Que s’encomani!

[Un dos i seguit, 29-6-12]

Aquests dies, dins els actes de caire cultural previs a les Olimpíades de Londres, hi ha hagut presència de la música per a cobla gràcies a la participació de la Sant Jordi-Ciutat de Barcelona al costat del músic britànic Tim Garland, en una col·laboració que ja es va iniciar l’any passat a Barcelona. Se segueix així, el costum iniciat l’any 1992 a Barcelona, encara que aquesta vegada centrat més en el vesant musical. I això no és pas casual, sinó que confirma allò que ja hem comentat moltes vegades: que l’àmbit dels músics està resultant molt més vital i amb perspectives de futur que el coreogràfic.

Són les cobles, sovint en col·laboració amb intèrprets i autors d’altres gèneres, els que estan demostrant més enginy, impuls, il·lusió i, sobretot, qualitat en les seves propostes. Ho fan sense oblidar el repertori diguem-ne clàssic i les formes estàndard de la sardana i les obres de concert, però també sorprenent-nos amb barreges i espectacles nous: des de la mateixa cobla Sant Jordi amb el guitarrista Niño Josele, el músic Pascal Comelade o el cantautor Roger Mas, fins la Flama de Farners amb diversos intèrprets folk del país, o la Bisbal Jove i la Reus Jove amb el jazz amb cobla; la Marinada versionant Nino Rota o reinterpretant de manera sorprenent Vicenç Bou. És evident que tenim molt i bons músics, desacomplexats i amb bones relacions amb altres músics, encara que, sovint, aquesta distinció realment no existeix, ja que, de fet, es tracta d’intèrprets i autors que ja treballen, habitualment, diversos estils.

Tant de bo aquesta mentalitat oberta i imaginativa fos més coneguda, reconeguda i, sobretot, s’encomanés a segons quins altres sectors.