De l'èpica a l'autodestrucció

[Un dos i seguit, 13-6-25]

Sembla que els catalans tenim certa tendència a passar dels moments èpics, en els quals fem coses grandioses, a uns altres de característiques clarament autodestructives. Hi ha moments que sembla que ens mengem el món, que fem coses magnífiques, mentre que podem passar a d’altres d’abúlia, d’abstenció suïcida o, com a molt, de dir-nos de tot els uns als altres. 

Els sardanistes, com a bons catalans, fem el mateix. També hem arribat a fer coses immenses, però de la mateixa manera, poc després, ho fem malbé, ja sigui desapareixent del mapa o barallant-nos. Només en aquest aquest context es pot explicar que siguem capaços -per posar només alguns exemples recents- de portar a terme durant anys i anys una proposta tan complexa com és La Sardana de l’Any per ara passar a intercanviar retrets i fer cara de molt enfadats per les xarxes. També tothom (bé, tothom és un dir) va creure que ja era hora que es crees una cosa tan ben feta i plena de possibilitats com era (o és, que encara s’hi pot accedir) la plataforma S21.cat Sardanisme per al segle 21, que fa poc, d’un dia per l’altre, anunciava que abaixarà la persiana i s’endevinen, de manera més o menys explícita, moltes situacions de mal rotllo al darrere. I se’n podrien posar molts i molts més exemples.

A mi, allò que més greu em sap, a banda de la dura realitat que el sardanisme perdi uns actius molt valuosos, és que aquells bons moments previs als conflictes són fruit de la dedicació, l’esforç, la il·lusió i el bon saber fer de gent molt vàlida, que acaba apartada, de manera voluntària o no, d’una lluita on no hi sobra mai ningú. 

Adéu a La Sardana de l'Any?

[Un dos i seguit, 6-6-25]

La Confederació Sardanista -ara, Som Sardana- ha confirmat que la propera temporada s’iniciaran els canvis profunds que fa temps que s’anunciaven del concurs La Sardana de l’Any. Era evident que calia fer alguna cosa per millorar aquesta activitat sempre polèmica però que ha complert una funció divulgadora de les noves sardanes innegable. A vegades se l’ha qualificat despectivament de xou, sovint ha planat la sospita de poca fiabilitat, etc. Res que no passi al voltant de qualsevol concurs i més si es tracta de música i la intervenció de votacions més o menys populars. 

En tot cas, sembla que s’ha estat treballant durant força temps en aquesta reformulació i, segons el comunicat de Som Sardana, els canvis seran radicals. El cert és que hi ha molta retòrica i poca substància en aquesta informació, que sembla que es reserva per a més endavant, segurament per a ser presentada en alguna reunió de l’entitat, segons s’intueix del poc que s’explica. També sembla endevinar-se que canviarà el nom de tot plegat i hi ha el perill de prescindir de la participació de les emissores que, fins ara, havien estat el pal de paller del concurs. De fet, ja fa temps que havia quedat enrere la complicitat que havia existit entre els organitzadors i els responsables de les emissores. 

El temps passa i les coses canvien, lògicament. A vegades, es força que canviïn o no es fa res per mantenir els aspectes viables. Caldrà veure què i com es porta a terme la nova proposta per valorar-ho com cal.

Malpensats!

[Un dos i seguit, 30-5-25]

Fa bastants anys, em va venir bé preguntar a una regidora, en una roda de premsa, si l’Ajuntament de Tarragona es plantejava millorar la senyalització de la ciutat, ja sigui per als conductors com per als vianants. Una senyalització que, sobretot per als forans, era -i és!- clarament insuficient. Recordo que va fer una cara com si hagués dit una cosa estranya i va respondre a tres quarts de quinze. Vaig tenir la mateixa sensació que ara quan suggereixo a segons on i a segons qui que les entitats sardanistes i les cobles s’haurien de preocupar més de facilitar l’anunci de les seves activitats per tots els mitjans de comunicació, entre els quals, és clar, els especialitzats, com ara aquest programa. El cert és que, fora d’honorables excepcions, la situació encara és més desastrosa que la de la senyalització tarragonina.

