Poca broma!

[Un dos i seguit, 21-11-25]

Com és habitual, a la Gala de lliurament dels Premis Capital de la Sardana 2025 que va tenir lloc dissabte passat al Teatre Principal d’Olot, es van repartir un gran nombre de guardons i reconeixements a persones, grups i entitats que hom entén que han fet bona feina en favor de la sardana. Un elenc impressionant que no tinc por de semblar reiteratiu si dic que és una mostra esplèndida de la riquesa del fet sardanista, una mostra que es va renovant cada any. I no sembla que s’hagi d’exhaurir, sortosament, de cara als propers anys.

Hi trobem premiats amb vides senceres de militància, no sempre prou coneguda ni reconeguda, al costat d’altres més joves però que han estat mereixedors de destacar-ne el seu mèrit, sigui en l’àmbit que sigui. Però ja em permetreu que ara en destaqui alguns d’aquests premiats que són més que dignes representants de la demarcació de Tarragona. És el cas de la Medalla al Mèrit Sardanista, atorgada al Jan Morros, amb una feina immensa en diversos àmbits però que si per alguna cosa passarà a la història sardanista és per ser l’ànima de la colla  Dansaires del Penedès, del Vendrell. I, en una d’aquelles coincidències felices, qui s’emportava la Menció Territorial de Tarragona va ser la seva companya l’Eulàlia Colet.

I no oblidem que  el Premi a l’Impuls Sardanista, una categoria de nova creació de l’edició d’enguany, en va ser nomenat Jaume Virgili, amb 30 anys de lluita per la sardana en diversos camps, com en cursets i, més recentment, la creació d’una nova entitat a Reus, La bella dansa. Igualment, es va reconèixer les 50 edicions de l’aplec de Montblanc.

Tant els promotors d’aquest aplec com el Jaume Virgili i el matrimoni Morros-Colet són gent veterana, que porten molt i molts anys picant pedra, sovint fent tots els papers de l’auca en favor d’unes entitats que massa sovint neden contracorrent i treballant molt més enllà d’un àmbit local, cosa ben lloable, però que en el seu cas, han transcendit de manera gens anecdòtica a les comarques veïnes i, en algun cas, a tot el país. Poca broma!

De concerts

[Un dos i seguit, 14-11-25]

Les properes setmanes es produirà un fet poc habitual a la demarcació de Tarragona. Perquè no és corrent que tinguem l’oportunitat de poder gaudir d’un bon grapat de concerts de cobla a diferents poblacions i que, a més, vagin a càrrec de cobles de primer nivell, a banda del fet també positiu que es tracta de propostes molt diferents entre elles: des del concert més diguem-ne clàssic fins a espectacles originals i, fins i tot, agosarats.

Ja sabem que la cobla és una formació musical la principal tasca de la qual ha estat i segueix essent l’acompanyament d’esbarts i la interpretació de sardanes per a ballar. Ja fa a anys, però, que algú es va adonar de les grans possibilitats simfòniques de la cobla, aspecte aquest que es va potenciar, sobretot, en temps del noucentisme i amb l’adhesió de la gran majoria dels grans compositors del país, que es van afegir a la causa de dignificar al màxim aquesta sonoritat tan característica. Poder escoltar segons quines peces (fins i tot, algunes, superant els esquemes propis de la sardana) asseguts còmodament en una sala de concerts i parar atenció en els matisos de les composicions i tots els ets i uts de les interpretacions, és un plaer que molts han descobert.

No estem acostumats, insisteixo, a tenir a prop de Tarragona o a la ciutat mateixa Els Montgrins amb el seu viatge musical a quatre veus, La Principal de la Bisbal amb la Simfònica de Cobla i Corda  o amb una cosa tan diferent com és acompanyar el piano de Newen Tahiel; a deixar-se portar per la combinació cobla i banda de la Maricel i la Banda Simfònica de Barcelona; o immergir-se en les acurades interpretacions de la Ciutat de Girona.

Caldrà seguir un estricte calendari i viatjar del Penedès a la vora de l’Ebre, passant per la ciutat de Tarragona, Montferri o Riudoms. I pot ser que no quedi tot aquí!

La final jove de Valls

[Un dos i seguit, 7-11-25]

Ja fa anys que el concurs de colles de Valls es distingeix per la voluntat dels organitzadors de trencar les rutines i els motlles inamovibles que massa sovint encotillen moltes activitats, sobretot si són de caire tradicional i impulsades per voluntaris benintencionats. En un moment donat, aquesta competició de colles sardanistes es va centrar en les colles joves, és a dir, les alevines, les infantils i les juvenils, aconseguint que a la plaça del Pati (quan la climatologia ho permetia) s’hi proclamessin les colles campiones d’aquelles categories. Això ha comportat fer una festa més animada que les habituals, més fresca, molt pensada per als dansaires que signifiquen el futur de la sardana, la de competició si més no.

Es trien amb cura les sardanes, a vegades hi ha decoracions divertides del recinte, hi actuen elements festius tradicionals de Valls, s’escenifica el moment crucial de la lectura dels resultats del concurs i es cuida molt, també, la proclamació de les colles campiones, amb la cobla fent de fanfara dedicada a cada anella campiona en el moment de rebre el trofeu corresponent  i sortint al mig de la rotllana de germanor final per a tocar la sardana a peu dret.

I com que això d’actualitzar-se comporta un neguit constant, la Unió Anelles de la Flama, l’entitat responsable del concurs, entre molts altres elements festius locals, enguany no ha tingut por de trencar encara més aquelles cotilles que comentàvem i s’ha cregut oportú fer canvis importants en el concurs, traslladant-lo del diumenge al migdia a dissabte al vespre i preveient tota una festa per a després de la competició, és a dir, incrementant la importància que ja es donava a les proclamacions respectives. I un altre canvi rellevant és que es convoca les colles directament a la sala Kursal, un equipament que ja ha hagut d’acollir el concurs moltes vegades quan la pluja no permetia fer-lo a l’aire lliure. 

Tot i que em consta que ha costat adoptar la decisió de deixar el Pati, finalment ha prevalgut el pragmatisme de pensar que al vespre o a la nit el clima pot ser força advers per a dansaires i espectadors i, a més, a cobert es pot treballar millor l’aspecte de les activitats complementàries. Ara, si m’ho permeteu, nomes falta que alguna de les colles tarragonines que tenen moltes possibilitats de guanyar el campionat ho aconsegueixin.

Un tractament de la sardana més aviat trist i pocasolta

[Un dos i seguit, 31-10-25]

És curiós observar com el tractament més aviat trist i pocasolta que a vegades rep la sardana en alguns programes de televisió genera reaccions més aviat negatives en opinadors diversos, molts d’ells no especialment vinculats amb cap entitat ni es confessen practicants habituals. De fet, en  no pocs casos reconeixen que no en saben gairebé res de ballar sardanes, però tots coincideixen en veure el poc respecte per aquesta dansa com una mostra del més clàssic i típic autoodi de certs catalans.

És el cas, per posar només un exemple, d’una recent emissió de Bestial, el programa de 3Cat presentat per Bibiana Ballbè, que des del primer moment ha suscitat moltes queixes en general. Més d’una d’aquestes crítiques, doncs, s’han referit a com van presentar les sardanes, una tendència que és més habitual del que pot semblar. Sintetitzant, el tractament el definia perfectament Neus Rossell fa uns dies a Vilaweb:

«Recordeu, quan érem petits, que si algú ens preguntava per la Xina assenyalàvem amb els dits enlaire tot dient “tiquitiqui xin xin xin”? O ajuntàvem les mans i fèiem reverències…? O, si es parlava de l’Àfrica, dèiem “bunga bunga” saltant com beneits? O es parlava dels indis i fèiem allò de “uuuuuh!” mentre ens posàvem la mà a la boca?»

Doncs això, això és per a alguns la sardana. Per sort, hi ha columnistes que ho veuen d'una altra manera.