Muda't

[Un dos i seguit, 11-6-11]

Aquest cap de setmana, si la climatologia ho permet, a Tarragona s’hi celebrarà el Muda’t, la segona edició del Tast de Dansa i Música Popular, amb un gran nombre de propostes de les entitats que a la ciutat treballen per a aquesta part de la cultura popular i tradicional catalana: els dos esbarts –Santa Tecla i Dansaire de Tarragona-, el Casal Tarragoní i l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa.

Tot i que s’hi ha inclòs alguna activitat que ja porta una llarga trajectòria, en conjunt són actes totalment nous i, a més, dissenyats amb la intenció d’anar més enllà d’un conjunt d’actuacions estàndard. S’ha volgut aportar algun tret diferent, tot combinant la participació de grups locals amb d’altres de forans. Remarquem, també, que s’ha pensat molt en els més petits i que les ubicacions no s’han limitat als escenaris que poden suposar una aposta segura. És més, hi ha una voluntat expressa d’anar a conèixer racons de la Part Alta, per exemple, o d’arribar-se a Sant Pere i Sant Pau, on aquesta tarda s’inaugura un carrer dedicat al músic tarragoní Joan Juncà.

En el programa hi trobem exhibició, però també participació, balls dels més tradicionals fins als que se’ns mostraran amb nous embolcalls o amaniments; música d’aquí però també de la resta de l’Estat; balls seriosos i altres més esbojarrats; o les sardanes clàssiques fins els “Sardaxous”.

Tot això, doncs, avui i demà pels carrers i places de Tarragona. No us ho perdeu!

Sardanes per a un any

[Un dos i seguit, 4-6-11]

Sembla que ja s’ha establert com un costum indispensable, com una cita fixa en el calendari, el concert final del concurs La Sardana de l’Any que, aquesta vegada, va tenir lloc dissabte passat a Granollers. Aquesta situació ja s’havia produït als anys 70 i 80, amb la primera època del certamen, fins que la desaparició de l’emissora organitzadora, Ràdio Joventut, va comportar, també, que s’estronquessin aquelles convocatòries que havien aconseguit interessar molts seguidors.

Amb la nova etapa, impulsada per la Federació Sardanista, sembla, doncs, que s’ha aconseguit reprendre el fil. Tot i algunes diferències, sobretot perquè ara es disposa de més mitjans i l’ús de les noves tecnologies i algun detall de les bases, l’essència és la mateixa: fer competir les noves sardanes estrenades al llarg d’un any per un sistema d’eliminatòries setmanals radiades per diferents emissores, en les quals els vots dels oïdors són els que decideixen. Tot plegat culmina amb una gala final on la paraula (el vot) el tenen els assistents.

El concurs sempre ha estat i sempre serà font de polèmica, perquè no pot ser d’altra manera quan hi ha competició i, sobretot, quan s’hi barregen composicions d’estils molt diversos: des de peces intranscendents musicalment parlant però d’impacte ballador, fins sardanes d’un innegable interès qualitatiu, amb tot un seguit de gradacions entremig. I això, combinat amb un públic també variat, cadascú amb les seves manies, gustos i nivell, fent que, a vegades, quedin excloses sardanes que ens semblen francament fermes, des del punt de vista particular de cadascú, naturalment.

Els organitzadors insisteixen a dir que allò que importa és, abans que res, que amb tot aquest muntatge el que es vol i en bona part s’aconsegueix, és divulgar les sardanes noves, siguin de l’estil que siguin, però si s’hi apleguen de diversa mena, millor. Segurament, el més positiu és prendre-s’ho d’aquesta manera, ja que de concursos musicals ja n’hi ha i potser el que caldria és que aquests s’adaptessin a la necessitat de donar a conèixer al màxim les obres que premien.

De totes maneres, el resultat d’enguany de La Sardana de l’Any no ha estat gens malament: el premi a la popularitat a una sardana senzilla però digna i el Premi de la Crítica a una obra de qualitat, també balladora, i amb ganes de sonar diferent. I lesdues, d’autors joves. Balanç positiu, doncs

De subvencions, estómac i escrúpols

[Un dos i seguit, 28-5-11]

Superat el batibull de les eleccions municipals, ara falta , és clar, pair-ho entre tots, però sobretot els més directament implicats, que tenen com a termini el proper dia 11 de juny, que és quan s’han de constituir els nous consistoris.

Com en molts altres àmbits, el de la sardana i la cobla ja fa temps que pateixen, potser més que en cap altra ocasió similar, una situació de provisionalitat que més que haver de suspendre activitats, que també, ha fet que moltes restin en una mena de llimbs, tot esperant que algú confirmi la tan esperada subvenció.
     

Per la seva naturalesa, les sardanes i la dansa tradicional en general, depenen molt (a vegades totalment) d’aquestes aportacions oficials. Un aspecte delicat, aquest, ja que el problema no és només per la dependència econòmica d’uns governs locals o nacionals d’un determinat color, sinó per la dependència de segons quines concepcions de la festa. En alguns pobles, més que a les ciutats, a vegades s’hi afegeixen les disputes o misèries pròpies de les comunitats petites, més enllà dels partits concrets.

 

No sempre es produeix aquesta dependència absoluta, ja que no poques entitats s’espavilen cercant altres fonts de finançament, però el cert és que no hi ha gaire tradició de mecenatge en aquest tipus d’activitats a Catalunya i sovint, almenys fins ara, resultava més fàcil recórrer a la subvenció.

 

Veurem fins on arriben les famoses retallades en un terreny tradicionalment desnerit com ho és el de les sardanes que, malgrat el que he dit, mai ha gaudit de grans aportacions. El paper d’anar a demanar subvencions serà més desagraït que mai, això segur. En algun cas, com a determinada capital de comarca, on una regidora electa està vinculada a una entitat sardanista, a priori podria semblar més fàcil si arriba a governar, però tenint en compte que representa un partit descaradament xenòfob, tot dependrà de l’estómac o dels escrúpols de cadascun dels demandants.

Adéus

[Un dos i seguit, 21-5-11]

Malauradament, aquesta setmana El Tema del programa ha de ser ben trist. En primer lloc, hem de lamentar la mort, dissabte passat a Lleida, de Sebastià Gràcia i Petit, tota una referència per al sardanisme d’aquella ciutat i, en bona part, d’arreu del país. Tenia 84 anys i ja feia setmanes que estava hospitalitzat. El funeral va tenir lloc dilluns al matí a la parròquia de sant Pere de Lleida.

Gràcia treballà de llibreter i fou membre de l’Orfeó Lleidatà. L’any 1940 fundà a Lleida la colla Sardanista “Santiago Rusiñol”, i després passà a formar part del Club Esportiu Huracans, entitat de la qual va ser, durant molts anys, el president i l’ànima. Incansable activista sobretot a Lleida, però també arreu del país, bona part dels seus esforços foren per a la divulgació de la sardana a la ràdio, des de l’any 1948, i des del 1960 per mitjà del programa “La Sardana”, emès per Ràdio Lleida, així com amb una pàgina setmanal al diari “La Mañana”, anomenada “La veu de la sardana”, només interrompuda per la seva malaltia.

Aquesta brillant trajectòria fou reconeguda l’any 1968 amb la Medalla al Mèrit Sardanista i també havia rebut Premis Dia de la Sardana, que lliurava l’Obra del Ballet Popular, els anys 1962, 1974, 1976, 1980, 1995 i 2000. Igualment, havia rebutl l’Escut d’Or del Club Esportiu Huracans, el títopl de Lleidatà Distingit, la Rosa d’Or Floricel, la Medalla de Bronze de la ciutat de Lleida i la Creu de Sant Jordi, aquesta l’any 1987. L’últim reconeixement seria el 2010, quan la Federació Sardanista li va lliurar el Premi Sardana a la Continuïtat pel programa que feia a Ràdio Lleida.

Home de caràcter, s’havia mostrat crític quan ho creia convenient i se n’estava d’expressar-ho de manera clara. Una actitud que cultivava en positiu, treballant, com ho demostra el fet que deixés pràcticament enllestits els actes de celebració dels 50 anys de Lleida com a Ciutat Pubilla de la Sardana, la segona de la història. El mateix es pot dir de l’Aplec de la Sardana de Lleida, que s’espera que esdevingui un homenatge pòstum a aquest personatge realment singular.

La notícia de la desaparició de Sebastià Gràcia, però, no ha vingut sola aquests últims dies. Després d’uns mesos en els quals han sovintejat les necrològiques amb forta vinculació sardanista, avui també en tenim una altra, aquest més propera geogràficament parlant. Segons ens comuniquen la gent de la Colla Sardanista Rosa de Reus, també ha traspassat el Josep Ribas (conegut com Pep del Morell), membre de junta de l’entitat.

Tal com diuen ells mateixos, el fet s’ha produït tot just enguany, que celebren el 50 aniversari de l’entitat, i que festegen molts dels actes en els quals va participar. El Josep Ribas, que tenia 53 anys, també havia estat membre de la colla “Morera”, del Morell, i un incansable monitor de sardanes.

En un altre ordre de coses, la setmana passada acabava aquest comentari reivindicant el paper dels compositors per a cobla de Tarragona i suggerint que s’engresqués a escriure per a cobla altres músics amb talent, també residents aquí, que encara no hagin fet. Sense esmentar-lo i ignorant encara la notícia que avui comentarem sobre un concert ben singular que tindrà lloc aquest vespre i en la qual és protagonista, pensava, entre altres, amb el músic Conrad Setó, resident des de fa uns anys a la ciutat i excel·lent pianista i compositor.

El cas és que no és que hagi escrit exactament per a cobla, però sí per a una formació singular que avui es presenta i que sí, inclou instruments de cobla, antre altres. És la Jove Orquestra Catalana d’Instruments Tradicionals, que es donarà a conèixer al Palau de Congressos amb una obra d’en Conrad anomenada Maragall amb so de paraula. Hi ha molts gent implicada en aquest projecte, però sobretot músics joves pertanyents a diferents escoles municipals de música i conservatoris. Valdrà la pena no perdre-s’ho.

L'expansió de la sardana

I aquesta és la portada del llibre, que no és que convidi massa a comprar-lo, però que pel fet de ser el meu primer llibre publicat en solitari i que del que hi ha a dins n'estic més que orgullós, doncs, això, feliç com un anís.

Per cert, sembla que a la presentació Déu n'hi do els llibres que es van vendre i després molta gent me n'ha demanat. Per a qui n'estigui interessat encara n'hi ha. No us els acabareu!

Premi i llibre

Per una d'aquelles coses que mai acabes d'explicar-te, fins ara no havia dit res, aquí, del 9è Premi Joan Amades de Cultura Popular que vaig guanyar el 2009, dins dels Premis Literaris Ciutat de Tarragona. Tampoc havia dit res, o gairebé, del llibre que va publicar Arola posteriorment. Mai és tard, diuen, si el resultat és bo, com és el cas, modèstia a banda. De moment, aquí hi ha alguna foto del lliurament de premis. La primera, amb tota la colla de premiats, i a l'altra rebent el premi de mà del president de l'Associació Cultural Joan Amades, que era qui atorgava el guardó.



Compositors d'aquí

[Un dos i seguit, 14-5-11]

A l’aplec Ciutat de Tarragona de diumenge passat s’hi van estrenar quatre sardanes. No es tracta d’un rècord d’estrenes a la ciutat en una sola jornada, però possiblement ho sigui si considerem que tres d’aquestes composicions eren d’autors tarragonins.

El cert és que a hores d’ara hi ha un bon nombre d’autors vius fills de Tarragona, que hi viuen o que hi treballen: els més prolífics Alfred Abad i Rafael Guinovart, però també el Sergi González, l’Anna Abad, el Sergi Guasch, el Joan Moliner, Francesc Rius i, segurament, algun altre.

La majoria no són gaire coneguts i en més d’un cas molts sardanistes de la ciutat ni ho saben que existeixen aquests autors, però a banda del fet que molts són gent jove i amb força carrera per endavant, ja ho sabem que això de fer-se popular creant música no és fàcil, precisament.

No estaria gens malament, però, que es fes alguna acció per donar-los a conèixer, per estimular aquesta creativitat amagada i, potser, continguda, com també seria interessant intentar engrescar algun músic de categoria de la ciutat –que, d’haver-ne, n’hi ha- , que encara no hagi treballat amb la cobla, a fer-ho.