Els uns ara respondrien  que ja tenim a l’abast les eines pertinents al mòbil per tal d’orientar-nos. Unes eines en les quals jo no hi confio al cent per cent ni de manera exclusiva, però aquesta és una altra qüestió. Pel que fa a l’agenda sardanista és evident que no s’hi pot confiar de cap manera. A la de Som Sardana no hi apareix, ni de lluny, tot allò que realment es fa. La raó és obvia: fora dels aplecs i dels concursos, que tenen un calendari establert i públic des de l’inici de la temporada, només es pot comptar amb les aportacions de les cobles i entitats més conscienciades, que tampoc són totes, precisament. 

Hi ha una confiança cega en les xarxes socials, però amb l’esperança absurda que aquestes facin màgia, sobretot si es limiten a publicar-hi que s’ha fet tal o qual cosa, és a dir, a posteriori. Com a molt, ho anuncien prèviament el mateix dia i, en tot cas, amb missatges que arriben als destinataris amb aquella fugacitat característica del mitjà. Absurd, oi? És clar que també hi ha qui assegura que aquest plantejament només pot tenir dues raons (o les dues alhora): la despreocupació més absoluta, la primera, i la segona per la por a anunciar-ho massa per qüestions fiscals. Malpensats!

Canvi d'etapa

[Un dos i seguit, 23-5-25]

Dissabte passat va culminar la 35a temporada del concurs La Sardana de l’Any amb la gran gala final, aquesta vegada celebrada a Figueres, coincidint amb el fet que enguany el 150 aniversari de la seva mort en aquella ciutat. Es va commemorar a la segona part de l’acte amb un espectacle creat expressament per a l’ocasió i hi van assistir una àmplia representació de l’Ajuntament d’Alcalá la Real, a la província de Jaén, on va néixer circumstancialment aquest músic essencial en la història de la sardana. D’aquesta manera, es confirmava, un cop més, l’excel·lent relació existent des de fa temps entre el sardanisme figuerenc, sobretot, i la població andalusa. De fet, les dues ciutats estan agermanades oficialment.

Com m'explicava fa poc l’estudiós Jaume Nonell, a Alcalá la Real la figura de Pep Ventura ha estat plenament reconeguda i també el consideren patrimoni seu. Disposen de dos monuments dedicats a ell i en porten el nom equipaments com una escola, una biblioteca i el conservatori de música, així com una banda de música. A més, fa poc l’historiador local i durant més de 40 anys tècnic de cultura Paco Toro ha publicat un llibre que recull tot allò que té a veure amb Pep Ventura i Alcalá la Real.

Pel que fa al concurs, el resultat va ser força previsible, triomfant una engrescadora sardana de Josep Coll. Cal ressaltar l’alt nivell dels altres premis, el de la Crítica i el dels autors joves, guanyats per Marc Timón i Santi Martínez, respectivament. Precisament, resulta encoratjador comprovar l’alta presència de noves generacions de compositors en el concurs i, fins i tot, a la final. Ara, cal esperar a veure l’abast de la remodelació que fa temps que s’anuncia del concurs i que per fi s’ha de concretar en la propera edició.

Adéu a l'S21.cat

[Un dos i seguit, 16-5-25]

Si aneu seguint aquest programa amb certa regularitat ja sabreu que des del primer moment em vaig engrescar en el web  S21.cat·Sardanisme per al segle 21. Per això entendreu que m’hagi dolgut assabentar-me de la notícia que els responsables han decidit plegar veles, deixar-ho estar. Dilluns ho anunciaven en un missatge on recordaven que «durant aquest any i mig d’activitat, S21.cat ha impulsat diverses iniciatives i ha desenvolupat un conjunt de serveis pensats per fomentar la col·laboració i l’intercanvi de coneixements entre tots els àmbits del col·lectiu sardanista». I explicaven que «Tot i els esforços fets, constatem que el grau de participació i interès generat al voltant d’S21.cat és insuficient per assolir l’objectiu fundacional del projecte. En aquest sentit, entenem que, sense una implicació clara per part del col·lectiu sardanista i de les seves múltiples representacions (entitats organitzadores, cobles i els seus músics i músiques, sardanisme de competició, de plaça i el més institucional, compositors i compositores de cobla…), l’activitat d’S21.cat no té sentit».

Asseguren que era una possibilitat ja prevista des de l’inici i agraeixen la confiança rebuda de les persones que sí que hi han participat. Després d’uns dies d’astorament, ahir no em vaig poder estar d’escriure-hi el següent a l’espai de debat:

Des del primer moment que hi he cregut en aquest projecte. També és cert que no hi he pogut participar ni una mínima part del que m’agradaria, per la qual cosa no tinc dret a cridar gaire. Però després de dies de silenci, sobretot per respecte pels que han anat al davant, no puc més. Entenc tots els motius que s’han explicat sobre el tancament i, en certa manera, m’hi he sentit identificat quan m’he situat en alguna de les activitats sardanistes en les que he participat en major o menor mesura en la meva vida. Però a mi també em grinyola el contrast entre els últims anuncis de novetats, molts fets realitat fa ben poc, i, de cop, aquesta abaixada de persiana. Insisteixo: respecte absolut, encara que hi ha un altre detall que em punxa el cervell. A vegades, s’ha parlat de la feina rigorosa que es fa a nivell empresarial en les organitzacions importants i que ens hauria de servir d’exemple. No és cert, també, que qualsevol empresa que comença ha de comptar amb un temps de pèrdues, de picar pedra, de rebre notícies dolentes pel que fa a resultats? Voleu dir que s’ha superat aquest temps de, diguem-ne, inversió?

Els mites

[Un dos i seguit, 9-5-25]

Darrerament, s’ha fet habitual parlar de boles i notícies falses que, a vegades, acaben esdevenint mites o llegendes urbanes que poden arribar a ser convincents a base de repetir-se i, fins i tot, en alguns casos, son utilitzades en estratègies ideològiques. Aquest panorama també afecta la sardana i, de fet, com a tot arreu, el fenomen s’ha produït sempre, ara amb la novetat de l’enorme influència de les xarxes socials.

Idees com que la sardana només s’ha de ballar de la manera canònica que durant moltes dècades han beneït els teòrics més influents, és a dir, rebutjant els punts lliures, fer la persiana o les ara conegudes com a sardanes satàniques, han fet creure a molta gent de bona fe que aquests exemples són perversions, desviacions o, senzillament, mostres de manca de respecte per allò «autèntic».

Que Pep Ventura hagués nascut accidentalment a Andalusia ha estat motiu (de manera crèdula o malintencionada) per assegurar que la sardana va ser importada. D’altres hi afegeixen que la sardana va ser imposada pel nacionalisme, com si això fos possible i com si el nacionalisme català fos l’únic en voler disposar de símbols.

De vegades, però, els mites resten instal·lats dins del sardanisme, com aquell de la manera única de ballar que deia. Un altre, es posarà a prova aquest diumenge, a Sabadell, en el primer concurs del Campionat de Catalunya de Colles d’enguany pel que fa la categoria Gran. No serà la primera vegada que alguna colla balla en competició oficial sense haver de complir la norma de les parelles mixtes, perquè ja ho havien fet les categories més joves. Però ara serà a la categoria absoluta, la de les colles Grans. Un canvi en la normativa forçada, bàsicament, per les necessitats de les plantilles respectives, encara que el debat pot anar més enllà, naturalment.

Música per a gaudir i sense complexos!

[Un dos i seguit, 2-5-25]

La discografia segueix essent una activitat ben viva en l’àmbit de la sardana i la música per a cobla. Ja fa temps que les novetats són constants i, a més, ben variades, des de les produccions més diguem-ne senzilles fins a algunes que ens permeten gaudir de música amb majúscules. Una varietat que també és estilística, ja que se’ns ofereixen sardanes de tot tipus, peces de concert o les mescles i experimentacions més sorprenents.

Aquesta setmana, per exemple, no donarem a l’abast en radiar enregistraments nous i, alhora, anunciar-ne d’altres d’imminent aparició. Escoltarem el nou disc de la barítona, aquest nou instrument que pot integrar-se en la cobla de manera ben satisfactòria i que, en realitat, hem d’anunciar en plural, ja que hi ha la barítona nova, creada fa pocs anys, i la que als anys 20 i 30 del segle XX va promoure Joan Lamote de Grignon i que darrerament ha estat redescoberta. 

Situades, cadascuna, en unes altres dimensions, la cobla Contemporània publica en disc les seves sardanes sobre bases electròniques; la cobla Marinada explora nous camins, ara amb l’inclassificable Guillem Roma; i la cobla Bisbal Jove celebra aniversari amb un CD amb sardanes amb músics d’ara, vinculats, en un moment o altre, amb aquesta formació com a instrumentistes o directors. En conjunt, música per a gaudir i sense complexos!