Debat etern

[Un dos i seguit, 16-12-22]

Com en tota activitat viva i amb practicants de diferents tipus i procedències, la sardana sempre ha generat debats de tota mena i, encara que una mirada superficial no sempre permet veure-ho, també ha estat constant la lluita dialèctica entre el que en podríem dir el sector conservador i aquells que cerquen alguna mena d’evolució. Les ganes d’aquests de fer coses diferents es confronta amb els arguments de que «sempre s’ha fet així» o que no es pot sortir de determinats paràmetres considerats autòctons.

No m’entretindré, ara, en rebatre aquests posicionaments poc amics de que les coses canviïn, cosa que ja he fet moltes vegades, fins i tot aquí mateix. Només m’agradaria observar que per tal que hi hagi evolució no cal, necessàriament, que es produeixi cap revolució. Només cal deixar que les coses flueixin, que aquells que tinguin idees i ganes puguin desenvolupar-les sense intentar preservar cap essència en perill. Els hi hem de proporcionar les eines i totes les facilitats a l’abast, no pas limitar-los. Massa vegades (no sempre, m’afanyo a puntualitzar) hem vist que rere les queixes per manca de relleu o de compromís per part dels joves, allò que hi ha és el resultat de deixar portes tancades o de no confiar amb gent lògicament inexperta. 

No sempre s’entenen iniciatives com aquelles ballades de matinada a la Patum de Berga amb una multitud de jovent deixat anar, és clar, però ballant sardanes, més bé o més malament, encara que gaudint ballant-ne. Que en la sardana de germanor dels concursos de colles el sector més jove (i cada vegada més el menys jove) faci un crit en el moment del salt, a vegades ha provocat el rebuig immediat per part d’alguns que creuen que és una manca de respecte. Un detall petit, si voleu, però significatiu. És clar que més viscerals van ser, en el seu moment, algunes reaccions davant de la Sardanova o de l’escurçament de tirades. I així, podríem posar molt exemples, alguns més transcendents, crec jo, però menys divulgats perquè resten amagats en la intimitat de les entitats. I, allò que encara ho complica més, és que la immensa majoria d’uns i altres actuen de bona fe. Però ja sabem que la fe, sigui la que sigui, no sempre porta pel bon camí.