Sardanes a les escoles

[Un dos i seguit, 16-4-11]

Ahir al matí es va celebrar –i ja en van 29 edicions!- la festa de cloenda dels cursos d’ensenyament de sardanes a les escoles que porten a terme monitors de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. Una activitat, la dels cursos, que sempre ha estat tot un èxit de participació i que ha proveït de no pocs nous dansaires les colles de la ciutat, encara que allò més important és que són molts els nois i noies, bona part dels quals ara ja són adults, que, com a mínim, coneixen els rudiments d’aquesta dansa.

La part més visible i espectacular és, però, la festa en  la qual els joves dansaires exhibeixen allò que han après i ho fan al carrer i amb una cobla. I dic que tot plegat sempre ha estat un èxit, encara que també cal admetre que els organitzadors han sabut fer evolucionar l’activitat, sobretot la festa final. S’ha passat del dissabte a la tarda a un dia feiner al matí, s’ha introduït un concert didàctic previ a l’auditori de Caixa Tarragona i s’hi ha aportat les dosis de dinamisme i clicades d’ullet als petits, copsa que comentarem a les xafarderies.

Els més pessimistes diran que d’aquests prop de 500 infants –com de tots els que els han precedit- seran pocs els que després veurem a la plaça. Potser sí. Però també cal fer cas dels més optimistes i observadors que diuen que tot i que no desesperen per anar a les ballades, sí que, de manera ocasional, en un moment o altre, hi fan cap. Es tracta de donar-los l’oportunitat de conèixer la sardana i no de generar milers d’adeptes. Potser el que faltaria, posteriorment, és fer-los més atractiva la festa sardanista en general. Com també és cert que francament són molts els que s’interessen per anar a una colla, per exemple, però els compromisos familiars (la mandra dels pares, en realitat) ho impedeix. El cert és que la llavor (centenars de llavors!) estan sembrades. Com deia, ara cal treballar les condicions per tal que fructifiquin.

Crítiques

[Un dos i seguit, 9-4-11]

En aquest programa, sovint comentem el fet que, cada cop més, la formació musical que coneixem com a cobla, participa en experiències diferents a les més habituals, en les quals els tòpics l’havien encasellat: la interpretació de sardanes o l’acompanyament d’esbarts. Unes propostes que pràcticament abasten tots els gèneres, amb un major o menor protagonisme de la cobla, ja sigui sencera o algun dels seus instruments característics.

També cal celebrar que les actituds oposades a aquestes actuacions “diferents”, ja siguin des de dins com des de fora de la sardana, igualment són cada vegada menys apassionades i intransigents. Això no vol dir que no hi hagi crítiques negatives, més faltaria. Com és natural, en determinats plantejaments més agosarats és on hi ha més probabilitats de que es manifestin les crítiques a la contra. És el cas del concert que fa poc va oferir, a Barcelona, la cobla Sant Jordi conjuntament amb el músic nordcatalà Pascal Comelade, reinterpretant les seves obres més significatives.

Sembla, segons hem pogut llegir a les cròniques, que s’hi podien distingir dos tipus de públic clarament definits: el que esperava un concert de cobla més o menys tradicional (potser admetent alguna innovació) i el que ja coneixia de quin peu calça Comelade i, per tant, va gaudir força del concert, però segurament no el va sorprendre res.

Jo no hi vaig poder assistir i, per tant, no puc opinar amb un mínim coneixement de causa, però sí que em veig amb cor de fer-hi alguna reflexió. La crítica negativa feia referència a una suposada poca qualitat, a la manca de preparació musical dels intèrprets que acompanyaven Comelade i ell mateix, no pas la cobla. En aquest sentit, coneixent allò que fa habitualment, podríem debatre si els paràmetres de qualitat o de nivell han de ser els mateixos que quan s’analitza una formació diguem-ne clàssica i amb un nivell diguem-ne clàssic. De moment, em quedo amb la constatació que tots els comentaris que he llegit dels crítics habituals a la premsa han lloat l’experiència. Potser estan enlluernats, però el cert és que la mateixa cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, que, de fet, és qui va promoure la vetllada i a qui ningú discuteix la competència musical i alguns fins i tot defensen decidits que són, a hores d’ara, la millor formació coblística, fins i tot ells, en parlen amb entusiasme en el seu bloc. I aquests sí que em mereixen força crèdit.

Salvador Fa, coreògraf

[Un dos i seguit, 2-4-11]

Fa uns quinze dies era el president i un dels fundadors de l’Esbart Santa Tecla, Carles Llorach, qui era homenatjat per la ciutat de Tarragona tot dedicant-li una plaça a la Part Alta –poca broma!-, mentre que divendres de la setmana passada es feia quelcom semblant amb el director i fundador de l’Esbart Dansaire de Tarragona, Salvador Fa. Els dos ens han deixat recentment després d’haver-se dedicat en cos i ànima a la dansa catalana i a la revitalització festiva de la ciutat.

D’en Carles Llorach ja en vam parlar en el seu moment. Només afegiria que l’acte d’inauguració de la plaça fou molt emotiu i hi vam poder veure moltes cares conegudes de la cultura i la política local, però també algunes de més enllà, de la resta del país, sobretot vinculats amb el món de la dansa tradicional.

En el cas de Salvador Fa només hem de lamentar la sensació d’improvisació que va donar el fet que s’anunciés l’acte d’inauguració d’un espai a la Mitja Lluna (davant del local de l’esbart) d’un dia per l’altre. El Salvador es mereixia un millor tracte, crec. Ell va ser, sobretot, un destacat coreògraf, amb una activitat intensa i constant en uns anys gens fàcils. Dirigí diversos esbarts de les comarques tarragonines, però estic segur que la seva satisfacció més gran va ser quan va aconseguir recuperar l’Esbart Dansaire de Tarragona després de molts anys d’absència, i que la seva empenta, que ell havia recollit de tradició familiar, també seguís ben ferma en els seus fills, quelcom semblant al que ha succeït en el cas d’en Carles Llorach.

Tant l’un com l’altre, insisteixo, van marxar d’aquest mon amb la satisfacció de veure com els respectius esbarts quedaven en bones mans, unes mans que no només han mantingut el seu llegat, sinó que l’han enriquit.

Colles 2.0

[Un dos i seguit, 26-3-11]

Diumenge passat, dins dels actes de cloenda del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes de l’any 2010, es va celebrar el primer concurs de Colles 2.0 que, recordem-ho, es tracta d’una variant moderna dels tradicionals concursos de colles improvisades, que tant abunden als aplecs, sobretot. El de Valls va tenir en comú amb els clàssics el to informal, on allò que importa és passar-s’ho bé i on les classificacions finals són poc menys que intranscendents. O, almenys, aquesta acostuma a ser la intenció de la majoria dels organitzadors, ja que, a vegades hi ha alguns participants que s’ho prenen massa a pit, amb conseqüències poc edificants.

Al concurs 2.0 també es tractava de formar anelles com més diverses millor, és a dir, que no hi hagués gaires balladors d’una sola colla de les serioses, per entendre’ns. La diferència fonamental, a més que la majoria dels dansaires de diumenge provenien del món de les colles –cosa normal, atesa la naturalesa de l’acte-, era que tot el procés d’inscripció, constitució de cada colla i la corresponent preparació, es van fer de manera virtual, via xarxes socials. És el que toca en els temps que corren i el que cal esperar de les colles si volen estar al dia.

Tot plegat es va desenvolupar força bé. Ignoro com va anar realment aquesta relació entre els membres de les Colles 2.0, però el cert és que, arribat el moment de la veritat, a la plaça del Blat de Valls hi hagué un bon grapat de colles i força públic i tots plegats s’ho van passar molt bé. Les colles van improvisar (no podien assajar els dies anteriors) un galop de fantasia, portaven un "crit de guerra” que les identificava, així com un vestuari més o menys divertit i, finalment, malgrat la barreja d’estils, en general van ballar de manera digna.

Ara bé, volent filar prim, ens podríem preguntar, atès el nombre de colles actives que hi ha actualment, que potser calia esperar que la participació hagués estat molt més nombrosa, encara, sobretot tenint en compte que la cloenda del Campionat de Catalunya hauria de ser -almenys aquesta és la intenció- la Festa Major dels sardanistes de colla.

Plaça de Carles Llorach

[Un dos i seguit, 19-3-11]

Ens aquests moments es deu estar inaugurant a Tarragona una nova plaça. Bé, en realitat es tracta d’un espai urbà ja existent a la Part Alta, sorgit fa uns anys en construir uns edificis de veïns en un solar on s’havia previst reservar-hi, també, una superfície pública. Ara s’ha decidit que passi a anomenar-se de Carles Llorach, homenatjant així la memòria d’aquest tarragoní, desaparegut recentment.

No cal dir que es tracta d’una decisió encertada, tenint en compte que en Carles Llorach va treballar durant molts anys per la cultura popular del país, especialment per la tarragonina. No es tracta ara de fer un resum biogràfic, però no em puc estar de dir que sí, que tal i com s’ha remarcat sovint, fou un dels tarragonins que van intervenir de manera decidida en l’espectacular procés de recuperació i revitalització de les festes majors de Tarragona, però potser sigui encara més meritori, al meu entendre, el fet que també ho feia abans, quan no era moda. Un servidor el va conèixer, precisament, quan formava part de la junta directiva del Casal Tarragoní, o quan va contribuir a fundar l’Esbart Santa Tecla. Després van ser molts els qui es van apuntar a fer coses pel Seguici o pels castells, posem per cas, i ell també hi va ser, però, insisteixo, prèviament algú va mantenir la flama en temps menys agraïts.

Persona de caràcter, potser a vegades hom podia no estar d’acord amb alguna de les seves actituds, com és lògic i normal, però ningú li podrà negar mai el mèrit del conjunt de la tasca que portà a terme. Plenament merescuda, doncs, la nova plaça Carles Llorach.

Dones a les cobles

[Un dos i seguit, 12-3-11]

Fins a dates relativament recents, les grans orquestres simfòniques eren un reductes totalment inabastables per a les dones instrumentistes i, no cal dir-ho, per a les directores. I això, tot i que l’accés de les dones a l’aprenentatge musical en general i dels instruments en concret ja feia molts anys que era habitual. Però, és clar, una cosa era que les noies de casa bona aprenguessin a tocar el piano i una altra que s’hi dediquessin professionalment.

Sortosament, les coses han canviat i a hores d’ara les dones són presents (i, a vegades, predominen) a la majoria de formacions musicals. En el camp de la cobla, aquest accés ha estat més tardà, però evident des de fa uns anys. Globalment, encara són minoria, però és prou simptomàtic que la seva presència a les cobles joves sigui habitual i, a vegades, majoritària. On més els està costant és a les cobles-orquestres (paradoxalment, on ja fa molt de temps que hi ha cantants femenines) i a les formacions més veteranes. Em consta que, pel que fa a les cobles que conec mínimament, això és més circumstancial que altra cosa, és a dir, que no depèn de la voluntat dels responsables de cada formació de tenir o no dones en plantilla, sinó del mercat de músics. Vull dir que és lògic, tenint en compte que la majoria de dones músics són joves, que encara no n’hi hagi a cobles on normalment s’hi accedeix després d’una llarga trajectòria per diferents formacions. El temps segurament dirà si això és cert o no, o si es confirma aquesta dinàmica.

Un cas un xic diferent és el de les compositores. Ja fa molts anys que n’hi ha, d’autores de sardanes, però poques i insuficientment conegudes. Fa uns anys, van sorgir alguns noms, com Montserrat Pujolar o Dolors Viladrich, que han assolit una popularitat remarcable, però no ha estat fins a dates molt recents que hem pogut apreciar un petit esclat de noies compositores. El vuitè concert del Dia de la Dona de dimarts passat a Tiana, per exemple, presentava sardanes de 15 autores diferents, amb set composicions d’estrena i la majoria de les autores eren força joves. Quelcom impensable no fa pas gaires anys.

Insisteixo

[Un dos i seguit, 5-3-11]

La setmana passada criticava la visió simplista i poc rigorosa que un llibre de recent aparició ofereix sobre la sardana, tant des del punt de vista històric (abonant el tòpic, divulgat per certs sectors que asseguren que l’expansió d’aquesta dansa va ser deguda a una mena d’imposició o, com a mínim, generós patrocini d’institucions i determinades classes socials), com, des d’una perspectiva més actual, presentant-la com quelcom estàtic, conservador, i on les iniciatives renovadores o que poden impulsar noves vides de desenvolupament són més aviat anecdòtiques, tot citant, només, el cas del músic Jordi Molina.

Jo no posava exemples, però em permetia donar a entendre que, mirant enrere, es veu que les coses han anat d’una altra manera i que sempre hi ha hagut gent amb ganes de fer coses diferents, tot i que és ara quan d’iniciatives d’aquesta mena n’hi ha més que mai, són ben variades i, en ocasions, notablement engrescadores.

És clar que hi ha parts importants del sardanisme clarament conservadores. Això és així perquè no estem parlant de quelcom monolític i uniforme, tot al contrari de com alguns pretenen presentar els sardanistes, entenent per sardanistes aquells qui, en major o menor mesura es mouen al voltant de l’activitat d’aquesta dansa, des del músic al directiu, al ballador compulsiu a aquell que, ocasionalment, només escolta davant una cobla.

No es tracta ara de fer una relació completa de les propostes o realitats que representen aquesta altra part més vital de la sardana, però podem posar-ne alguns exemples: els shows de la cobla Contemporània, les versions de músiques ben diverses com les que ens explicaven fa poc gent de la cobla Marinada en aquest programa, però a la qual caldria afegir-hi les de les cobles Jovenívola d’Agramunt, Flama de Farners, Bisbal Jove, Sant Jordi, etc. També, les múltiples incursions d’instruments de cobla en l’obra de cantautors, grups de folk, música clàssica, jazz... Podríem citar els nous concursos de punts lliures, la cloenda del Campionat que s’anuncia a Valls, etc.

Sortosament, hi ha qui sí que ho veu d’aquesta manera tot i no estar-hi implicat de manera directa. No us perdeu, en aquest sentit, el número d’aquest mes de la revista “Descobrir Catalunya”.