Salvador Fa, coreògraf

[Un dos i seguit, 2-4-11]

Fa uns quinze dies era el president i un dels fundadors de l’Esbart Santa Tecla, Carles Llorach, qui era homenatjat per la ciutat de Tarragona tot dedicant-li una plaça a la Part Alta –poca broma!-, mentre que divendres de la setmana passada es feia quelcom semblant amb el director i fundador de l’Esbart Dansaire de Tarragona, Salvador Fa. Els dos ens han deixat recentment després d’haver-se dedicat en cos i ànima a la dansa catalana i a la revitalització festiva de la ciutat.

D’en Carles Llorach ja en vam parlar en el seu moment. Només afegiria que l’acte d’inauguració de la plaça fou molt emotiu i hi vam poder veure moltes cares conegudes de la cultura i la política local, però també algunes de més enllà, de la resta del país, sobretot vinculats amb el món de la dansa tradicional.

En el cas de Salvador Fa només hem de lamentar la sensació d’improvisació que va donar el fet que s’anunciés l’acte d’inauguració d’un espai a la Mitja Lluna (davant del local de l’esbart) d’un dia per l’altre. El Salvador es mereixia un millor tracte, crec. Ell va ser, sobretot, un destacat coreògraf, amb una activitat intensa i constant en uns anys gens fàcils. Dirigí diversos esbarts de les comarques tarragonines, però estic segur que la seva satisfacció més gran va ser quan va aconseguir recuperar l’Esbart Dansaire de Tarragona després de molts anys d’absència, i que la seva empenta, que ell havia recollit de tradició familiar, també seguís ben ferma en els seus fills, quelcom semblant al que ha succeït en el cas d’en Carles Llorach.

Tant l’un com l’altre, insisteixo, van marxar d’aquest mon amb la satisfacció de veure com els respectius esbarts quedaven en bones mans, unes mans que no només han mantingut el seu llegat, sinó que l’han enriquit.