El
món de les colles sardanistes de competició és un fenomen que algú
hauria d’estudiar detingudament abans que sigui massa tard. No em
refereixo a l’aspecte històric, que més bé o més malament ja
s’ha fet, sinó d’una perspectiva diguem-ne sociològica.
Ja
fa més de cent anys que funciona allò que algú, molt més
recentment, ha proposat anomenar sardana esportiva, perquè, entre
altres coses, a més de la necessària disciplina d’assajos i
exercicis de preparació física, comporta una mena de «lliga», amb
normes, jurats i classificacions. Però és evident que les colles
han estat molt més que això, complint moltíssimes funcions: de
grups d’esplai, centre excursionista, organitzadors d’activitats
sardanistes i d’altres que no tant... i un llarg etcètera que
podem trobar més o menys concentrat en cada grup.
Si
ens limitem al cas de Tarragona, aquell estudi necessari que deia
podria fer descobrir a més d’un que les colles o gent que hi ha
estat vinculada són al darrera (o al davant, segons es miri) de
moltes iniciatives ciutadanes que superen la sardana: la majoria
d’elements del seguici de Santa Tecla, colles castelleres, esbarts
o Dames i Vells, això sense sortir de l’àmbit tradicional i
festiu. Una anàlisis més acurada trauria a la llum, entre altres
coses, històries de gent molt compromesa socialment i políticament
en temps complicats per al país (i ara no parlo, només, del moment
actual) o les colles que gestionaven actuacions de grans cantautors o
de grups de teatre com Els Joglars.
En
determinats moments, i d’això no en fa pas gaire, el volum de gent
que movien les colles arreu de Catalunya era dels més potents del
ric teixit associatiu que caracteritza el país. Darrerament, però,
hi ha símptomes clars de decadència i no em refereixo,
necessàriament, al nombre de colles, que sempre ha estat oscil·lant,
sinó a la minva de la força en aspectes significatius com les
colles més joves (la pedrera de les grans!) o d’organitzacions com
l’Obra Sardanista Violetes del Bosc, que la setmana passada va
plegar amb un homenatge al seu fundador, Sebastià Alba. Una
potència, doncs, la de les colles, que s’està esvaint davant la
indiferència o la ignorància de les institucions i de bona part del
sardanisme.
Però
allò que em sembla més preocupant és que iniciatives com el blog
de l’amic Manel Andreu -«Sardana no resolta»-, on expressa moltes
veritats incòmodes i, per tant, susceptibles de polèmica, no
generin debat ni un gran nombre de respostes. Perquè les coses que
comenta ningú no les ha plantejat abans públicament? Perquè no li
discuteixen les opinions, li donen la raó o l’engeguen a fer
punyetes?
El
mal no és estar malalt, és no voler-ho reconèixer i restar
indiferents i passius.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada