Felicitats, Robert!

[Un dos i seguit, 21-3-25]

Durant la darrera assemblea de la Federació d’Aplecs Sardanistes de les Comarques Meridionals, que es va portar a terme a Reus dissabte passat, es va lliurar el guardó Anella d’Or 2024 a Robert Miralles i Gutiérrez per, segons es diu a la nota publicada, «una dilatada vida dedicada a l’ensenyament de la sardana». 

Certament, és una vida ben llarga i esperem que encara sigui molts anys més entre nosaltres aquest personatge, nascut a Tarragona el 1931 però tota la vida vinculat a la ciutat de Reus, on viu. Aquest és un dels reconeixements perfectament merescuts a una d’aquelles persones que fan una feina persistent per la sardana, però també per molts altres elements del país que cal destacar. Cal recordar que el 1961, a través d’Òmnium Cultural, entitat de la qual fou el primer soci al Baix Camp] i, conjuntament amb Ramon Amigó, va impulsar els primers cursos de català a Reus d’ençà de la Guerra Civil. A més, també amb Ramon Amigó i amb Josep Tremoleda, impulsaren un curs per correspondència per aquelles persones que no els era possible seguir-los presencialment. Més endavant, fins i tot elaboraren una nova gramàtica amb exercicis per a principiants i que es pogués utilitzar en els cursos per correspondència. Miralles, no abandonà mai les classes presencials i en va fer a entitats com el Reus Deportiu, el Patronat per al Foment de la Sardana, el Club Natació Reus Ploms, el Centre de Lectura o la colla Rosa de Reus.

Va fundar la colla sardanista Roques Montserratines, va ser cofundador del Patronat Sardanista de Reus, monitor en escoles i associacions, ballador d’esbart, redactor d’articles i organitzador de trobades sardanistes al seu mas Tretze Emes. El 2017 fou guardonat amb el premi El més amic de Reus, que lliura anualment el Centre d’Amics de Reus, d’ençà de l’any 1981. Tot plegat, ho va deixar escrit en un llibre autobiogràfic autoeditat i titulat «Una vida dedicada a la cultura catalana. Ballets, català i sardana. 1949-1999».

Darrerament, la seva avançada edat ja no li permet, lògicament, participar en tantes activitats i de manera tan intensa, però fins no fa gaire era un animador entusiasta de tots els aplecs i ballades on podia anar-hi. Engrescava els presents a ballar i sempre aportava iniciatives a les anelles per fer-les més animades, diguem-ne. Algun punt lliure, canvis de parella i altres activitats no normatives, per dir-ho d’alguna manera, feien enrabiar els ensopits de torn, però mostraven una cara més natural i més autèntica, crec jo, de la sardana de plaça. Felicitats, Robert!

Aprendre d'allò que funciona

[Un dos i seguit, 14-3-25]

Finalment, s’ha decidit canviar un aspecte que fins ara semblava sagrat i inamovible en les anelles de les colles sardanistes de competició: que s’admetrà que puguin ballar sense necessitat que estiguin formades per parelles mixtes, és a dir, home-dona, home-dona... i així fins les cinc o sis parelles habituals. Això, pel que fa les colles grans, ja que ja era acceptat en les petites.

Feia temps que se’n parlava, però sense gaire convicció pel que fa a la viabilitat de la proposta, però les necessitats de moltes colles, on el dèficit d’homes respecte les dones és un mal endèmic, ha acabat per forçar a aquesta decisió que, diuen, s’ha adoptat prèvia consulta amb totes les entitats implicades.

Algú ho pot veure, també, com una oportunitat per trencar amb unes convencions que es poden entendre com a antigues i limitadores, allunyades de unes tendències a les que creuen que ha de moure’s la societat i on no s’hagi de forçar la definició dels balladors en un o altre sexe.  Això pot estar molt bé, però no ens enganyem, ara mateix es tracta d’una mesura d’urgència, a la desesperada, per salvar més d’una colla i, en conseqüència, el Campionat. 

