Per fi, el nou web

[Un dos i seguit, 13-12-24]

Per fi, aquesta setmana s’ha presentat el nou web de SomSardana, la Confederació Sardanista de Catalunya, després de molt temps des de que l’anterior desaparegués d’un dia per l’altre. De fet, no s’ha acabat d’explicar què va passar exactament, si va patir un atac informàtic intencionat, si va ser víctima d’algun virus o què. El cert és que es van perdre els continguts i ha costat molt recuperar un espai a Internet digne per al sardanisme. Durant aquests llargs mesos hi ha hagut una mena de substitut temporal que mai ha acabat de funcionar del tot i constantment s’ha anat anunciant l’arribada de la solució definitiva.

Sembla, doncs, que per fi ja tenim aquí el web amb majúscules i cal suposar que realitzat amb totes les precaucions possibles. Ja ho anirem veient, com també caldrà analitzar-lo detingudament, però a primera vista sembla prou atractiu, fàcil d’usar, presentat de manera clara i entenedora i amb l’anunci de progressives ampliacions d’un contingut que ja es veu que encara és lluny del que hauria de ser. En quantitat, em refereixo.

Entre les novetats que ja estan a l’abast de tothom, cal remarcar la possibilitat d’obtenir una aplicació per a mòbil, indispensable, sobretot, quan allò que volem consultar és l’agenda. Una agenda que s’anuncia com a molt millorada, encara que no acabo d’estar segur que sigui millor visualment. Ja ho anirem veient amb la pràctica.

Un web, doncs, que ja trigava, però que no hauria de treure que seguís a ple rendiment la plataforma independent S21.cat, Sardanisme per al segle 21, que des del primer moment he entès com una eina magnífica per al debat i les propostes en benefici del sardanisme. De manera inexplicable, no s’hi observa el dinamisme que caldria per a un sector cultural tan important com el que ens ocupa. I m’afanyo a dir que no és per culpa d’aquesta eina ni dels que la promouen. No entenc, la veritat, perquè no l’aprofitem més tots plegats. Esperem no haver de concloure que tenim els problemes que ens mereixem, els sardanistes.

El selvatà Miquel Massana, nou director de la cobla Sant Jordi

[Un dos i seguit, 7-12-24]

Les comarques de Tarragona han aportat alguns noms importants a la música catalana i, fins i tot, universal, com és el cas dels germans Pau i Enric Casals o Robert Gerhard, per dir-ne només els més coneguts. Aquests i molts altres han tingut, en major o menor mesura, alguna relació amb la sardana i la cobla, però ja és més estrany trobar noms destacats preferentment en el món de la cobla.  Potser el primer exemple que ens vindrà al cap serà Tomàs Gil; i ja per als més entesos, autors com Agustí Causí, Josep Gols, Agustí Cohí Grau... Entre els contemporanis, és evident que cal citar l’Alfred i l’Anna Abad, presents a la majoria de programacions de plaça els últims anys, i potser també el prioratí Amadeu Escoda.

Ja costarà més trobar algun intèrpret o algun director de cobla que s’hagi significat, més enllà dels noms que he esmentat, entre els quals hi ha hagut instrumentistes i directors. Per això crec que és molt bona notícia la que ja avançàvem la setmana passada que ens deia que el músic de la Selva del Camp Miquel Massana és el flamant nou director de, ni més ni menys, la cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona, considerada (sent prudents) una de les millors formacions actuals.

Nascut el 1991, el Miquel va començar, pel que fa la cobla, com a intèrpret de tible a La Principal de Tarragona, però el cert és que amb pocs anys ha desenvolupat una carrera impressionant. Ell es defineix com a pianista i director que treballa en el món simfònic, líric i de cobla, destacant, també, per la seva profunda vocació pedagògica i de divulgació musical. És director de la Jove Orquestra de Ponent i de l'Orquestra Simfònica de la Universitat Rovira i Virgili. Ha estat convidat per l'Orquestra Simfònica del Vallès, l'Orquestra Camerata XXI, l'Orquestra de Cambra de l'Illa de Menorca o la Jove Orquestra de la Generalitat Valenciana, així com per les cobles Marinada i Maricel. És, també, director musical del Cor d'Òpera de Tarragona dels Amics del Teatre Líric de Tarragona.

Un jove més que emergent, doncs, amb una trajectòria enlluernadora i amb moltes possibilitats més, encara, però que situa, explícitament, la cobla entre els seus interessos. Perfecte!.

Punt lliures i televisius

[Un dos i seguit, 29-11-24]

Dissabte passat vaig tornar de Manresa amb la satisfacció d’haver viscut un d’aquells moments importants del sardanisme. S’hi havia celebrat el concurs de punts lliures i les valoracions que se’n podien fer eren molt positives des de diversos punts de vista: el bon resultat general de les colles tarragonines, especialment la veterana Toc de Dansa, que va guanyar en la seva categoria, l’espectacle que es va oferir als molts assistents i, atenció!, a tothom que ho va seguir en directe per televisió -circumstància que per ella mateixa ja és tot un esdeveniment, per l’organització de l’acte... 

Naturalment, hi ha coses criticables, cosa que ja farem en el seu moment del programa, però voldria remarcar que s’ha demostrat que el sardanisme també pot oferir espectacle per televisió si tot plegat es fa com cal. I amb això vull dir que són imprescindibles alguns dels ingredients que ja esmentat, com la vistositat dels punts lliures o la seriositat de l’organització de l’acte. També és essencial que aquells que realitzen la retransmissió sàpiguen què es porten entre mans, cosa que es va demostrar plenament. I no parlo només dels comentaristes, que sabien de què parlaven, sinó que es va evidenciar que la tria d’imatges s’havia fet amb cura i coneixement de causa. 

Recordo com va costar que la televisió del país, TV3, es decidís, fa anys, a retransmetre les grans actuacions castelleres, singularment el concurs, quan ja era un espectacle de masses. No acabaven d’entendre, els responsables televisius del moment, que allò també podia ser atractiu a les pantalles, però finalment es va aconseguir i ja sabeu que, amb els anys, hem arribat a un punt de presència del fet casteller a televisió ben exagerat. No crec que interessi gaire aspirar a això per al sardanisme, però sí que encara resta molt camí per recórrer fins arribar a un punt just. El dels punts lliures és un primer pas, però segur que també hauria estat una bona retransmissió la final de La Sardana de l’Any, per exemple; o els concerts del festival Amb So de Cobla, per exemple.