Enraonar

[Un dos i seguit, 20-6-25]

No em trec del cap la qüestió que tractava ara fa una setmana, també en aquest comentari inicial, sobre les picabaralles entre sardanistes que, a vegades, no fan altra cosa que amargar-nos a tots plegats l’existència i fer aquesta part de la nostra cultura una mica més petita. Em referia a dues notícies nefastes, summament lamentables, que anul·len dues iniciatives esplèndides i, alhora, ben diferents. Una de força veterana com és La Sardana de l’Any -que, ja ho sé, seguirà d’una manera o altra i amb un o altre nom- i la segona més recent però per a mi i algun altre, plena de possibilitats, com és el portal S21.cat.

S’han adoptat decisions que, segurament, són irreversibles i tampoc es tracta de incomodar a qui sigui per tal que ho reconsideri. I més després d’allò que hem llegit els últims dies on tot sembla indicar que les diferències són notables i potser hi ha elements que hi intervenen però que no s’han explicitat. Em costa creure, però, que sigui tan complicat entendre’s quan els objectius són (o haurien de ser) els mateixos. No he pogut evitar pensar en aquella vella cançó de la Cecília que suposo que recordareu, «Un ramito de violetas», on la manca de diàleg, els prejudicis o els constrenyiments mentals de la societat fan que dues persones que possiblement s’estimin tinguin dificultats per manifestar-ho i gaudir-ne. O per sortir d’aquella situació angoixant. 

És clar que alguns em podrien dir que en els casos sardanistes que ens ocupen, precisament, els que han decidit cancel·lar un acord l’un i plegar l’altre, han practicat això últim. Suposo que després d’haver intentat fer allò que vol dir aquella paraula tan bonica com massa oblidada darrerament: enraonar.

De l'èpica a l'autodestrucció

[Un dos i seguit, 13-6-25]

Sembla que els catalans tenim certa tendència a passar dels moments èpics, en els quals fem coses grandioses, a uns altres de característiques clarament autodestructives. Hi ha moments que sembla que ens mengem el món, que fem coses magnífiques, mentre que podem passar a d’altres d’abúlia, d’abstenció suïcida o, com a molt, de dir-nos de tot els uns als altres. 

Els sardanistes, com a bons catalans, fem el mateix. També hem arribat a fer coses immenses, però de la mateixa manera, poc després, ho fem malbé, ja sigui desapareixent del mapa o barallant-nos. Només en aquest aquest context es pot explicar que siguem capaços -per posar només alguns exemples recents- de portar a terme durant anys i anys una proposta tan complexa com és La Sardana de l’Any per ara passar a intercanviar retrets i fer cara de molt enfadats per les xarxes. També tothom (bé, tothom és un dir) va creure que ja era hora que es crees una cosa tan ben feta i plena de possibilitats com era (o és, que encara s’hi pot accedir) la plataforma S21.cat Sardanisme per al segle 21, que fa poc, d’un dia per l’altre, anunciava que abaixarà la persiana i s’endevinen, de manera més o menys explícita, moltes situacions de mal rotllo al darrere. I se’n podrien posar molts i molts més exemples.

A mi, allò que més greu em sap, a banda de la dura realitat que el sardanisme perdi uns actius molt valuosos, és que aquells bons moments previs als conflictes són fruit de la dedicació, l’esforç, la il·lusió i el bon saber fer de gent molt vàlida, que acaba apartada, de manera voluntària o no, d’una lluita on no hi sobra mai ningú. 

Adéu a La Sardana de l'Any?

[Un dos i seguit, 6-6-25]

La Confederació Sardanista -ara, Som Sardana- ha confirmat que la propera temporada s’iniciaran els canvis profunds que fa temps que s’anunciaven del concurs La Sardana de l’Any. Era evident que calia fer alguna cosa per millorar aquesta activitat sempre polèmica però que ha complert una funció divulgadora de les noves sardanes innegable. A vegades se l’ha qualificat despectivament de xou, sovint ha planat la sospita de poca fiabilitat, etc. Res que no passi al voltant de qualsevol concurs i més si es tracta de música i la intervenció de votacions més o menys populars. 

En tot cas, sembla que s’ha estat treballant durant força temps en aquesta reformulació i, segons el comunicat de Som Sardana, els canvis seran radicals. El cert és que hi ha molta retòrica i poca substància en aquesta informació, que sembla que es reserva per a més endavant, segurament per a ser presentada en alguna reunió de l’entitat, segons s’intueix del poc que s’explica. També sembla endevinar-se que canviarà el nom de tot plegat i hi ha el perill de prescindir de la participació de les emissores que, fins ara, havien estat el pal de paller del concurs. De fet, ja fa temps que havia quedat enrere la complicitat que havia existit entre els organitzadors i els responsables de les emissores. 

El temps passa i les coses canvien, lògicament. A vegades, es força que canviïn o no es fa res per mantenir els aspectes viables. Caldrà veure què i com es porta a terme la nova proposta per valorar-ho com cal.

Malpensats!

[Un dos i seguit, 30-5-25]

Fa bastants anys, em va venir bé preguntar a una regidora, en una roda de premsa, si l’Ajuntament de Tarragona es plantejava millorar la senyalització de la ciutat, ja sigui per als conductors com per als vianants. Una senyalització que, sobretot per als forans, era -i és!- clarament insuficient. Recordo que va fer una cara com si hagués dit una cosa estranya i va respondre a tres quarts de quinze. Vaig tenir la mateixa sensació que ara quan suggereixo a segons on i a segons qui que les entitats sardanistes i les cobles s’haurien de preocupar més de facilitar l’anunci de les seves activitats per tots els mitjans de comunicació, entre els quals, és clar, els especialitzats, com ara aquest programa. El cert és que, fora d’honorables excepcions, la situació encara és més desastrosa que la de la senyalització tarragonina.

Els uns ara respondrien  que ja tenim a l’abast les eines pertinents al mòbil per tal d’orientar-nos. Unes eines en les quals jo no hi confio al cent per cent ni de manera exclusiva, però aquesta és una altra qüestió. Pel que fa a l’agenda sardanista és evident que no s’hi pot confiar de cap manera. A la de Som Sardana no hi apareix, ni de lluny, tot allò que realment es fa. La raó és obvia: fora dels aplecs i dels concursos, que tenen un calendari establert i públic des de l’inici de la temporada, només es pot comptar amb les aportacions de les cobles i entitats més conscienciades, que tampoc són totes, precisament. 

Hi ha una confiança cega en les xarxes socials, però amb l’esperança absurda que aquestes facin màgia, sobretot si es limiten a publicar-hi que s’ha fet tal o qual cosa, és a dir, a posteriori. Com a molt, ho anuncien prèviament el mateix dia i, en tot cas, amb missatges que arriben als destinataris amb aquella fugacitat característica del mitjà. Absurd, oi? És clar que també hi ha qui assegura que aquest plantejament només pot tenir dues raons (o les dues alhora): la despreocupació més absoluta, la primera, i la segona per la por a anunciar-ho massa per qüestions fiscals. Malpensats!