Quina imatge!

[Un dos i seguit, 13-7-18]

Ja era un clàssic de cada estiu: variant més o menys en el calendari, però sempre en aquest temps de calor i de vacances, arribava el temps dem l’Aplec Internacional. Va començar com un aplec bàsicament sardanista, tot aprofitant l’empenta i l’atractiu de l’aleshores jove cobla La Principal d’Amsterdam, i, efectivament, la primera cita va tenir lloc en aquella capital. Hi participaven grups i músics diguem-ne oficials, a més d’altres que s’hi afegien pel seu compte i moltes persones a nivell particular.

Amb el temps es va produir una evolució natural i lògica, incorporant, cada vegada més, altres elements de la cultura popular catalana, essencialment manifestacions festives de tot tipus. Sempre hem dit que trobem perfecte que aquesta cita anual hagués esdevingut una autèntica mostra ben variada de la cultura popular catalana, però allò que no ens ha semblat tant comprensible ha estat el paper que enguany ha tingut la sardana: pobríssim, marginal i, fins i tot, contraproduent. Naturalment, ens hem hagut de refiar  de les poques referències que hem trobat a les xarxes socials. No hem pogut consultar cap cobla ni cap colla sardanista estàndard perquè cap ha estat convidada a assistir-hi i allò que va mostrar TV3 només va ser l’espaterrant actuació de les dues colles castelleres de Valls i la presència d’alguns artesans. 

Ja ens agradaria que algú ens corregís aquests comentaris constatant que sí que hi va haver presència digna de la sardana i la cobla, però allò que ens mostren els vídeos no és pas la sardana que coneixem. No és ni la que ballen de manera més elaborada les colles de competició ni l’espontània de qualsevol ballada del país. S’hi veuen músics, però en una formació atípica, una actitud poc entusiasta i una sonoritat poc representativa, per dir-ho de manera políticament correcte. Ens queda el dubte, a més de saber com es va presentar la sardana en aquell important festival i què es va dir als possibles espectadors.

Actualment, l’Aplec Internacional l’organitza una entitat sense cap relació amb el món sardanista més enllà dels convenis i associacions que acostumen a vincular les diferents federacions. Potser caldria que la Confederació Sardanista intentés establir un acord específic per a aquesta qüestió. Perquè ja no només es tracta de si la sardana és present o no en una cita tant important com el festival de Washington, sinó de la imatge que mostra. I si aquesta no és mínimament acurada pot tancar portes de cara a futures de divulgació internacional.