La final més jove

[Un dos i seguit, 18-11-16]

El concurs de colles sardanistes de diumenge passat a Valls no va decebre les expectatives i fou tot un èxit organitzatiu, tal i com havíem previst aquí mateix. De fet, l’experiència dels últims anys assenyalava en aquesta direcció, fet que han sabut veure els responsables del Campionat, que han anat mantenint la confiança en la Unió Anelles de la Flama per organitzar, temporada rere temporada, l’organització de la final de les colles joves, des de les alevines a les juvenils, passant per les infantils. La climatologia també hi va col·laborar –un dels grans perills, sobretot en aquesta època de l’any-, completant, així, una matinal competitiva que va resultar gairebé perfecta.

L’entitat vallenca va aportar-hi, entre altres coses, aquelles elements que apuntàvem la setmana passada i que no sempre es valoren prou –o no s’hi aposta suficientment- per part dels organitzadors: agilitat, un presentador coneixedor del tema i mínimament hàbil, bona sonorització, trofeus originals i atractius, participació d’elements festius de la ciutat que van enriquir la festa i van ajudar a eliminar temps morts, etc.

Vés per on, doncs, en aquest cas, la manca de sorpreses ha estat un element ben positiu. Tampoc n’hi va haver de sorpresa –encara que amb algun ensurt, finalment intranscendent- en les classificacions. Remarquem els molt merescuts campionats que es van adjudicar les colles tarragonines “Xerinola” i “Petits Tarragona Dansa”, alevina i infantil, respectivament. La gent de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa estaven exultants: per primera vegada havien aconseguit que dues de les seves colles fossin campiones de Catalunya el mateix any.

La cirereta del pastís del concurs de Valls haurà estat un altre element positiu: el ressò a la premsa de la festa a diferents mitjans, especialment als Telenotícies de TV3, on es va evidenciar el protagonisme de les colles tarragonines. Insistim: un dia i unes rotllanes més rodones que mai!.

L'escalf de la plaça del Pati

[Un dos i seguit, 11-11-16]

Diumenge passat, a Balaguer, es va viure una de les grans jornades de finals del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes: les de Grans i de Veterans. Tal i com era previsible, fou tot un èxit des de diversos punts de vista. Primer, per l’organització, puntual i evitant temps morts en una convocatòria complexa i més de quaranta colles; amb un galop que va evitar el perill habitual en aquest casos que no és altre que el de fer-se inacabable; amb sardanes ben triades interpretades per una cobla solvent i ben sonoritzada, un aspecte bàsic en un espai molt ampli; amb uns presentadors que sabien què feien i de què tractaven, amenitzant realment la festa i fent comentaris més enllà dels rutinaris, però sense fer-se pesats; amb molt ressò mediàtic, ben treballat prèviament i a posteriori...

A més, malgrat que la fresca ja es va fer notar, el públic tampoc va fallar a la cita, com tampoc les autoritats i personalitats sardanistes. Sembla, doncs, que l’aposta per fer de Balaguer la seu d’aquesta final és encertada, com també ho és la de Valls, a celebrar aquest diumenge, amb les colles Alevines, Infantils i Juvenils. En aquest cas potser hi ha el handicap de l’espai, molt més limitat que el de Balaguer, circumstància que ha aconsellat restringir la participació de les colles a només les primeres de cada categoria. Però, en canvi, l’ambient i l’escalf de la plaça del Pati està assegurat. Només cal esperar que no torni la mala ratxa de fa uns pocs anys amb les inclemències del temps, que van obligar a traslladar la festa al lloc alternatiu, darrerament la sala Kursaal, un lloc espaiós però sense el lluïment que permet el Pati.

Els tarragonins hi anirem amb la satisfacció de saber que la colla infantil Petits Tarragona Dansa ja és, matemàticament i abans d’anar a Valls, la campiona de Catalunya, i amb l’al·licient, a més, que la colla alevina Xerinola té moltes probabilitats de guanyar el seu, de campionat. Si això es confirma, seria la primera vegada que dues colles de la mateixa entitat ho aconsegueixen. És a tocar!

Els nostres compositors

[Un dos i seguit, 4-11-16]

La composició de sardanes és una de les manifestacions sardanistes més actives. Contínuament se’n fan de noves i moltes s’estrenen aviat, un fet poc habitual en altres sectors musicals. El volum de producció és notable i inclou, naturalment, nivells de qualitat molt diversos. El Concurs La Sardana de l’Any, tot i no ser exhaustiu, ja que es basa en una selecció feta entre totes les sardanes estrenades durant un any, és força representatiu d’aquest fenomen si tenim en compte les composicions participants, potser no tant les finalistes, més descriptives, aquestes, dels gustos del públic que participa en les votacions. De fet, per això es va instituir, dins del mateix certamen, l’anomenat Premi de la Crítica, decidit per un jurat atenent criteris de qualitat.

Avui tenim el goig de fer-nos ressò del fet que la guanyadora de l’eliminatòria del passat cap de setmana és una atractiva sardana del tarragoní Alfred Abad. S’ha classificat per a la fase de semifinals, a més, de carrer, amb un ampli marge de vots respecte les altres dues composicions, força interessants, d’altra banda. El cas de l’Alfred Abad, al marge de si les seves sardanes prosperen a La Sardana de l’Any, és ben curiós. No fa pas massa anys que escriu sardanes i ja n’ha donat a conèixer una trentena, bona part de les quals s’interpreten sovint i per les cobles més diverses, incloses les de més prestigi, una fita gens fàcil, la veritat. La particularitat del seu cas, a més, és que deu ser el primer autor tarragoní que gaudeix d’aquest ressò. 

Les seves són unes sardanes fetes amb força bon gust i que no poden amagar la llarga experiència de l’autor en el món de les colles de competició, on predominen determinats gustos i preferències per sardanes que permetin gaudir a l’hora de ballar i lluir-se en els concursos. El cert, però, és que aquestes sardanes agraden, també, a les cobles, que les inclouen en els seus repertoris, i als balladors d’aplecs, que és on s’interpreten habitualment.

Tampoc hem de perdre vista, a més, altre autors de la ciutat amb un bon ressò i estils comparables, com el Rafael Guinovart i el tarragoní d’adopció Joan Moliner. Tot un luxe!

Canvis i evolucions

[Un dos i seguit, 28-10-16]

La inèrcia, la força del costum, pot ser una dinàmica còmoda i clarificadora de cara a saber què fem i com ho fem, o també per identificar-nos amb una manera de procedir. Hi ha el perill, però, d’arribar a un notable estat d’immobilisme i d’aconseguir que determinada activitat esdevingui encarcarada i, per tant, obsoleta.

Aquest ha estat un dels grans debats de la sardana durant força temps. Una discussió que va apareixent de tant en tant i que, a vegades, ha enfrontat visions molt diferents en determinats aspectes. El cert és que, més enllà de la mesura i la conveniència o no de determinats canvis i evolucions que ha experimentat la sardana n’hi ha hagut i n’hi ha més dels que molts es poden pensar.

És evident que la sardana no es balla ben bé i gual ara que fa cent anys i, si afinem l’observació, també que fa mig segle o menys, sobretot pel que fa les colles de competició. Josep Pla ja ho explicava ben clar quan venia a diferenciar entre el ballar “horitzontal” de la seva joventut, del ballar més “vertical” que ja era evident a meitat del segle XX. És a dir, abans es ballava més movent-se d’un costat a l’altre i ara es marquen més els aires, el balanceig vertical movent-se en el mínim espai possible. Fins no fa gaire encara hi havia gent gran ballant a l’antiga.

Actualment, a la majoria els sorprendria saber que abans es ballava llargs i curts amb els braços amunt, però no tant com ara. Fer els curts avall va ser una moda barcelonina que, senzillament, va arrelar, malgrat les campanyes que gent com el músic Lluís Albert han fet en contra. També pot sobtar saber que a finals del segle XIX no només no era obligatori ballar aparellats, sinó que era habitual veure anelles només d’homes i, sovint, de nois gallejant del seu bon ballar davant les noies....

Un altre canvi que, en realitat, s’està escampant poc a poc però de manera decidida és el de les sardanes de set tirades en ballades de nou sardanes. Al cap de molts anys de polèmiques al voltant d’aquesta qüestió, actualment s’ha arribat al punt que només determinats reductes resisteixen amb la vella fórmula de les deu tirades. I, parlant de renovació, encara caldria referir-se a l’aspecte musical, però valdrà la pena tornar-hi un altre dia.

Virtuts poc conegudes

[Un dos i seguit, 21-10-16]

Enguany, el tradicional concurs de colles sardanistes de les Fires de Santa Teresa, al Vendrell, celebrat diumenge passat a la tarda, era vàlid per al Campionat de Catalunya Juvenil. Això, si hi afegim les colles joves lliures i del Territorial tarragoní, va fer que es visqués una tarda realment encoratjadora davant tanta joventut ballant –i molt bé- la sardana.

Aquesta temporada no hi ha cap colla tarragonina juvenil, però sí que a l’esmentat Campionat Territorial hi ha una esplèndida representació de la ciutat, remarcable al Vendrell, sobretot, en la categoria Infantil. Sense la pressió del Campionat de Catalunya, la colla “Petits Tarragona Dansa” es va permetre el luxe de participar desdoblada en dues anelles, una amb el nom esmentat i l’altra com a “Sempre Petits”. Així, van poder ballar fins i tot els últims fitxatges, encara en formació. La veritat és que van acaparar els primers llocs, ballant molt bé i, sobretot, donant a entendre que, si mantenen aquesta dinàmica, aviat no només tindrem una colla infantil capdavantera (és Campiona de Catalunya del 2015 i enguany la clara favorita), sinó que han d’aportar balladors de primera a les colles de les categories superiors de l’entitat.

