[Un dos i seguit, 16-1-15]
Algú potser encara recordarà que fa uns anys es va produir una mobilització
realment important per part del sardanisme per tal d’exigir que la televisió
del país dediqués l’atenció que es mereix el fet sardanista. Des del primer
moment de la creació de TV3, van ser molts els que van expressar aquesta
necessitat, però sempre es van trobar amb un argument terrible: que no es volia
que la nova televisió fos “antropològica”, un qualificatiu que mereixeria una
anàlisis acurada, ja que segurament posaria al descobert moltes de les misèries
d’aquest racó de món. Com a mínim, les dels que han tingut certes
responsabilitats en unes institucions que molts creien que havia de ser no pas
“antropològica” sinó, senzillament, “normal”, ja que és normal que les
televisions tractin, entre moltes altres coses, d’allò propi d’on estan
ubicades.
El cas és que, després d’un temps d’ignorar sistemàticament la sardana,
aquella mobilització que deia es va concretar en diverses accions, inclosa una
multitudinària manifestació davant dels estudis de l’emissora. Allò va fer
reaccionar les ments pensants d’una televisió quer volia ser única al món –és a
dir, que no parlés de la cultura popular pròpia- i, finalment, van crear un programa.
Amb un pressupost mínim, tot cal dir-ho, però amb uns professionals que van
saber demostrar que es podia portar la sardana a la televisió i fer-la
atractiva. Segur que es podia haver fet molt més, però, insisteixo, amb pocs
mitjans, Déu n’hi do.
Després, de manera lenta però segura, han anat venint les rebaixes. Els
corresponents retalls en el temps de durada de les emissions; després,
l’absorció per un altre espai, i, finalment, ara, amb el 2015, la desaparició
total. L’excusa, les retallades, que aplicades en un programa fet amb una
sabata i una espardenya (tot i mantenir el saber fer dels seus responsables)
havia de portar, indefectiblement, a l’extinció. En definitiva: allò de la
xocolata del lloro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada