Aquesta setmana hem
hagut de lamentar el traspàs de l’estudiós de la cultura popular tarragonina
Jordi Morant i Clanxet. La seva és una biografia plena de treballs molt
diversos, des d’articles de revistes, diaris o programes, fins a llibres
impresos o electrònics. Va realitzar una tasca pacient i constant, realitzada
en arxius de tota mena, inclòs el propi, prou ben assortit, però també fruit de
la coneixença personal de tothom que també respirés tarragonisme. En ocasions,
a més, va estar implicat directament en la gestió d’algunes activitats, com ara
els Gogistes Tarragonins o el Casal Tarragoní, per posar només dos exemples.
Arran de la seva
mort, per tal de no variar l’actual tendència, ningú us haurà esmentat un
aspecte que Jordi Morant va apreciar i
hi va treballar molt, tant com investigador com a gestor: les sardanes, a les
quals va dedicar un llibre sobre la seva història a Tarragona, premiat en el
seu moment i publicat per l’Ajuntament, però també infinitat d’articles. A més,
darrerament havia estat treballant en una actualització d’aquella història del
sardanisme tarragoní i en una història del Casal Tarragoní, però el seu estat
de salut dels últims temps el va impedir completar aquests projectes. Tant de
bo algú pugui i vulgui portar a bon port aquesta tasca ben aviat.
Naturalment, allò
que sí tothom ha corregut a destacar de l’obra de Jordi Morant és la seva història
dels castells, encara que aquesta fou feta amb un esperit ben allunyat de
l’actual moda d’enfebrament casteller. De fet, estic convençut que ara no el
faria aquell treball, en considerar que ja hi ha una bona colla d’entesos,
especialistes i doctors que ho analitzen del dret i del revés. Si ell va
dedicar un esforç notable a estudiar el fet casteller va ser, precisament,
perquè aleshores estava en hores baixes i no hi havia gaire literatura en
aquell àmbit. El mateix interès el va dedicar, per posar un altre exemple, a
Dames i Vells, precisament l’any de la seva recuperació i quan encara no havien
tingut temps de popularitzar-se.
Jordi Morant era
conscient que potser no disposava dels recursos metodològics acadèmics que ara
qualsevol estudiant ha de dominar i té a l’abast, però sí que va saber
aprofitar l’accés que tenia a fonts primàries, en aquell moment poc valorades i
a punt de desaparèixer, així com a documentació amagada en arxius a vegades
oblidats i que valia la pena preservar i divulgar, objectius als quals va
dedicar els seus esforços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada