Els mites

[Un dos i seguit, 9-5-25]

Darrerament, s’ha fet habitual parlar de boles i notícies falses que, a vegades, acaben esdevenint mites o llegendes urbanes que poden arribar a ser convincents a base de repetir-se i, fins i tot, en alguns casos, son utilitzades en estratègies ideològiques. Aquest panorama també afecta la sardana i, de fet, com a tot arreu, el fenomen s’ha produït sempre, ara amb la novetat de l’enorme influència de les xarxes socials.

Idees com que la sardana només s’ha de ballar de la manera canònica que durant moltes dècades han beneït els teòrics més influents, és a dir, rebutjant els punts lliures, fer la persiana o les ara conegudes com a sardanes satàniques, han fet creure a molta gent de bona fe que aquests exemples són perversions, desviacions o, senzillament, mostres de manca de respecte per allò «autèntic».

Que Pep Ventura hagués nascut accidentalment a Andalusia ha estat motiu (de manera crèdula o malintencionada) per assegurar que la sardana va ser importada. D’altres hi afegeixen que la sardana va ser imposada pel nacionalisme, com si això fos possible i com si el nacionalisme català fos l’únic en voler disposar de símbols.

De vegades, però, els mites resten instal·lats dins del sardanisme, com aquell de la manera única de ballar que deia. Un altre, es posarà a prova aquest diumenge, a Sabadell, en el primer concurs del Campionat de Catalunya de Colles d’enguany pel que fa la categoria Gran. No serà la primera vegada que alguna colla balla en competició oficial sense haver de complir la norma de les parelles mixtes, perquè ja ho havien fet les categories més joves. Però ara serà a la categoria absoluta, la de les colles Grans. Un canvi en la normativa forçada, bàsicament, per les necessitats de les plantilles respectives, encara que el debat pot anar més enllà, naturalment.