Potser caldria parar atenció en la tasca, també urgent, de protegir les colles joves, aquelles que ara mateix estan experimentat un cert renaixement en certes poblacions. Cal veure com s’ho fan a diversos pobles de Lleida, a Valls o a Constantí, per exemple, per haver fet renèixer les anelles que ja havien existit o n’han sorgit algunes de noves del tot i mirar d’aprendre’n alguna cosa. S’ha de treballar per tal que tinguin més fàcil la continuïtat i arribin enfortides a aquell clàssic moment en el que les circumstàncies lògiques de la vida, comprometen superar les baixes per estudis o treball. I sí, també ajudarà que els joves no vegin el context de les seves colles com una cosa amb olor de resclosit.

A la plaça, tots hi cabem

[Un dos i seguit, 7-3-25]

Ara que sembla que tornen a estar d’actualitat les maneres de ballar sardanes no estrictament normatives, potser seguint la tònica d’altres aspectes de la societat actual (sortosament), sobretot allò que sempre se n’ha dit «fer la persiana» i ara poden ser les anomenades «sardanes satàniques», ara dic, podem parar atenció en determinades reaccions que aquestes pràctiques susciten. No em refereixo, només, a qui ho rebutja, cosa que sempre ha passat, sinó a les opinions manifestades per algunes d’aquestes persones que s’hi oposen.

Pot agradar més o menys que es balli de manera diferent a allò que s’ha volgut entendre com el ballar correcte, es pot pensar que cal limitar-se a fer els punts com diuen els mètodes canònics i, com a molt, reservar els passos alternatius als concursos i exhibicions de punts lliures. Allò que sorprèn és que algunes d’aquestes persones ataquen les opcions «diferents» argumentant que «això no és sardana», que és «pervertir-la» o, directament, que «no se sap ballar». Ho diuen convençuts que el ballar autèntic -el que ells entenen que és autèntic- cal preservar-lo, ja que és el que ens han llegat els nostres avantpassats i el que s’ha ballat «sempre». I aquí, les cometes són molt importants. 

Resumint, allò que no saben o no volen veure és que aquesta sardana més esbojarrada (i divertida, cal destacar-ho) és més antiga que l’oficial, que sempre hi ha estat present, poc o molt. I, sobretot, caldria que entenguessin que una cosa no treu l’altra, poden conviure perfectament moltes maneres d’interpretar la sardana i que a la plaça tots hi cabem.

Els que arrisquen

[Un dos i seguit, 28-2-25]

El sardanisme és un àmbit d’activitat cultural força ric i variat, que va més enllà d’uns que toquen i uns altres que ballen i ja està. Hi ha concerts, hi ha concursos de colles, entitats que promouen sardanes i altres coses... En definitiva, és un conjunt associatiu gens menyspreable en nombre i diversitat, cosa que comporta, lògicament, l’existència d’un nombre important d’activistes i professionals per tal que tot això funcioni. Organitzadors, balladors de competició o de plaça (ocasionals o no), intèrprets de les cobles, compositors, gestors, etc.

Sense menysprear el més mínim aquestes funcions diguem-ne estàndard, també cal saber veure el paper, sovint brillant, que han fet, que fan i espero que facin en el futur, algunes individualitats generadores d’idees i activitats que destaquen per la seva originalitat i que, sovint, esdevenen gairebé imprescindibles. No dic, tampoc, que ho facin tot ells, que a vegades també, però s’ha de reconèixer, quan es dóna, aquest paper estratègic de determinats personatges.

Parlo de gent com l’enyorat Antoni Anguela, que va iniciar el servei d’informació per a aquells que, precisament, informem sobre la sardana; en Jordi Puerto i La Sardana de l’Any, també continuada per altres entusiastes; pel Santi Arisa i la Sardanova; i per altres més recents i plenament actuals com Josep Loredo i la seva impressionant base de dades de músics, o en Joan Aranda i la plataforma S21.cat. Ja sé que n’hi ha molts més, que en pocs casos la feina ha estat d’una sola persona i que tots ja han rebut reconeixements per allò que han generat, però el que m’agradaria significar és aquest punt d’originalitat i de valentia que cal per portar a la pràctica coses que molts poden tenir al cap però, de fet, són poquíssims aquells que, de veritat, s’arremanguen i arrisquen.