Adéus

[Un dos i seguit, 21-5-11]

Malauradament, aquesta setmana El Tema del programa ha de ser ben trist. En primer lloc, hem de lamentar la mort, dissabte passat a Lleida, de Sebastià Gràcia i Petit, tota una referència per al sardanisme d’aquella ciutat i, en bona part, d’arreu del país. Tenia 84 anys i ja feia setmanes que estava hospitalitzat. El funeral va tenir lloc dilluns al matí a la parròquia de sant Pere de Lleida.

Gràcia treballà de llibreter i fou membre de l’Orfeó Lleidatà. L’any 1940 fundà a Lleida la colla Sardanista “Santiago Rusiñol”, i després passà a formar part del Club Esportiu Huracans, entitat de la qual va ser, durant molts anys, el president i l’ànima. Incansable activista sobretot a Lleida, però també arreu del país, bona part dels seus esforços foren per a la divulgació de la sardana a la ràdio, des de l’any 1948, i des del 1960 per mitjà del programa “La Sardana”, emès per Ràdio Lleida, així com amb una pàgina setmanal al diari “La Mañana”, anomenada “La veu de la sardana”, només interrompuda per la seva malaltia.

Aquesta brillant trajectòria fou reconeguda l’any 1968 amb la Medalla al Mèrit Sardanista i també havia rebut Premis Dia de la Sardana, que lliurava l’Obra del Ballet Popular, els anys 1962, 1974, 1976, 1980, 1995 i 2000. Igualment, havia rebutl l’Escut d’Or del Club Esportiu Huracans, el títopl de Lleidatà Distingit, la Rosa d’Or Floricel, la Medalla de Bronze de la ciutat de Lleida i la Creu de Sant Jordi, aquesta l’any 1987. L’últim reconeixement seria el 2010, quan la Federació Sardanista li va lliurar el Premi Sardana a la Continuïtat pel programa que feia a Ràdio Lleida.

Home de caràcter, s’havia mostrat crític quan ho creia convenient i se n’estava d’expressar-ho de manera clara. Una actitud que cultivava en positiu, treballant, com ho demostra el fet que deixés pràcticament enllestits els actes de celebració dels 50 anys de Lleida com a Ciutat Pubilla de la Sardana, la segona de la història. El mateix es pot dir de l’Aplec de la Sardana de Lleida, que s’espera que esdevingui un homenatge pòstum a aquest personatge realment singular.

La notícia de la desaparició de Sebastià Gràcia, però, no ha vingut sola aquests últims dies. Després d’uns mesos en els quals han sovintejat les necrològiques amb forta vinculació sardanista, avui també en tenim una altra, aquest més propera geogràficament parlant. Segons ens comuniquen la gent de la Colla Sardanista Rosa de Reus, també ha traspassat el Josep Ribas (conegut com Pep del Morell), membre de junta de l’entitat.

Tal com diuen ells mateixos, el fet s’ha produït tot just enguany, que celebren el 50 aniversari de l’entitat, i que festegen molts dels actes en els quals va participar. El Josep Ribas, que tenia 53 anys, també havia estat membre de la colla “Morera”, del Morell, i un incansable monitor de sardanes.

En un altre ordre de coses, la setmana passada acabava aquest comentari reivindicant el paper dels compositors per a cobla de Tarragona i suggerint que s’engresqués a escriure per a cobla altres músics amb talent, també residents aquí, que encara no hagin fet. Sense esmentar-lo i ignorant encara la notícia que avui comentarem sobre un concert ben singular que tindrà lloc aquest vespre i en la qual és protagonista, pensava, entre altres, amb el músic Conrad Setó, resident des de fa uns anys a la ciutat i excel·lent pianista i compositor.

El cas és que no és que hagi escrit exactament per a cobla, però sí per a una formació singular que avui es presenta i que sí, inclou instruments de cobla, antre altres. És la Jove Orquestra Catalana d’Instruments Tradicionals, que es donarà a conèixer al Palau de Congressos amb una obra d’en Conrad anomenada Maragall amb so de paraula. Hi ha molts gent implicada en aquest projecte, però sobretot músics joves pertanyents a diferents escoles municipals de música i conservatoris. Valdrà la pena no perdre-s’ho.

L'expansió de la sardana

I aquesta és la portada del llibre, que no és que convidi massa a comprar-lo, però que pel fet de ser el meu primer llibre publicat en solitari i que del que hi ha a dins n'estic més que orgullós, doncs, això, feliç com un anís.

Per cert, sembla que a la presentació Déu n'hi do els llibres que es van vendre i després molta gent me n'ha demanat. Per a qui n'estigui interessat encara n'hi ha. No us els acabareu!

Premi i llibre

Per una d'aquelles coses que mai acabes d'explicar-te, fins ara no havia dit res, aquí, del 9è Premi Joan Amades de Cultura Popular que vaig guanyar el 2009, dins dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Tampoc havia dit res, o gairebé, del llibre que va publicar Arola posteriorment. Mai és tard, diuen, si el resultat és bo, com és el cas, modèstia a banda. De moment, aquí hi ha alguna foto del lliurament de premis. La primera, amb tota la colla de premiats, i a l'altra rebent el premi de mà del president de l'Associació Cultural Joan Amades, que era qui atorgava el guardó.



Compositors d'aquí

[Un dos i seguit, 14-5-11]

A l’aplec Ciutat de Tarragona de diumenge passat s’hi van estrenar quatre sardanes. No es tracta d’un rècord d’estrenes a la ciutat en una sola jornada, però possiblement ho sigui si considerem que tres d’aquestes composicions eren d’autors tarragonins.

El cert és que a hores d’ara hi ha un bon nombre d’autors vius fills de Tarragona, que hi viuen o que hi treballen: els més prolífics Alfred Abad i Rafael Guinovart, però també el Sergi González, l’Anna Abad, el Sergi Guasch, el Joan Moliner, Francesc Rius i, segurament, algun altre.

La majoria no són gaire coneguts i en més d’un cas molts sardanistes de la ciutat ni ho saben que existeixen aquests autors, però a banda del fet que molts són gent jove i amb força carrera per endavant, ja ho sabem que això de fer-se popular creant música no és fàcil, precisament.

No estaria gens malament, però, que es fes alguna acció per donar-los a conèixer, per estimular aquesta creativitat amagada i, potser, continguda, com també seria interessant intentar engrescar algun músic de categoria de la ciutat –que, d’haver-ne, n’hi ha- , que encara no hagi treballat amb la cobla, a fer-ho.

Feina feta i futur

[Un dos i seguit, 7-5-11]

El passat cap de setmana va ser proclamada Organyà com a nova Ciutat Pubilla de la Sardana. Els actes que tenen lloc en aquestes festes les podem dividir en dos grans grups: uns de fixos, any rere any, de caire més aviat protocol·lari, i, d’altra banda, aquells altres que cada població vol o pot aportar per fer la celebració el més reeixida possible i que són els que atorguen personalitat a cada pubillatge. Entre els primers, els obligats, hi ha l’anunci del cartell dels Premis de la Sardana, que volen ser un reconeixement a persones, entitats, formacions musicals o, fins i tot, empreses, que han treballat per la sardana, la música per a cobla o la dansa catalana en general.

Aquí podem observar dos grans tipus de guardonats: aquells a qui es reconeix una tasca perllongada en el temps i uns altres a qui més aviat es vol posar de relleu la seva originalitat o feina d’innovació. Sens dubte, tant l’un com altre són aspectes importants: els que han mantingut la flama malgrat tot i els que treballen per anar més enllà, mirant al futur i a l’actualització constant d’aquesta part de la cultura del país. En tot cas, els dos àmbits esdevenen imprescindibles per fer possible la continuïtat, és a dir, hem de tenir la feina de fons i la de renovació.

