una altra cita similar i, a més, encara més a prop de Tarragona: la final de les colles més joves, les Alevines, Infantils i Juvenils, a Valls. 

Permeteu-me, però, que aquesta vegada escombri cap a casa i encara hi posi més salsa, perquè si Balaguer era important, estic convençut que Valls encara ho és més, per diversos motius. Més enllà del fet que es concretaran les classificacions finals d’aquelles categories que he esmentat i, per tant, sabrem quines seran les respectives campiones, hem de tenir en compte que es tracta del futur de les colles de competició. Tenen mèrit i importància –sens dubte!- els Veterans i les colles Grans, però val la pena gaudir del munt de dansaires jovenets que s’aplegaran, un cop més, a la capital de l’Alt Camp.

Un concurs, a més, preparat amb il·lusió i ganes de sortir dels tòpics, objectiu que sempre aconsegueixen la gent de la Unió Anelles de la Flama malgrat que molts anys han de superar els entrebancs que hi posa la climatologia, ja sigui en forma de pluja o de ventades. Sort en tenen de poder comptar amb la sala Kursaal com a lloc alternatiu.

D’això en parlarem, evidentment, com també ho farem del magnífic tercer lloc aconseguit per la colla “Tarragona Dansa” a la categoria Gran. Un podi que mai havia obtingut cap colla tarragonina i que mereix ser remarcat amb lletres ben grosses al nostre titular: “Tarragona Dansa” la tercera millor colla de Catalunya... de moment!

La Tarragona Dansa assoleix el podi

[Un dos i seguit, 8-11-13]

 

Diumenge tindrà lloc un d’aquells actes  realment importants de la temporada sardanista: a Balaguer s’hi celebrarà la final del Campionat de Catalunya de les colles grans, és a dir, la que en podríem dir la categoria absoluta d’aquesta competició. Els atractius són diversos: moltes colles, excel•lent organització, un espai més que ampli, bona cobla i sardanes ben escollides... però allò més important és, sens dubte, que hi haurà el bo i millor de les colles actuals disputant-se els primers llocs de la classificació. Enguany, sembla que si no hi ha cap daltabaix, poca cosa canviarà respecte a allò que ja s’ha establert fins ara, és a dir, que el més segur que no passi com algun any que la colla campiona s’ha decidit en l’última sardana del concurs.

Malgrat això, la festa de Balaguer és del tot recomanable, tenint en compte que les colles no renuncien a res fins que no s’acaba de ballar i que l’espectacle està assegurat. Els qui més ho podran assaborir seran els que coneixen la dinàmica de les colles de competició, similar a la de qualsevol esport físic. De fet, ja hi ha qui defensa la definició d’aquesta modalitat sardanista com “Sardana esportiva” i fins i tot hi ha un bloc ben actiu amb aquest nom destinat a divulgar l’activitat d’aquestes colles.

Sigui com sigui, el cert és que la sardana de competició –com a mínim en el cas de les colles més actives- comporta un règim molt rigorós d’assajos, el manteniment d’un mínim de condicions físiques als dansaires; cal que hi hagi entrenadors, encara que a vegades se’ls anomeni d’un altra manera, com ara caps de colla o capdanser; hi ha classificacions, normes, jurats, puntuacions i, fins i tot, polèmiques, recursos i situacions més o menys delicades. Allò que no hi ha, certament, és ressò mediàtic i professionals, però ja sabem que també en l’esport (en uns més que en altres) l’autenticitat no necessàriament va lligada a disposar de diners o que se’n parli a la televisió, la ràdio i als diaris.

I no oblidem, tornant a la cita de Balaguer, que per als tarragonins la final té l’al•licient afegit que és gairebé segur que la colla “Tarragona Dansa” confirmi el tercer lloc, un podi que és la primera vegada que l’aconsegueix una colla de la ciutat. 

PD:

Aquest és el text que es va llegir divendres al programa Un dos i seguit. Aleshores ja es preveia que la colla Tarragona Dansa aconseguiria fer podi, és a dir, el tercer lloc del Campionat de Catalunya. Ara, un cop confirmada aquesta fita històrica, no em puc estar de recalcar-ho, sense esperar al proper divendres. Felicitats, colla!

La Fira Mediterrània

[Un dos i seguit, 1-11-13]

Tal i com toca, l’activitat que habitualment reflectim a l’agenda de l’“Un dos i seguit” -sardanes, esbarts i música per a cobla-, a mida que avança la tardor, va minvant. Les ballades són escadusseres, es van tancant els respectius calendaris d’aplecs i les colles de competició ballen les finals corresponents. Malgrat això, sempre podem parlar d’alguna o altra cosa i, de fet, aquests propers mesos tindrem l’oportunitat de tractar de diversos fets rellevants.

Per exemple, entre els ja habituals, de cara als propers dies 7 a 10 de novembre, la XVI Fira Mediterrània de Manresa.  Unes jornades per a un gran aparador d’espectacles d’arrel tradicional que, com indica el seu nom, intenta abastar tot l’àmbit mediterrani, encara que, com és natural, amb una atenció especial a les propostes del país. Un inabastable (per a un individu sol) programa, obert a tothom, encara que pretén interessar sobretot als especialistes, és a dir, els tècnics, , els programadors, els agents, etc. La Fira, doncs, no es limita a aquelles actuacions que dèiem, sinó que preveu espais, serveis i iniciatives de treball per a aquesta mena de professionals.

Tot plegat, comporta que la major part de tot allò que tindrem a l’abast a Manresa estigui concebut amb un esperit de novetat, de renovació fins i tot, sempre tenint com a  base l’essència tradicional en major o menor mesura. De fet, aquest és el sentit bàsic de qualsevol fira: mostrar coses noves i facilitar que els potencials usuaris, o els que ho han de proporcionar a aquest públic, puguin veure o palpar directament aquest producte que han de vendre o consumir, segons el cas.

Al marge de tot això, la Fira també la podem interpretar com una mena de termòmetre de la vitalitat de la cultura popular o d’arrel. En aquest sentit, és evident que de neguit i d’idees no en falten, inclosos els àmbits que en aquest programa ens interessen especialment, sobretot pel que fa les cobles i els esbarts. Ara, només falta que, realment, ho puguem gaudir amb normalitat arreu.

No us ho mireu de lluny...

[Un dos i seguit, 25-10-13]

Justament avui falten dos mesos pel Nadal i mentre per una banda ja hi ha bona part dels llums propis d’aquelles festes penjats pels carrers, per l’altra costat la climatologia sembla resistir-se a deixar marxar el bon temps propi de dos mesos enrere. Són temps estranys els que ens ha tocat viure, tal i com deia un prestigiós historiador traspassat no fa pas gaire.

Temps estranys, també, per al món de les sardanes, la cobla i la dansa; igual, al capdavall, que per a la resta de la cultura, ja que mentre segons com ho mirem, la crisi, les retallades i les polítiques nefastes semblen indicar que es tracta de quelcom sobrer, que fa nosa, a vegades; en canvi, hi ha manifestacions de vitalitat, de creativitat i una força increïbles. Ben mirat, potser tampoc és estrany del tot, ja que les iniciatives autèntiques, desinteressades des d’un caràcter personalista, no han vingut pas mai d’institucions, polítics o segons quins professionals.

Malgrat tot, avui veurem, a l’Un dos i seguit, com cada setmana, que es fan festes tradicionals unes i totalment noves les altres, sovint plenes de vida; que hi ha colles que volten pel país competint després de deixar-se l’ànima i els diners als assajos i tots els preparatius; que hi ha qui publica discos originals i encara pot lliurar beneficis a una ONG; que hi ha científics que estudien els instruments i gosen proposar-ne de nous per a una formació titllada de carca pels ignorants, però que dia rere dia ens sorprèn amb coses noves; hi ha grups de dansa que tots els dies de l’any estan pensant quina una en poden fer; són molts els músics que escriuen coses com les de sempre però que també experimenten; hi ha un autèntic exèrcit, escampat per tot el país, d’activistes, organitzadors i promotors, que tothora treballen de manera abnegada, com els que aquest diumenge s’aplegaran a Riba-roja per tractar dels aplecs a les comarques tarragonines...

Si us plau: no us mireu la cobla, les sardanes i els esbarts de lluny. Que no us enganyin els prejudicis o la palla eixorca que, com a tot arreu, també hi és. És un món viu, molt putejat tal i com toca a la cultura, però no mort ni encarcarat. Us ho juro!

Un vell debat

[Un dos i seguit, 25-10-13]

Qui tria els programes de les ballades i els aplecs? Qui decideix allò que interpretarà una cobla en una actuació determinada? Quins criteris segueixen aquests programadors?

Són preguntes que potser ens haurem fet alguna vegada, sobretot si es tracta d’un programa que ens crida l’atenció, ja sigui en sentit positiu com si ens fa arrufar el nas. La qüestió no és banal i, de fet, ha estat motiu de debat en moltes ocasions i, darrerament, també l’hem pogut seguir a les xarxes socials. És un aspecte que pot ser problemàtic si tenim en compte que l’immens patrimoni que s’ha arribat a acumular amb els anys en forma de música per a cobla inclou estils i nivells de qualitat molt diversos. De fet, a la plaça o a les sales de concert podem escoltar seleccions de tots els colors. Al capdavall, de criteris, com de gustos o de capacitat per preparar programes, potser n’hi hagi tants com persones que s’hi hagin dedicat en un moment o altre.

El més habitual és que siguin les mateixes cobles les que triïn allò que interpretaran, però també es dóna el cas d’una elaboració conjunta o el “suggeriment” (entre cometes) per part de qui paga d’incloure determinades peces. Sovintegen les queixes per part d’alguns músics o de cert públic més culte en el sentit que el nivell de qualitat no és el que entenen que caldria, generalment per les exigències de molts balladors més preocupats per saltar que per gaudir de bona música. Aquests, acostumen a argumentar que, abans que res, la sardana és un ball, etc. etc. El debat també pot ser molt variat i, de fet, ho és quan es manifesta, ja que no sempre la culpa –si és que es pot parlar de culpa- és dels dansaires o organitzadors. També hi ha músics que cerquen el camí fàcil o fugen d’allò que pugui limitar el nombre de contractes. Igualment, cal tenir en compte aspectes que van més enllà de la qualitat, com el fet que pot haver sardanes magnífiques des d’un punt de vista musical, però, no ens enganyem, poc adients per a ballar.

Possiblement, el millor camí siguin els programes variats, que dosifiquen de manera prou hàbil els diferents estils, com els que, sortosament, podem veure que cultiven algunes cobles, entre les quals algunes de les comarques tarragonines, sortosament.