Sens dubte, una de les raons d’aquest panorama feliç és el bon ambient assolit en un grup molt cohesionat, format per nois i noies en edats molt especials –en plena adolescència-, fruit d’una direcció compromesa i sobradament capacitada, així com unes activitats que van més enllà de les estrictament sardanistes: colònies d’estiu, carnaval, etc. La mateixa sardana de competició, a més, és una pràctica plenament esportiva, fent, tot plegat, que estiguem parlant d’un món que no té res que envejar a qualsevol tipus de casal, cau, club o similar. Una activitat sana, formativa, recreativa.... Un grapat de virtuts que valdria la pena que fos molt més conegudes, sens dubte.

Una combinació ben dosificada

[Un dos i seguit, 7-10-16] 

La complicitat entre la Colla Sardanista Rosa de Reus i l’Associació de Concerts de Reus va fer possible, dissabte passat, la celebració de l’anunciat concert que, sota el nom de “InSomni”, van oferir la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, la Companyia de Dansa Urbana Kulbik Dance i el DJ Mario Nieto. La diversitat d’elements que formaven la proposta i el seu context també es van poder apreciar en el públic: hi havia els habituals melòmans, els sardanistes i els aficionats a la dansa anomenada “urbana”, el “hip-hop” i la música electrònica. Una combinació que, a priori, semblava impossible de lligar i que no érem pocs els que teníem les nostres reserves.

El resultat va ser, però, màgic: imagineu-vos aquell públic divers, cadascú amb la seva estètica i mitjana d’edat particulars, coincidint en les mostres d’entusiasme, cadascú amb diferents maneres de mostrar-ho, això sí. La veritat és que el còctel va resultar encertat gràcies a la sàvia dosificació de música i ball, a la tria de les músiques, a les intervencions del DJ sobre la cobla intel·ligentment dosificades i ben trobades en tots els casos, a les coreografies que implicaven no només als ballarins sinó també (en menor mesura, és clar) als músics i al DJ.

La cobla Sant Jordi, ben sonoritzada (imprescindible ateses les característiques de l’espectacle i les evolucions que havien de fer els músics), sense particel·les, va sonar magnífica en un repertori realment compromès. Només es podia haver trobat a faltar una millor explicació prèvia de l’argument i del perquè d’alguna peça (cosa no sempre clara per a tothom), però això no va semblar importar gaire al públic i, en tot cas, aquest és un pecat menor enmig d’una hora que es va fer molt curta, tot i la intensitat d’allò que havíem acabat de gaudir.

Mentalitat oberta

[Un dos i seguit, 7-10-16]

Des de fa un temps, han anat apareixent diversos llibres que analitzen la música –en principi, partint de l’anomenada clàssica- amb uns plantejaments diferents, fins i tot trencadors respecte a allò que havia estat habitual. Ho fan amb una visió molt més oberta, tenint en compte criteris més humanístics que tècnics i parant atenció en altres estils musicals, així com en altres manifestacions artístiques i en l’entorn social on desenvolupa aquesta música.

A les llibreries, podeu trobar llibres tant interessants  com el titulat “Escucha esto”, del prestigiós crític de “The New Yorker” Àlex Ross; o “La dansa de l’arquitecte”, del musicòleg mallorquí establert a Nova York Antoni Pizà. Són bons exemples d’aquesta nova i suggerent tendència. També us recomanaria un llibre anterior a aquests i amb un títol prou explícit: “De Madonna al canto gregoriano”, de Nicholas Cook.

Aquesta mentalitat oberta no ho és, només, per saber apreciar tots els tipus de música, sinó també per entendre els lligams i les vinculacions que hi ha entre obres tant allunyades entre elles com les de Bach o la de Radiohead, posem per cas. Una mentalitat de la que a Tarragona n’estem molt mancats, com a mínim entre els promotors. Deu ser la única ciutat de certa importància a Catalunya –i ara anem a l’àmbit que aquí ens interessa- on encara no s’hi ha pogut escoltar cap de les moltes mostres de noves propostes que s’han fet combinant la cobla amb altres formacions o estils. Ni la Sardanova en el seu moment, ni, després,cap de les que ha fet la cobla Sant Jordi (amb Roger Mas, pascal Comelade, Niño Josele, el Cor Vivaldi, Núria Canela...), ni la Cobla Catalana dels Sons Essencials, ni la Simfònica de Cobla i Corda, etc. L’únic cas va ser el de la cobla Reus Jove i el grup Quico, el Cèlio i el Mut de Ferreries, d’organització forana, de la Confederació Sardanista, concretament.

Dissabte, al Teatre Fortuny de Reus, s’hi podrà veure l’espectacle “InSomni”, amb la cobla Reus Jove i la companyia de dansa urbana Kulbik Dance i el Dj Mario Nieto, que obrirà la temporada de l’Associació de Concerts de Reus. A Tarragona, res en perspectiva.