El Premi Centcelles de Composició 2025, dedicat a la música per a cobla

[Un dos i seguit, 24-1-25]

Cada any s’estrenen un grapat de sardanes noves, una xifra que segurament deu ser impossible de determinar exactament, però tot sembla indicar que són moltes, més de les que la majoria ens podem imaginar. Al concurs La Sardana de l’Any hi participen 40, només una selecció, potser representativa, però lluny de la totalitat.

Entre aquestes sardanes n’hi ha d’estils molt diversos i amb nivells de qualitat també ben variats, però això no treu que pugui ser interessant que hi hagi concursos musicals de noves composicions, no tant per estimular la composició en nombre però sí en qualitat, és clar. En altres èpoques n’hi havia més que en l’actualitat, encara que segueix constant la convocatòria conjunta de Banyoles i Ceret, a més d’algun altre concurs ocasional.

Aquesta setmana, ens ha sorprès la notícia de la presentació d’un concurs de sardanes ben a prop de Tarragona, a Constantí, el Premi Centcelles de Composició Musical, que si bé amb aquesta ja porta cinc edicions, aquesta vegada s’ha dedicat a la música per a cobla. Un fet, aquest, poc habitual, perquè es tracta d’una iniciativa no sorgida estrictament del món sardanista, encara que hi pugui haver gent d’aquest àmbit implicada, però que jo entenc com un plus de prestigi i, possiblement, un al·licient per incorporar noms nous a la ja llarga nòmina d’autors que han treballat per a aquest conjunt instrumental tant particular i tant nostre.

La sardana mereix molt més

[Un dos i seguit, 17-1-25]

Aviat farà dos anys que es va posar en marxa S21.cat·Sardanisme per al segle 21, un espai a la xarxa que es defineix com un espai obert de pensament analític i col·laboració entre voluntaris per crear, treballar i promoure noves eines i formats per apropar el sardanisme a la societat del segle 21. Hi destaca el seu fòrum de debat, creat més tard, de tal manera que és possible discutir, exposar o opinar sobre la sardana d’una manera ordenada i fàcil d’utilitzar. Tanmateix, aquesta eina vol ser molt més i ha anat afegint elements sempre interessants, des d’entrevistes a un directori de programes de ràdio sardanistes, passant per una fototeca.

Ja n’hem parlat molts cops i sempre l’hem considerat una oportunitat de intercanviar idees i experiències, proposar coses i un llarg etcètera que, com dic, va creixent. Ara bé, sorprèn comprovar que la participació no és, ni de lluny, la que caldria, ni la que hauríem d’esperar d’un sector tant important com és el sardanisme. Hi ha força gent inscrita, però els que hi aporten alguna cosa són molts menys, moltíssims menys. Costa d’entendre que amb la quantitat d’aficionats, músics, caps de colla estudiosos o organitzadors que hi ha plenament actius arreu del país, només una ínfima part senti la necessitat de dir-hi alguna cosa. 

Aquest fenomen em sembla la mostra més greu de decadència que es pugui produir. I el més trist de tot plegat és que crec que si bé hi ha problemes, aquesta abstenció generalitzada no és gens representativa de la vitalitat que, malgrat tot, tenen el sardanisme i el món de la cobla. Realment incomprensible. Es podria pensar que molts van quedar escaldats d’anteriors espais de debat que van degenerar de tal manera que semblaven una premonició d’allò que han esdevingut la majoria de xarxes socials actualment. El temps, però ha passat, com sempre implacable, i no crec que això passi a l’S21.cat tal i com està concebut i tal i com s’han anat desenvolupant els debats fins ara. Perquè d’haver-ne n’hi ha hagut, però estic segur que la sardana mereix molt més.

Uns brots

[Un dos i seguit, 10-1-25]

La sardana és un ball, però també una música que, en la seva configuració bàsica actual, data de mitjans del segle XIX. Des d’aquell moment i fins l’actualitat, ha tingut un desenvolupament, una evolució de certa importància en el context de la cultura catalana. El fet que s’hagi categoritzat com una cosa folklòrica i, en certs moments, un emblema de determinades idees o sectors socials, ha fet que aquesta activitat no hagi estat prou estudiada en cercles acadèmics. 

Darrerament, però, sí que s’han publicat diversos treballs seriosos que han trencat tòpics i, com a mínim, han resituat certs conceptes erronis. Per exemple, ara sabem que els primers anys era una dansa de classes populars (en contraposició a d’altres més elitistes), però que, en un moment donat, hi va haver una mena d’apropiació, segurament benintencionada, per part del catalanisme i dels cercles noucentistes. La van depurar, la van omplir de normes i mètodes per establir un cànon que calia seguir. 

El cas és que ho van aconseguir, fins a cert punt, sobretot pel que fa a la imatge, al relat predominant. També és cert que sempre i en tot moment hi ha hagut una lluita constant entre aquesta visió diguem-ne «oficial» i una altra, potser soterrada, però sempre present, que entén la sardana com una pràctica oberta a moltes maneres de ballar-la, fent allò que es coneix com a «punts lliures», per exemple; a no condicionar les anelles a formar-les exclusivament per parelles mixtes... I el mateix podríem dir pel que fa la música.

El fet que en els inicis la sardana la ballessin sobretot homes, que la competència entre la sardana i el contrapàs es resolgués a favor de la que era més oberta als canvis i no estigués controlada per les elits del moment, es pot entendre per diversos aspectes d’aquell moment històric i en aquell racó de món concret. També, fent un salt en el temps, ens podem preguntar perquè, en el mateix lloc però en una societat molt diferent, darrerament han aparegut diverses iniciatives pel que fa la dansa i la música: algunes, trenquen descaradament amb les normes oficials, tant pel que fa la manera de ballar com en la composició de les anelles, mentre que les cobles experimenten com mai amb tota mena de músiques i col·laboren amb altres músics i formacions dels estils més diversos.

Faltarà veure si aquests brots van més enllà i si en sorgeixen més.