Un altre moment fix de cada proclamació és quan es fa saber quina serà la població proclamada Ciutat Pubilla l’any següent. Cal fer-ho amb temps, per tal que els interessats puguin preparar acuradament l’ampli programa d’actes que això comporta. Aquesta vegada, però, això no ha estat possible. Segons la Federació Sardanista, hi ha diverses poblacions candidates, però a hores d’ara cap ha pogut assegurar el finançament abans de les properes eleccions municipals. Això vol dir que el problema no és tant de manca de diners –que d’això, si veiéssim les interioritats de les 51 Ciutats Pubilles celebrades fins ara tindríem moltes sorpreses- com d’incerteses que van més enllà de la conjuntura econòmica.

A un pas de la glòria

[Un dos i seguit, 30-4-11]

Aquests dies, diversos comentaristes de la sardana i la música per a cobla a la premsa i a la xarxa han coincidit en tractar i valorar positivament el fet que la música per a cobla –concretament la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona- hagi arribat a la final de la quinzena edició dels “Premios de la Música” que atorga l’Acadèmia espanyola de les Arts i les Ciències de la Música. És normal que, tot i que finalment no hagi obtingut premi, hom s’hi faci ressò i nosaltres també ho fem, pel que significa de projecció i de reconeixement de la potencialitat d’aquesta formació musical. El més curiós del cas, però, és que aquesta fita s’hagi aconseguit en l’apartat de jazz, un gènere que, com és prou sabut, no és el que tradicionalment ha tractat la cobla, tot i que darrerament s’hi estan fent experiències força interessants, com la que ens ocupa.

Segurament, el fet que la cobla Sant Jordi en aquest cas hagi treballat amb el prestigiós director, compositor i arranjador Joan Albert Amargós hi haurà influït; de fet, ell ha estat un dels triomfadors de la convocatòria i encara que amb altres treballs, i ha obtingut trofeu en onze de les quinze edicions.

Potser sí que hauria estat més desitjable i potser més natural (per dir-ho d’alguna manera) que aquesta nominació de la Sant Jordi l’hagués motivat un enregistrament enquadrat en l’àmbit clàssic, o en el de música tradicional, i de productes mereixedors d’aquesta promoció n’hi ha de sobres, però ja sabem que la cobla és víctima de prejudicis i ignoràncies diverses. Si la glòria (o gairebé) li ha arribat de la mà del jazz, no només ho hem de considerar un caramelet que mai resultarà amarg, sinó la constatació que l’eina musical que és la cobla serveix per a molt més del que segons qui es pensa.

Que se'n parli!

[Un dos i seguit, 23-4-11]

Encara que aparentment, és a dir, vist des de fora dels habituals del sector, sovint no ho sembli, en el món de la sardana i la cobla sempre hi ha hagut debats entre conservadors i innovadors, per anomenar-los d’alguna manera. De vegades, en algun congrés, alguna taula rodona o en escadusseres cartes al director apareixen aquestes qüestions, però generalment la imatge predominant només és una: la dels immobilistes. Els altres hi són, sempre hi han estat, però acostumen a restar ocults, no per elecció pròpia, sinó per raons més complexes. Tant és així que fins i tot llibres pretesament seriosos com algun que ha aparegut fa poc s’ha quedat només amb aquesta mirada superficial i, per tant, falsa.

Com deia, el debat, més o menys ocult, sempre hi ha sigut, encara que darrerament s’està fent més visible, potser perquè proliferen més que mai les noves propostes, sobretot en l’àmbit musical, on els compositors i els intèrprets cada cop tenen menys manies i més ganes i capacitat de fer coses, però també perquè gent d’altres àmbits s’interessen per experimentar amb el so de la cobla, lluny de les visions plenes de prejudicis que fins ara predominaven.

Però em sembla que allò que més està contribuint a fer que se’n parli més obertament són les xarxes socials –Facebook i similars- on tothom hi pot dir la seva o penjar imatges i vídeos. Les possibilitats són moltes i alguns ja les aprofiten, encara que també, com ja sabem, hi ha certs perills. De totes maneres, el més positiu és que se’n parli, que es mostrin i proposin coses, que es discuteixin...