[Un dos i seguit, 1-3-13]
A vegades, als
sardanistes se’ls ha acusat de ser massa conformistes, d’acomodar-se amb les
situacions del país, i fins i tot se’ls ha atribuït una etiqueta de
conservadorisme que sembla impossible de treure’s del damunt.
Sense negar que
molts sardanistes, efectivament, encaixin perfectament respecte aquests
qualificatius, com sempre les generalitzacions són injustes. Des d’un punt de
vista històric, això és totalment fals en els orígens de la sardana moderna,
mentre que allò que va passar després és que les forces conservadores es van
apropiar de la imatge del sardanisme, de manera que la perspectiva més vital,
dinàmica i compromesa amb l’entorn restava amagada. Com l’altra cara de la
Lluna, que no es veu però hi és.
De fet, entre
els sardanistes –un col·lectiu que, en realitat, resulta difícil o impossible
de definir i de delimitar- segurament hi trobaríem de tot. Si hi ha alguna
tendència que predomina, m’hi jugaria el que fos que varia poc respecte allò
que passa en general a la societat catalana. Només cal que es pugui donar a
conèixer en tots els seus aspectes, com ara els que creuen que a Catalunya el
que li cal és poder decidir què vol fer i amb qui. Moltíssims van ser a la
cèlebre manifestació de l’11 de setembre a Barcelona i diumenge n’hi haurà una
bona representació a l’acte que s’anuncia a Cornellà.
Tot plegat, és
un pas més en una presència que –insisteixo- sempre hi ha estat, tot i que no
sempre de manera visible. Vull dir que de sardanistes sempre n’hi ha hagut en
moments i accions especialment sensibles per al país, encara que no hi
participessin amb l’etiqueta de sardanistes. Potser caldria que algú es decidís
a fer una història alternativa de la sardana, per descobrir, per exemple, que
el compositor Josep Vicens Xaxu era un destacat lluitador anarquista, que a la
transició més d’un ballador de colla va estar a la presó, que al darrera de
certes iniciatives ciutadanes arriscades en determinades èpoques no hi faltaven
sardanistes, etc.
En part, aquella
etiqueta de conformisme del sardanisme que comentava resultava prou justificada
perquè, en realitat, afecta les entitats, que han hagut de veure-se-les amb
organismes de tot tipus i, a vegades, ho han fet en temps gens fàcils. Tota una
altra cosa són les persones, ja que a nivell individual, els sardanistes, igual
que la resta de ciutadans, cada vegada més, encara que el camí sigui complicat, veuen
clar allò que convé al país.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada