“Jo ja faig prou venint”

[Un dos i seguit, 11-5-12]

L’actual situació de crisi afecta, prou que ho sabem, la majoria d’àmbits de la societat, fins i tot els més sensibles, com la sanitat o l’ensenyament públics. Pocs arguments queden, doncs, per queixar-se als qui treballen en qüestions diguem-ne no essencials com la sardana, una activitat plenament de lleure. Això no treu, però, que no en podem parlar, i constatar, per exemple, els problemes d’aquells responsables d’entitats sardanistes o, senzillament, el modest activista del poble que batalla davant l’Ajuntament i altres institucions per tal que hi hagi aquesta activitat a la vila. Perquè, en aquest cas, mai podem parlar d’un empresari, sinó d’algú que fa possible una activitat que habitualment té lloc al carrer i on la majoria de vegades els clients no estan acostumats a pagar.

La veritat és que el volum d’activitat ha baixat, però analitzada la situació de manera freda, tampoc tant com és això. La raó és, primer que tot, que en comparació amb qualsevol altra activitat similar, les sardanes són barates; però també que els promotors han hagut d’espavilar-se i cercar fons d’on sigui, negociar amb músics i cercar tota mena d’alternatives. Alguns s’han d’empassar la incomprensió de certes persones, com aquells que diumenge, a l’aplec de Tarragona, se sorprenien perquè els organitzadors feien pagar un lloguer per les cadires. Una aportació modesta, sobretot tenint en compte que la col·laboració en metàl·lic de l’Ajuntament ha estat nul·la. Tot i així, es van poder sentir perles com la d’aquell que deia que ell ja feia prou venint a l’aplec. Sortosament, aquests eren una minoria, però simptomàtica de certes mentalitats que caldrà superar.

L'etern problema dels jurats

[Un dos i seguit, 4-5-12]

Ara fa quinze dies parlàvem aquí mateix sobre el necessari replantejament de les sardanes revesses als concursos. No pas perquè desapareguin, sinó per tal que siguin presentades d’una altra manera, més atractiva per a tothom, però sobretot per al públic. Ara ens cal dir quelcom semblant sobre una qüestió encara més transcendent –essencial, podríem dir-ne- de la competició de colles: els jurats.

Un tema etern, que sempre ha estat polèmic i, més d’un cop, causant de grans trasbalsos entre colles, organitzadors i, evidentment, els mateixos jurats. Que quan hi ha competició la polèmica està servida, per molt bé que es vulgui planificar la cosa dels àrbitres o jurats, ja ho sabem, però això no és eximent que es procuri treballar per tal que aquest aspecte sigui conduït amb rigor i transparència. En el cas de les colles de competició, també s’ha patit aquest mal que sembla endèmic, tot i que ens consta que molts dels responsables s’hi ha esforçat notablement.

Ara, sembla que el problema més aviat ha derivat cap a la manca de jurats, als problemes que els organitzadors tenen per trobar gent disposada, independent i capacitada per fer de jurat en un concurs. Això ja ho sabem de fa temps, però havia de passar alguna cosa per tal que sonés l’alarma. Dimarts passat, a Òdena, un jurat va determinar unes classificacions estranyes, que han alarmat, és clar, als que no gosen trencar tabús –un dels altres mals tradicionals-, però també als que han vist que allò no podia ser. El mal és que, enmig, s’hi ha trobat alguna colla, com la “Tarragona Dansa”, que està portant a terme una tasca admirable d’assaig i de lluita ferma als concursos, i que el seu primer lloc a l’esmentat concurs haurà quedat deslluït per la polèmica. Esperem que això no els faci defallir.

Una renovació necessària

[Un dos i seguit, 27-4-12]

Fa poques setmanes que la Federació Sardanista de Catalunya ha renovat la seva junta directiva i, de moment, sense conèixer les interioritats de l’entitat, només refiant-nos d’allò que podem intuir de les primeres accions dutes a terme, sembla que, com a mínim, s’està emprenent la direcció correcta. Un dels símptomes és la voluntat de replantejar les coses, fins i tot el que durant anys havia estat el vaixell insígnia del sardanisme i que era evident que havia quedat superat de totes totes pels nous temps: la Ciutat Pubilla. Farà falta veure els detalls de tot plegat, però l’opció de designar una ciutat capital del sardanisme on s’hi centralitzin moltes activitats fins ara disperses pel país i pel calendari pot semblar tímida i insuficient, però, insisteixo, farà falta veure com es concreta.

Un altre element que, a priori, sembla positiu és que s’han compromès a treballar-hi plegades tres entitats de caire federatiu: la mateixa Federació, la Unió de Colles Sardanistes i l’Obra del Ballet Popular, encara que aquesta darrera més aviat fa tot el tuf d’un mort vivent.

Una altra activitat que, com a mínim en aparença, no canvia, és l’atorgament de tot un seguit de guardons i reconeixements que, tal i com es venia fent, es van anunciar en la cloenda de la última Ciutat Pubilla. Un llistat potser massa llarg i vull creure que justificat en tots els casos. Com a mínim, puc donar fe d’un d’ells: el premi a la dedicació a l’Alfred Abad i Gascón, de Tarragona. Segons la nota oficial “per la seva especial vinculació i dedicació des de fa més de 30 anys amb l’Agrupació Sardanista de Tarragona Dansa, en el camp del sardanisme de competició, així com per la incorporació al món de la composició amb més d’una vintena de sardanes i altres arranjaments musicals per a cobla”. Un reconeixement que arriba quan l’interessat ja se l’ha merescut amb escreix, però també quan encara és prou jove com fer-ne moltes més de coses, de manera que també ha de produir un efecte d’encoratjament a seguir en aquest camí.

El “cas” de les sardanes revesses

[Un dos i seguit, 20-4-12]

El cas de les sardanes revesses és curiós, i estrany, fins i tot. Que per a ballar correctament les sardanes diguem-ne normals calgui comptar i repartir ja sorprèn molta gent, tot i que no és un cas únic, precisament, que una dansa requereixi fer comptes atenent la distribució dels compassos. Però en les revesses això es complica de manera extraordinària. No n’hi ha prou amb escoltar la música de manera ben atenta per a saber quan tira cada part de la sardana i, a partir d’allí, repartir-la. La revessa exigeix fer determinades operacions fins i tot per arribar aquí –de fet, aquest és l’objectiu principal, encara que no l’únic-, i cadascú segueix les seves estratègies i utilitza fórmules pròpies. Cal, aquí més que mai, oïda musical, atenció i facilitat pel càlcul. Una tasca que es fa sense ballar, amb paper i llapis... Tot i que hi ha autèntics especialistes, ningú ha arribat a trobar un mètode infalible i fins i tot no és estrany trobar concursos on una sardana no la resol ningú. Precisament aquí rau un dels encants de les revesses: aquesta mena de repte que hom es proposa resoldre. O, com s’acostuma a dir a vegades: un duel entre el compositor i els revessaires.

Però tot això, que per als aficionats és un món apassionant i fins i tot arriba a ser addictiu en alguns casos, pot esdevenir, com a mínim, avorrit per a la resta de mortals quan es realitza al carrer, en un concurs de colles on, de fet, incomprensiblement, en la majoria es manté la revessa com un element imprescindible. És un moment on els esforços que a vegades realitzen els organitzadors per fer que un concurs sigui un espectacle (a vegades ho aconsegueixen), doncs en aquest punt es trenca l’encant, com quan sonen les dotze campanades al conte.

Que les revesses tenen el seu què i no són pocs els seus aficionats fidels ho demostra la vitalitat del Campionat Individual i la bona resposta que sembla que ha tingut el Primer Campionat Virtual que s’acaba de convocar. Però també és cert que urgeix que es prengui alguna decisió valenta sobre les revesses als concursos de colles.

Una Creu merescuda

[Un dos i seguit, 13-4-12]

Aquesta setmana s’han donat a conèixer els noms de les persones i de les entitats a qui enguany la Generalitat de Catalunya lliurarà el seu principal guardó: la Creu de Sant Jordi. En aquest llistat sempre hi ha algú més o menys vinculat amb la sardana i aquesta vegada no ha estat una excepció.

En el cas de les persones físiques, hi trobem a Robert Roqué, un dels molts casos d’activista polifacètic que podríem trobar en el món sardanista, encara que la veritat és que hi ha una faceta en la que s’ha significat especialment: la d’informador i divulgador del fet sardanista, utilitzant els més diversos mitjans: premsa, ràdio, llibres, internet...

La feina constant, callada però efectiva l’ha mantingut sempre: preparant programes de ràdio, elaborant  cròniques per als diaris amb els quals ha col·laborat i col·labora, presentant concerts, aplegant dades per un bon nombre de monografies històriques... Però també ha estat una peça bàsica en iniciatives més sonades, com la creació i continuïtat de la revista “Som”, la col·lecció de llibres i enregistraments nascuda precisament a recer de “Som”, un dels primers webs sardanistes, etc.

Tot i el seu arrelament i implicació realment molt forta amb la societat gironina, el Robert no s’està de viatjar allí on calgui. Fa poques setmanes era a Tarragona per la presentació de la Guia d’Aplecs, i només la malaltia de la seva esposa li va impedir ser a la Trobada d’Informadors. Sens dubte, una creu merescuda al cent per cent.

Un debat necessari

[Un dos i seguit, 30-3-12]

Diumenge passat es va celebrar a Tarragona una Trobada d’Informadors Sardanistes, és a dir, d’aquelles persones que ens dediquem a preparar programes de ràdio com aquest, escriure als mitjans impresos, fer programes de televisió o procurar la presència de la sardana a la xarxa. N’hi ha molta de gent d’aquesta, una quantitat realment important i, segurament, desconeguda no només per la majoria de la població sinó per als mateixos sardanistes, fins i tot els que habitualment estan força al dia del que passa en aquest àmbit i, encara gosaria dir, per part de molts informadors.

Allí es va homenatjar la memòria d’Antoni Anguela, traspassat encara relativament jove però amb una llarguíssim a i fecunda tasca en favor de la sardana al darrera, que incloïa, precisament, la informació sardanista a ràdio, premsa i televisió, però també la creació d’un servei d’informació per al col·lectiu que encara és vigent. Realment, l’Antoni es mereixia això i molt més.

L’acte més destacat de la trobada van ser les xerrades que ens van oferir tres autèntics professionals com són Jordi Lara, Josep Pasqual i Albert Font-Tarrés. La riquesa de les seves reflexions, crítiques i propostes mereixen que se’n faci una acurada síntesi i van esmorteir l’amarga sensació que va deixar la minsa presència dels principals destinataris de la trobada, és a dir, els informadors. Es van dir coses molt assenyades i interessants, cadascú amb la seva personalitat i des de la perspectiva pròpia, però coincidint en una tònica gens encarcarada, valenta i decidida.

De moment, i de manera improvisada, podríem dir que en Jordi Lara va explicar què s’ha fet i què es fa a la televisió catalana, raonant els perquès, tot plegat molt condicionat per les circumstàncies de l’emissora i del país, no només per la crisi econòmica sinó pels prejudicis entre els quals ens hem de moure. En tot cas, digué, la televisió és un reflex del bo i dolent del país.

Josep Pasqual, entre moltes altres coses, com ara la conveniència de replantejar-ho tot en l’àmbit sardanista, remarcà la necessitat de treballar, per part de les entitats, en la correcta difusió d’allò que fan, ja que és molt important portar-ho a terme de manera correcta i hàbil, sabent pitjar les tecles que cal i quan cal, tot reconeixent que en aquest terreny això tampoc és garantia de res.

Albert Font-Tarrés, acompanyà la seva intervenció amb mitjans audiovisuals, tot insistint en la necessitat d’aprofitar les noves tecnologies per treure la sardana de l’ostracisme on és possible que hagi estat arraconada precisament a causa de la seva anterior notorietat dins la societat catalana, tot fent un símil amb l’origen etimològic grec de la paraula. Una presència a Internet que cal, però, fer-la bé, amb qualitat per tal d’aportar una imatge actual i dinàmica. En aquest sentit, no es va estar de criticar webs concebuts amb criteris antics o poc atractius.

En tots els casos, foren intervencions plenes de matisos i detalls que valdrà la pena, insistim, exposar-ho amb serenitat. Tothom va estar d’acord en que cal seguir debatent i, fins i tot, es va apuntar la conveniència de plantejar seriosament un nou congrés del sardanisme.

Cal fer autocrítica

[Un dos i seguit, 23-3-12]

Entrats en la primavera, amb la climatologia que, poc a poc, cada vegada serà més benigna, també comencen a proliferar els actes al carrer i, és clar, també les sardanes. Aquest cap de setmana podem dir que comença de veritat la temporada, després de les activitats que s’han anat convocant fins ara, de manera més espaiada. Això, que indica vitalitat malgrat la crisi, també representa un problema que no és nou, que s’ha debatut moltes vegades i mai s’ha arribat a concretar cap solució. És evident que la coincidència d’actes similars en el temps i, a vegades, gairebé en l’espai, vol dir que hi ha una competència absurda per captar un públic que cal suposar que és, poc o molt, el mateix. El panorama encara es fa més complicat si, a més, s’ha de competir amb altres propostes que, tot i que diferents, també procuren captar el mateix o part del mateix segment de població.

Entenc que cal fer autocrítica i treballar, d’una vegada per totes, per assolir una coordinació eficaç. No val que només es faci pel que fa als aplecs: també hi ha de ser la resta d’entitats, les cobles, les colles... I em sembla que també cal afegir-hi els informadors, tant perquè  hi aportem alguna idea o dada, com, precisament, motivar la resta d’elements que treballen per la sardana per tal que els facilitin com cal informació d’allò que fan. Resulta increïble que entitats capaces de generar moltes coses no tinguin prou consciència de la conveniència de divulgar-les i que poden utilitzar, entre altres mitjans, la important xarxa d’informadors sardanistes. Aquest pot ser un dels temes que es tractin diumenge a la trobada de Tarragona, però poca cosa aconseguiran, en aquest sentit, si no hi ha aquella implicació que demanava dels organitzadors.