Final de temporada de luxe

[Un dos i seguit, 6-11-15]

Els cicles, les temporades es van succeint i, un any més, la temporada d’aplecs a les comarques tarragonines es clou aquest diumenge amb l’habitual cita per aquestes dates a Salou. La crisi, les maleïdes retallades han fet que els últims anys hagi anat minvant el nombre de ballades que no fa pas gaire es portaven a terme a l’estiu, que havien arribat a ocupar tot el període turístic, cada dissabte al vespre i amb cobles diferents en cada ocasió. De moment, però, l’Associació Sardanista Contrapunt d’Onades ha aconseguit mantenir l’estructura bàsica de l’aplec: tres bones cobles durant tot el dia. Una oportunitat poc habitual per aquestes comarques de poder ballar i escoltar, juntes, formacions com la Sant Jordi, la Mediterrània i la Reus Jove. I, a més, amb un repertori molt acurat.

Naturalment, sempre es poden criticar coses de qualsevol activitat i en el cas de l’Aplec de Sant Martí segur que també n’hi ha. Per exemple, hi ha qui creu que l’actual ubicació, davant l’Ajuntament de Salou, allunya la festa dels llocs més transitats de la vila i, conseqüentment, fa que només hi assisteixin poc més que els convençuts, els habituals. En tot cas, crec que hem de valorar l’esforç que segur que representa preparar una festa d’aquesta mena durant 25 anys i mantenir el nivell de qualitat que dèiem. Cita inexcusable, doncs, aquest diumenge, a Salou.

Una constància exemplar

[Un dos i seguit, 30-10-15]

Aquesta setmana s’ha inaugurat al palau de la Diputació l’exposició que la colla “Dansaires del Penedès” va preparar, en el seu moment, per celebrar el seu 65è aniversari. Ara, doncs, quan són a les portes del 70è aniversari que s’escaurà l’any vinent, i després de voltar per pràcticament tota la comarca del Baix Penedès i més enllà, la podem veure aquí, a la ciutat de Tarragona.

Naturalment, la mostra destaca els fets més importants -que han estat molts- d’aquesta llarga trajectòria de la colla. Però no es limita a això, ja que, de fet, és un autèntic resum de la història de la sardana al Vendrell que, és clar, comença molt abans, a començaments del segle XX. Una història realment interessant, molt ben presentada en uns panells on potser algú pot pensar que hi ha massa lletra, però la lectura de la qual pot perfectament deixar-la per a un altre moment gràcies a l’esplèndid catàleg editat.

Veiem, per exemple, que els "Dansaires" darrerament s’han especialitzat força en voltar pel món –literalment, per tot el món- i a deixar constància de la seva presència ballant sardanes en els llocs més emblemàtics de tot el planeta: des del Vaticà a les piràmides, passant pel Capitoli o, malauradament, llocs on res no serà mai més igual, com la ciutat de Palmira. Malgrat això, la colla mai ha deixat de participar en concurs i en certes etapes eren de les punteres de veritat, alhora que han esdevingut un focus d’organització de tota mena d’activitats sardanistes, sobretot al Vendrell i a la seva comarca, però també més enllà.

La realitat dels "Dansaires" no s’explica sense la feina immensa de persones concretes que han anat impulsant l’entitat, que han sabut engrescar el col·lectiu i que podem veure ben representades a l’exposició. Val la pena que casos com aquest siguin més reconeguts, perquè són les formiguetes que, poc a poc, pacientment, sovint contra corrent i amb una constància exemplars, fan realment país. 

El que ens farà avançar

[Un dos i seguit, 23-10-15]

Que, actualment, bona part de les propostes més innovadores i agosarades que es plantegen en l’àmbit de la sardana i la música per a cobla arriben de la mà dels músics, és una obvietat que no ens cansem de repetir sovint i, molt em temo, encara ho haurem de fer durant força temps. Formacions com la Sant Jordi, sobretot, però també La Principal del Llobregat o, com a més propera, la Reus Jove, per posar només alguns exemples, ens mostren inventiva, iniciativa, desacomplexament i moltes altres virtuts al costat de la professionalitat i el rigor interpretatiu.

I, atenció!, ens presenten coses noves que, en alguns casos, ens semblaven impensables abans que ells les formulessin, però ho fan sense deixar de banda el repertori i les actuacions de sempre. Queden desautoritzats, doncs, segons quins crítics a aquestes iniciatives diguem-ne diferents, d’aquells que alguna vegada els han acusat de que una cosa els faria perdre l’altra o que aquests “experiments”no salvaran la sardana; un argument pervers, perquè no es tracta de salvar res, no es tracta de situar-se, d’entrada, en una posició de perdedors, sinó de llevar-se complexos del damunt i treballar de manera seriosa però sense manies.

Un exemple que fa pensar és l’últim disc que ha donat a conèixer la cobla Sant Jordi. Un homenatge a Enric Morera en l’any del 150 aniversari del seu naixement, amb un plantejament acurat i professional, amb versions exemplars de grans clàssics coneguts i altres no tant, però sota un concepte, un esperit més proper a les experiències trencadores que ells mateixos fan també aquests dies que no pas a les coses fetes com a rutina i amb por a trencar cotilles. El que ens farà avançar, allò que demostra que la sardana és viva tant són els experiments agosarats com el tractament respectuós i acurat dels clàssics.

Ens ho hem de fer mirar!

[Un dos i seguit, 16-10-15]

En parlàvem no fa pas gaire, segurament ho haurem de seguir fent de manera sovintejada i, de fet, és una qüestió que ha estat present sempre que hi ha hagut competició. És, ja ho haureu endevinat, l’etern tema dels jurats i les classificacions que resulten de les seves valoracions.

La majoria de vegades, les queixes no passen dels comentaris més o menys dissimulats dels balladors o, com a molt, comentaris a les xarxes socials, ara que és tant fàcil que cadascú hi digui la seva. En altres ocasions, la cosa va més enllà, com dilluns passat al concurs de Manlleu, on la colla “Riallera”, de Vic, va ser desqualificada per no anar a recollir el seu trofeu. Sembla ser que no estaven conformes amb la classificació que els va donar el jurat, que era una tercera posició de tres colles. Segons s’indica a l’acta: “Segons acord pres a la Sessió Ordinària Número 6/2009 de la Junta de la UCS del dissabte 11 de desembre de 2009, segons l’acta de la qual “les colles que no acceptin o no recullin el trofeu seran desqualificades immediatament (en qualsevol concurs)”. 

Ignoro si aquell resultat és just o no. En principi, tothom té dret a manifestar, d’alguna manera, la seva disconformitat en casos com aquest, però, tal i com ha dit algú per les xarxes, en aquest cas el lleig el van fer més aviat als esforçats organitzadors, és a dir, algú que, en principi, no té veu ni vot en aquestes qüestions. També és cert, com també s’ha dit, que el problema hi és i que cal fer alguna cosa. Fa patir, a més, que una colla amb una història tant llarga com la “Riallera”, que, a més, és de les que no es limiten a ballar i competir, sinó que treballa en molts aspectes de la sardana, fa patir, dic, que no acabi com altres en situacions similars, és a dir, desapareixent no només del Campionat sinó, directament, de ballar.

Sincerament: ens ho hem de fer mirar!

Final de campionat amb emoció

[Un dos i seguit, 9-10-15]

El Campionat de Catalunya de colles sardanistes 2015 s’està posant interessant en el seu tram final. Curiosament, ho ha està fent més en les categories Infantil i veterana que no pas en la de colles grans, on tradicionalment s’hi centrava més l’atenció. I això encara es multiplica si ens ho mirem des de la perspectiva tarragonina.

En infantils, per exemple, quan encara queden dos concursos, a hores d’ara hi ha un empat en la primera posició entre les colles “Petits Tarragona Dansa” i “Arc Iris”, de Vic. L’emoció està assegurada, de moment a la primera cita de d’aquest diumenge al Vendrell.

I on també s’ha creat expectació és a la categoria de veterans. Després de dues temporades de domini gairebé indiscutit de la colla “Sabadell”, un domini que s’ha perllongat fins bona part de la present temporada, ara, en la recta final de la competició aquest panorama s’ha capgirat. La tarragonina “Toc de Dansa”, que fins i tot va haver de lluitar a la repesca per no quedar relegada al grup B, a Sitges va empatar amb la “Sabadell” i, diumenge passat, a Cornellà, li passava al davant i a hores d’ara encapçala la classificació. Diumenge de la setmana vinent, a Terrassa, hi ha la gran final, on tot resta obert, ja que la “Sabadell” segueix essent una colla plenament competent, encara que els “Tocs” s’hagin espavilat les últimes setmanes. Sigui el que sigui el que passi a Terrassa, allò positiu, en definitiva, és que hi ha il·lusió per part de les colles i, sobretot, emoció de cara als seguidors. I que duri!

Una comparació agosarada

[Un dos i seguit, 2-10-15]

Ara fa vuit dies ens deixava un dels compositors més brillants de la música catalana de les darreres dècades: Manuel Oltra. Aquests dies ja s’ha destacat força per tots els mitjans de comunicació que era l’últim representant d’una generació que ha aportat noms excepcionals a la música del país. La majoria d’ells van treballar la cobla, atorgant-li prestigi, però Oltra, a més, hi va aportar quantitat, ja que va escriure moltes sardanes i obres per a cobla (algunes, certament innovadores en el seu moment, com la Rapsòdia per a piano i cobla) i una quantitat ingent d’arranjaments per a esbarts. Remarcable va ser, igualment, la seva tasca pedagògica.

Tot un luxe per a la música del país, en definitiva. Ens queda, però, el dubte de si aquesta tasca ha estat suficientment reconeguda, més enllà dels premis i distincions oficials que el mestre ha rebut. Em refereixo a la compensació de veure que allò que fas té el ressò adequat en la societat on treballes.

No sé si serà agosarat comparar el seu cas amb el d’un altre músic, aquest molt més jove, però amb una carrera que ja mereix ser molt tinguda en compte. Em refereixo al Marc Timón, instrumentista de tible i compositor, entre altres ocupacions, que acaba d’anunciar que se’n va als Estats Units tot cercant altres camins. Ja hem comentat més d’un cop que això es veia a venir, que el nostre petit i, a vegades, incomprensible país, no pot encabir els genis. Potser Oltra, en el seu moment, no va tenir altre remei que quedar-se, però ara mateix, no són pocs els joves que aspiren a més i no dubten a anar més enllà i el Marc és d’aquests, segurament engrescat pels èxits que darrerament ja havia aconseguit a nivell internacional.      

Ens queda l’esperança que, malgrat la distància i les moltes ocupacions que segurament tindrà, segueixi escrivint per a cobla, tal i com ho va fer, per exemple, en el seu moment, i salvant totes les diferències que segurament hi ha, Agustí Borgunyó.

La Festa Major sardanista

[Un dos i seguit, 25-9-15]

Ja està, ja s’han acabat les festes de Santa Tecla, enmig de les quals, entre el munt d’actes ben diferents que, com ja ve sent habitual, es programen cada any, n’hi havia un bon grapat directament vinculats a les sardanes, els esbarts i la música per a cobla.

Primer, va ser el concurs de colles. Enguany, va comptar amb les millors anelles del país i, malgrat l’exili al moll de costa del port, amb molta presència de públic. Naturalment, no van fallar les aportacions dels esbarts, essencials per a la festa, ja que es responsabilitzen de bona part dels elements del Seguici; es va representar el Retaule de Santa Tecla i es van celebrar les actuacions més clàssiques d’esbart. Clàssiques pel que fa al format, no tant pel contingut, amb una evident voluntat d’actualització. Musicalment, un any més, va triomfar la Tradiband, és a dir, la cobla Cossetània ampliada, tot interpretant incansablement l’imprescindible Amparito Roca i temes similars.

Menció destacada per l’atorgament del premi El Balcó a la cobla La Principal de Tarragona pels seus 50 anys, amb un emotiu parlament de la presidenta d’Òmnium Cultural del Tarragonès tot reivindicant no només la formació homenatjada sinó la cobla com a conjunt musical propi de Catalunya. La resposta del Rafael Guinovart, l’incansable tenora i representant de la Principal, fou exemplar i emotiva alhora.

La formació tarragonina, per cert, juntament amb la cobla Reus Jove, van oferir les ballades de sardanes a la Rambla dels dies de la patrona i de la Mercè. Destaquem la notable presència de públic ballador i el fi de festa de La Principal de Tarragona que va permetre ballar l’Amparito Roca a ritme de sardana. Potser era l’únic acte on encara no havia sonat.

Ah! I diumenge passat, les colles de la ciutat van fer una escapada a diversos concursos, amb resultats desiguals però que, en tot cas, les situen a totes en posicions privilegiades al Campionat de Catalunya. Una competició que encara unes setmanes que prometen ser força interessants.