Unes colles molt especials

[Un dos i seguit, 20-9-19]

Diumenge passat a la tarda va tenir lloc, a la plaça de la Font de Tarragona, el tradicional concurs de colles de les festes de Santa Tecla. Una cita competitiva amb una llarga trajectòria de 73 edicions que enguany havia estat a punt de no portar-se a terme per les raons que ja hem comentat prou i que no cal repetir.

Allò important és que, tal i com es va recordar allí mateix, hi ha voluntat, no només per part dels organitzadors, sinó també de l’Ajuntament, de que no només segueixi fent-se el concurs, sinó que torni a acollir alguna categoria del Campionat de Catalunya.

Aquesta vegada, salvat a darrer moment, el concurs es va haver de conformar amb ser vàlid per al Campionat Territorial, però a l’hora de la veritat va resultar molt més lluït del que es podia preveure. El motiu és que va acollir unes colles extres molt especials, diverses anelles formades per antics dansaires de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa, com una manera més de celebrar el 40 aniversari de l’entitat.

La veritat és que allò més rellevant no va acabar sent la classificació, sinó un munt d’emocions i sensacions. Hi vam veure anelles molt veteranes, on es va demostrar que allí on n’hi ha hagut sempre en queda, sobretot quan en no pocs casos tot i no ballar en colla de competició de fa temps, són habituals en ballades i aplecs. En altres, tothom pensava que si s’hi posessin arrasarien en el Campionat. En tot cas, al marge de l’emoció dels retrobaments, alguns de feia molt de temps, en conjunt es va oferir un espectacle ben atractiu al nombrós públic que ja vivia la festa anant d’un lloc a l’altre procurant abastar diversos actes; en definitiva, el gran argument dels que defensen que el concurs es faci en un lloc cèntric de la ciutat des del punt de vista tecler.

Ara, mentre la Tarragona Dansa afegeix un nou èxit en el seu aniversari, després de l’espectacle al Teatre Tarragona i la gran anella envoltant la Catedral, caldrà veure si s’aprofita aquest impuls sobrevingut al concurs i si es compleixen les promeses municipals, l’any vinent torna la «normalitat».

Gent tòxica i gent que fa feina

[Un dos i seguit, 13-9-19]

Com us podeu imaginar, després de la meva participació a la gran manifestació de la Diada de dimecres a Barcelona, jo, que sóc observador de mena, se m’acuden molts possibles comentaris. I més, encara, després d’escoltar allò que s’ha dit posteriorment a les xarxes socials i als diferents mitjans de comunicació.

Potser no sigui la més important d’aquestes observacions, però n’hi ha una que m’ha recordat determinades actituds sobre la sardana. I m’explico. Són aquells individus que corren a destacar, sobretot, que les dades de participació diuen que érem molts menys que altres vegades. Bé, i què? No gosen assegurar que la xifra de la Guàrdia Urbana de 600.000 fossin pocs per a una manifestació en general, perquè, és clar, algú els podria dir que ho comparessin amb qualsevol altra convocatòria i quedarien en evidència. I més si tenim en compte que són molts anys seguits de fer manis multitudinàries.

No em refereixo, com podeu suposar, a aquells que són clarament contraris a la independència, els quals estan obligats a combatre i minimitzar l’independentisme. Es tracta d’aquella gent negativa de mena, aquells que un dia passen per casualitat prop d’una ballada de les menys reeixides i els falta temps per remarcar-ho i se senten obligats a destacar que «això ja no és el que era»,  a exposar una diagnosi sobre tot allò que està mal fet i per això no funciona, que les sardanes estan acabades i que ara allò que cal és fer castells. I, generalment, ho diu gent que potser alguna vegada hi ha estat involucrat però que ara segur que no i,  a més, ignora totalment el context general del sardanisme actual. No sap, per exemple, que hi ha llocs que sí funciona, possiblement a la mateixa població on aquell dia s’ha punxat; i, sobretot, no té en compte que si hi ha casos on la sardana és viva -que n’hi ha, creieu-me-, és perquè alguns personatges,  moltes vegades sense fer soroll, treballen perquè sigui així.

Vertigen!

[Un dos i seguit, 6-9-2019]

Aquesta setmana, després de l’habitual parèntesi estiuenc, tornem a agafar el ritme habitual de l’Un dos i seguit a Tarragona Ràdio i ho fem amb una certa sensació de vertigen davant el munt de qüestions que podem comentar. El cert és que aquestes setmanes de les vacances no han estat buides, precisament, per a allò que ens ocupa en aquest programa. S’han generat notícies o aspectes per tractar de tota mena i de tots colors, de manera que, segur, trigarem setmanes en poder pair-ho tot com cal.

Ha estat un estiu, a més, amb moltes ballades, sobretot de festa major, més de les que semblava fa uns mesos (recordeu allò de l’efecte eleccions municipals?) i, crec, amb uns nivells de participació, en general, notables, almenys en els casos que he pogut observar. En el cas de Sant Magí, per exemple, feia temps que no es veia una ballada tant concorreguda i amb gent ballant a Tarragona.

D’altra banda, quan tornem de vacances, ja se sap que tenim al davant les festes de Santa Tecla, on a més de les activitats habituals, hem de parlar  d’alguns dels actes del 40 aniversari de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa que estan inclosos en la programació. Un d’ells, per cert, igual ajuda a acabar de “salvar” (entre cometes) el malaurat concurs de colles.

I entre les moltes coses que podrem comentar els propers mesos, esperem que a fi de bé, hi haurà, per exemple, el projecte de crear una nova cobla a les terres de l’Ebre i en una població especialment rica en músics. Anirem veient com resulta la nova i renovada temporada de La Sardana de l’Any, estarem atents als següents actes dels 40 anys de la Tarragona Dansa, seguirem tot allò que passi en el Campionat de Catalunya de colles... i un llarg etcètera que també inclourà veure si segueix tenint l’interès que fins ara ha evidenciat el nou bloc d’anàlisi crítica del sardanisme –principalment el de competició- que publica el tarragoní Manel Andreu, força coneixedor d’aquestes qüestions que aquí, cada setmana, també ens neguitegen. 

Un concurs amb mala sort

[Un dos i seguit, 19-7-19]

Si seguiu habitualment aquest programa, recordareu que més d'un cop hem comentat la situació lamentable però recurrent, que apareix cada vegada que hi ha eleccions municipals: moltes de les activitats que depenen, en part o totalment, dels pressupostos dels ajuntaments es veuen seriosament condicionades per un temps de manca de compromís dels responsables sortints i, fins i tot, els entrants abans no es posen al dia.

En el terreny de la cultura popular i tradicional això passa, evidentment, encara que no en la mateixa mesura en totes les seves manifestacions. És evident que segons quins actes ningú qüestiona la seva realització, mentre altres, com ara les sardanes, viuen sempre amb l'ai al cor de si el nou regidor tindrà a bé autoritzar allò que s'havia fet els últims anys, o a veure si troba adient recuperar aquella activitat que l'anterior equip de govern no valorava prou.

A Tarragona ciutat, hem pogut viure, darrerament, un dels exemples més contundents en aquest sentit. Després d'anys de minva constant del suport a l'activitat sardanista de la ciutat, que ha passat de gaudir d'un magnífic cicle d'estiu a la mínima expressió de l'actual, amb només tres ballades; mentre ha desaparegut el cicle d'hivern i la resta d'actes amb prou feines han sobreviscut gràcies a altres aportacions poc constants i lluny de ser singularment generoses, enguany s'havia arribat a la situació límit de no poder garantir l'organització del veterà i anys enrere prestigiós concurs de colles de les festes de Santa Tecla.

L'organitzador, el Casal Tarragoní, es va veure superat per la manca de pressupost i el repte d'acollir una competició del Campionat de Catalunya, i va decidir llençar la tovallola. Per la seva part, el nou consistori s'ha trobat amb uns pressupostos de festes tancats i la caixa buida, sense poder maniobrar gaire.

Finalment, però, sembla que la voluntat de l'Ajuntament -i, singularment, de l'alcalde- és que el concurs es faci. S'ha pogut esgarrapar alguna quantitat qui sap d'on, petita però suficient per, com a mínim, mantenir la flama, com si diguéssim. El cas és que, finalment, el concurs es farà, encara que sigui un concurs de mínims, és a dir, que serà vàlid, només, per a les colles del Territorial de les comarques de Tarragona, sense la categoria de Veterans del Campionat nacional. Ara, caldrà veure si aquest trist parèntesi és, efectivament, només això, una mitja aturada per plantejar les coses de manera més seriosa de cara a l'any vinent.

Adaptació

[Un dos i seguit, 12-7-19]

Un dels diversos debats que ja fa anys que es mantenen al voltant del món de la sardana, que segueix actiu i sembla que ho estarà durant força temps, és el de si hi ha massa o pocs actes sardanistes similars en zones relativament properes, de si falta coordinació entre les organitzacions o, fins i tot, si més valdria fer menys coses però més originals i elaborades.

Com sempre, cal considerar la discussió educada i respectuosa com un valor del tot positiu i enriquidor. També en aquesta qüestió, doncs, cal parlar-ne i, sobretot, procurant no voler imposar res i sense tenir massa pressa. Ho dic perquè, encara que ens pot semblar urgent actuar en aquest terreny davant la situació general dels sardanisme, també és evident que, fins ara, les postures improvisades o, d’altra banda, les inamovibles, poc profit han proporcionat.

Aquests darrers, els que actuen –o, senzillament no actuen- de manera diguem-ne conservadora per inèrcia, per ideologia o, directament, per poca capacitat de moure’s d’allò que sempre s’ha fet, són clarament nocius. Això, si ens hi fixem, és d’una evidència aclaparadora: si la manca d’actuació o de renovació que fins ara ha estat habitual ja no funciona és aquesta dinàmica la que hem de deixar de banda: canviant-la per una altra o plegant. El problema és que això darrer molts ho practiquen in extremis, quan ja no s’hi pot fer res i els possibles relleus ho tenen encara més difícil.

Però no ens deixem dominar pel pessimisme. D’haver-ne n’hi ha d’organitzadors que procuren, com a mínim, anar-se adaptant a les noves situacions, i aquells altres que encara van més enllà i sempre estan pensant quina en poden fer per espavilar el col·lectiu.

Un exemple que, com tot, pot ser discutible, però que almenys mostra neguit per no deixar-se dominar per les rutines és l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa i els actes que està portant a terme celebrant el seu 40 aniversari. Fins ara, ens han sorprès amb un gran espectacle al Teatre Tarragona i una emocionant gran anella envoltant la Catedral. Avui, en la seva versió més quotidiana, inicien el cicle de sardanes d’estiu amb alguns elements diferents, sempre cercant aquell posar-se al dia que deia.

Una història trista

[Un dos i seguit, 5-7-19]

En massa poc temps hem passat de l’alegria i les molt bones sensacions que ens va deixar l’experiència d’envoltar la Catedral de Tarragona amb una gran anella tot ballant una sardana, a la tristor i l’estupefacció davant la notícia que enguany no se celebrarà el concurs de colles sardanistes per les festes de Santa Tecla. Ho havíem apuntat, amb la boca petita, a la secció de Xafarderies, com si així volguéssim evitar conjurar un malefici.

Però la realitat, a vegades, és ben dura. Efectivament, si no canvien molt les coses en pocs dies, no hi haurà la 72a edició d’un concurs que s’ha vingut celebrant ininterrompudament i que era, doncs, un dels més veterans. Va néixer en plena postguerra i per ell han passat, literalment, totes les millors colles que hi ha hagut. En aquest concurs és on es va interpretar per primera vegada en públic i després de la Guerra Civil La Santa Espina, un fet que les males llengües diuen que li va costar el càrrec al governador civil de l’època.

Possiblement sigui l’acte més veterà després del Seguici, els castells i la part religiosa i ha superat el franquisme, la transició i la democràcia. Ara, l’obstacle és el pressupost, 4.500 euros que l’entitat organitzadora, el Casal Tarragoní no té (ni els ha tingut mai, de fet) i l’Ajuntament, tot i reconèixer la importància de l’acte, no sap d’on treure’ls. Fins i tot s’havia plantejat renunciar al Campionat veterà per al qual enguany era vàlid i fer-lo només Territorial, amb les colles locals renunciant a la subvenció, però sembla que no n’hi ha hagut prou. Us imagineu qualsevol altra activitat de les festes en aquesta situació?

El problema per al concurs d’enguany és que ens trobem en un moment delicat: una entitat feble (com moltes, de fet), un Ajuntament completament nou i amb molts “marrons” com aquest i més grossos i la urgència d’haver de decidir ja si el concurs es fa o no davant la necessitat de reprogramar el Campionat per part de la Unió de Colles.

Una situació realment trista si tenim en compte l’historial del concurs i que la quantitat en qüestió és ridícula en un pressupost com el de Santa Tecla, però massa important per a una entitat com el Casal Tarragoní.

Cares de felicitat

[Un dos i seguit, 28-6-19]

No sé si les tenien totes els organitzadors de la gran anella que, diumenge passat, va envoltar la Catedral de Tarragona dins les celebracions del 40 aniversari de l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa. El dia era complicat: vigília de Sant Joan i un munt d’actes per tot arreu, ballades a la mateixa hora a les poblacions més importants de l’entorn...

Finalment, però, es va aconseguir i la veritat és que va resultar una festa ben bonica, plena d’emoció. Es van trencar tòpics i tabús sobre la sardana avui dia i a Tarragona, o sobre la presència d’actes sardanistes als mitjans de comunicació. Finalment, abans i després se’n va parlar molt, generalment de forma correcta i, en major o menor mesura, l’acte va ser present a tot arreu, des de la ràdio a la televisió local i a la nacional, passant per la premsa en paper i l’electrònica.

En realitat, la fórmula per tal que se’n parlés ja la sabíem: fer una cosa que sigui diferent i vistosa, treballar-la bé i assumir la feina de portar-ho als mitjans de comunicació, sense esperar que se n’ocupin per inspiració divina. I sí, insisteixo, la festa va ser ferma, tant pel que fa la gran anella serpentejant pels carrers de la Part Alta, com a la sardana de germanor, concentrada aquesta al Pla de la Catedral atapeït de gent ballant en rotllanes concèntriques i, allí on podien, de turistes al·lucinant. Si repasseu els vídeos que s’han divulgat, com, per exemple, el del TAC12 o el diguem-ne vídeo oficial que podeu trobar al web de la Tarragona Dansa, veureu un munt de gent de totes les edats, des dels que ballaven amb posat de concurs fins als que feien el que podien; des de l’avi tremolós fins la petita que jo tenia al costat, que no aixecava tres pams de terra i volia ballar. Fins amb cadira de rodes n’hi havia!

Us pot semblar cursi el que ara diré, però estic convençut que per aquelles mans enllaçades hi va circular alguna mena de corrent. O, sinó, a què venen aquelles cares de felicitat que es veien en els vídeos. Fixeu-vos-hi!.