L’actual situació de
crisi afecta, prou que ho sabem, la majoria d’àmbits de la societat, fins i tot
els més sensibles, com la sanitat o l’ensenyament públics. Pocs arguments
queden, doncs, per queixar-se als qui treballen en qüestions diguem-ne no essencials
com la sardana, una activitat plenament de lleure. Això no treu, però, que no
en podem parlar, i constatar, per exemple, els problemes d’aquells responsables
d’entitats sardanistes o, senzillament, el modest activista del poble que
batalla davant l’Ajuntament i altres institucions per tal que hi hagi aquesta
activitat a la vila. Perquè, en aquest cas, mai podem parlar d’un empresari,
sinó d’algú que fa possible una activitat que habitualment té lloc al carrer i
on la majoria de vegades els clients no estan acostumats a pagar.
La veritat és que el
volum d’activitat ha baixat, però analitzada la situació de manera freda,
tampoc tant com és això. La raó és, primer que tot, que en comparació amb
qualsevol altra activitat similar, les sardanes són barates; però també que els
promotors han hagut d’espavilar-se i cercar fons d’on sigui, negociar amb
músics i cercar tota mena d’alternatives. Alguns s’han d’empassar la
incomprensió de certes persones, com aquells que diumenge, a l’aplec de
Tarragona, se sorprenien perquè els organitzadors feien pagar un lloguer per
les cadires. Una aportació modesta, sobretot tenint en compte que la col·laboració
en metàl·lic de l’Ajuntament ha estat nul·la. Tot i així, es van poder sentir
perles com la d’aquell que deia que ell ja feia prou venint a l’aplec. Sortosament,
aquests eren una minoria, però simptomàtica de certes mentalitats que caldrà
superar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada