Tot i que sembla que hi va haver algun precedent de colles al segle XIX,
les colles sardanistes de competició mínimament organitzades amb aquest
objectiu van aparèixer a inicis del XX. Però va ser després de la Guerra Civil
quan hi va haver un gran esclat en el nombre d’anelles, segurament a causa de
la manca d’altres entreteniments similars i que era de les poques vies
d’expressió catalanes a l’abast dels ciutadans. Fou un creixement desmesurat,
excessiu, al qual seguiren altres períodes de major normalitat, però també de
creixent complexitat, amb un sistema de campionats, categories i normes amb
certes similituds amb les competicions esportives, Això i que, cada cop més, la
manera de ballar d’aquestes colles es va anar fent més exigent, molts ho
qualifiquen, precisament, de sardana esportiva.
Ja fa temps que les colles de concurs, esportives o com les vulguem
anomenar, no són tant nombroses com aquells anys tan especials, ni tan sols si
ho comparem amb deu o vint anys enrere. Aquesta situació, en principi, la podem
considerar normal si tenim en compte les moltes altres opcions, ara sí,
existents. S’explicaria, així, l’estabilitat que s’observava els últims anys en
el nombre de colles que participen en el Campionat de Catalunya.
Ara bé, si entrem a fons en la dinàmica de les colles i assumint que cada
grup és tot un món amb la seva casuística particular, potser veuríem que potser
s’hauria pogut fer molt més per preservar aquesta activitat i la riquesa
associativa que encara ara, malgrat tot, representa. Podem suposar que es
reconeix aquest valor, però massa sovint sembla que més aviat es veu com un
col·lectiu d’uns quants que s’ho passen bé fent una activitat determinada i
sense cap altra importància. Una importància “altra” que sí es reconeix en molts
col·lectius de tota mena sense sortir del camp de la cultura tradicional. No hi
ha, posem per cas, els mecanismes necessaris perquè, tal i com apuntàvem la
setmana passada, quan una colla sardanista tarragonina participarà a l’Aplec
Internacional de Copenhagen a finals d’abril representant Tarragona i
Catalunya, els seus balladors s’hagin de rascar la butxaca el doble, per
exemple, que ho han de fer els que són castellers. I no és un cas aïllat,
precisament.
Potser això explica, almenys en part, que aquesta propera temporada calgui
lamentar la baixa de tres colles a la categoria Gran del Campionat de Catalunya
i tres més a la Juvenil. I, a molts, això no els farà ni fred ni calor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada