Una final des de casa

[Un dos i seguit, 13-11-20)

Es va haver de suspendre la gran final prevista a Sabadell, moltes emissores no van poder emetre un nombre considerable d’eliminatòries –entre les quals, Tarragona Ràdio-i, finalment, el concert on es decidirà quina sardana rebrà el títol de Sardana de l’Any 2019 sí que es farà, si no hi ha cap impediment de darrera hora, aquest dissabte 14 de novembre a la tarda. Serà mesos després de la data inicialment prevista, en una població i, per tant, un escenari diferents, i haurà de ser un acte sense públic. 

Finalment, el concurs La Sardana de l’Any, malgrat tots els ‘malgrats’ ha pogut tirar endavant i completar el seu accidentat trajecte. La bona notícia per als organitzadors i els seguidors, és clar, és que haurà estat dels pocs actes que podran dir que han pogut superar aquests obstacles. Ho han d’agrair -i d’això en són prou conscients- a les possibilitats tecnològiques actuals: el vot per correu, les trameses dels enregistraments a les emissores per la xarxa, a que es pugui retransmetre per aquest mateix sistema... Qui no es consola és perquè no vol, certament!

I sí, podreu seguir la final pel canal de YouTube de la Confederació Sardanista i el web de La Sardana de l’Any i, oh meravella!, podreu votar telemàticament. Sembla que, amb posterioritat, es podrà veure en diferit pel Canal 33, cosa que està molt bé, és clar, però no puc evitar meditar sobre quina mena de país tenim on no es pot retransmetre un acte com aquest en directe per la televisió pública, de manera que pugui arribar a més gent. I encara prou que sí que es farà per Internet, gràcies al patrocini d’una coneguda empresa de supermercats, però no tinc clar que tothom pugui ni sàpiga com accedir-hi correctament, sobretot el públic de certa edat.

Quines ganes en tenim!

[Un dos i seguit, 6-11-20]

Enmig d’aquesta situació tant especial en la que es troba tot el món, podem ben bé dir que cadascú plora per ell. I, a més, la majoria ho fan amb tota la raó del món. Els que voldrien treballar però no poden, els que preferirien no haver de fer-ho, els que lamenten que no els sigui permès realitzar segons quines activitats o moure’s lliurement, etc. Els sardanistes, els músics de cobla i els dansaires d’esbart, que són els que ens ocupen aquí, també es queixen, és clar, remarcant, com molts altres sectors, que les seves activitats es poden portar a terme de manera segura si se segueixen estrictament les mesures de prevenció pertinents.

La veritat és que aquells concerts o concursos que he tingut oportunitat de veure en directe des de que va començar l’anomenat desconfinament, es van portar a terme amb unes mesures i un civisme que ja m’agradaria que fossin generals. Ara, quan han tornat les restriccions ha calgut sacrificar la majoria d’activitats o adaptar-les convenientment. 

Hi ha hagut, però, des d’aquell que no s’ho ha pensat dues vegades a suspendre dràsticament allò previst, fins als que han esperat a darrera hora per tal de veure com anaven les coses, o els que han fet mans i mànigues per adaptar-se a la situació, ja sigui  amb ajornaments o fent un replantejament radical. Així, mentre les sempre extraordinàries festes de Sant Martirià, a Banyoles, s’intentarà fer-les al desembre, la final del concurs La Sardana de l’Any es treballa per fer-la igualment dissabte vinent... però a porta tancada i amb retransmissió per internet. No seria el primer concert que es fa d’aquesta manera, però en aquest cas el repte és, a més de la quantitat d’actuants a l’escenari, el fet que les votacions es faran per mitjà del mòbil i cadascú des de casa seva. 

Naturalment, no hi ha res com el directe, la música en viu de la cobla ensordint-nos si hi passem a prop i, és clar, deixant-nos anar ballant tant com el cor ens demani i el cos ens permeti. A hores d’ara imagino que tothom té ben assumida la situació i entenem que és molt millor això que no pas si encara no tinguéssim a l’abast tots aquests mitjans.  Però... quines ganes en tenim de tornar-hi!!

Zero

[Un dos i seguit, 30-10-20]

Diuen que fins i tot en els moments més complicats, poc o molt, en algun lloc o altre, des de que se’n ballen, sempre hi ha hagut sardanes. Fins i tot, fa anys, algú va fer una crida per recollir dades per tractar de saber quan es van fer les primeres ballades després de la Guerra Civil i sembla que van ser ben matineres, comptant, és clar, amb la pertinent supervisió i manipulació del nou règim. 

Hi ha hagut guerres  i altres circumstàncies força complicades, però sembla que només en alguns casos molt comptats es van deixar de fer ballades o, en tot cas, no en tenim constància documental. A Tarragona, hi ha un moment dramàticament semblant a l’actual: als anys 1884 i 1885, no només no es van fer sardanes, sinó que es van suspendre totes les festes de la ciutat. El motiu? Una greu epidèmia de còlera que el «Diario de Tarragona» de l’època ho explicava així el dia de Santa Tecla del 1885, amb el llenguatge propi de l’època: «Dos años cumplen hoy que por causa de la epidemia no han podido celebrarse en esta ciudad las fiestas de nuestra ínclita patrona». 

Hi va haver, doncs, un important parèntesi sense sardanes en un temps en el qual la vinguda d’una cobla des de terres gironines era tot un esdeveniment. De fet, quan els músics arribaven a l’estació de Tarragona eren rebuts per una multitud encapçalada per les autoritats municipals. 

Actualment, tenim cobles pròpies i les que venen d’altres punts del país ho tenen més fàcil per traslladar-se, però res d’això serveix davant una realitat tant dura com la que ara experimentem. Sembla que la única manera de lluitar contra els contagis és limitar al màxim els moviments de les persones i les activitats col·lectives no essencials. Tenim, això sí, un petit consol respecte als nostres rebesavis: podem gaudir de la música per a cobla amb els molts mitjans tecnològics que ens ho faciliten, entre els quals la ràdio. Pel que fa a nosaltres, a Tarragona Ràdio, mentre sigui possible, ja sabeu que no faltarem a la cita.

És clar que estem lluny de consolar-nos amb aquesta possibilitat d’escoltar música. Trobem a faltar ballar-les i el so de la cobla en directe, alhora que ens sentim solidaris amb els músics, uns treballadors culturals que, a diferència d’altres sectors, no només van ser els primers en quedar-se sense feina, sinó que mai han rebut cap mena d’ajut. Zero.

No apte per a esnobs

[Un dos i seguit, 23-10-20]

Fa certa gràcia que personatges d’una notable rellevància hagin parat atenció, en major o menor mesura, en la sardana, anant més enllà dels tòpics més rebregats. Penso en casos com el tantes vegades citat del gran compositor Stravinski, que en escoltar una cobla va quedar admirat i, en un moment donat, va exclamar «Més Garreta!», expressió que no sé si és real o llegendària, però el cert és que la música per a cobla el va impressionar. Com ell podríem parlar de casos més recents com el també músic Michael Nyman i molts altres. 

Aquests episodis agraden i satisfan perquè sempre resulta gratificant que algú intel•ligent i/o competent en alguna matèria no s’estigui d’expressar de manera sincera que li agrada allò que ha vist o escoltat a casa teva. És clar que en el cas dels catalans  pel que fa la sardana això té un valor més gran. No ens sorprèn que quedin bocabadats amb els castells humans perquè aquests són com els de focs artificials, són espectacle monumental i a tothora és vigent una enorme campanya publicitària consensuada per gairebé tothom que aprofita la més mínima oportunitat per evidenciar les seves virtuts. 

Malauradament, pel que fa les sardanes, encara hi ha molts diguem-ne intel•lectuals «moderns» que menyspreen el fet sardanista i, en aquest cas, aconsegueixen que el màrqueting sigui negatiu. Com a mínim, aconsegueixen que s’hagi instal·lat una idea que es tracta de quelcom passat, que només practiquen alguns iaios nostàlgics i que més aviat fa angúnia mostrar-ho a algú. Bona part d’aquests il·luminats ja ho deien fa anys i pensaven el mateix dels castells quan aquests estaven en hores baixes, cosa que els que tenim una mica de memòria i els castells ens agradaven abans i ara exactament igual, sempre els podrem retreure. 

Hi pensava, en tot això, aquesta setmana quan, finalment, es va poder lliurar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes al poeta Enric Casassas. Un dels seus mèrits, a més de fer molt bona poesia, és que no té cap prejudici envers les sardanes. Sempre li han agradat, n’ha ballat i, ara, en el darrer llibre -un assaig poètic!!-, ha centrat la seva atenció en un dels tres capítols en l’obra d’un dels grans de la composició per a cobla: Josep Blanch Reynalt. No apte per a esnobs, certament!

Un panorama més aviat fosc

[Un dos i seguit, 16-10-20]

Diumenge passat es va celebrar al Vendrell el tradicional concurs de colles de les Fires de Santa Teresa. Una edició certament singular -tant pel que fa les Fires com pel que fa al concurs-, amb un concurs totalment condicionat per les mesures de seguretat sanitària que la situació requereix: una plaça petita i gairebé tancada, amb el públic limitat i totalment controlat, poques colles, tothom amb les pertinents mascaretes excepte en el moment de ballar qui ho volgués, gel per rentar-se les mans a cada moment... 

La sensació de trobar-se en una mena de gueto era ben present, encara que a hores d’ara tothom -almenys les colles- té ben assumida aquesta situació de manera totalment resignada. De fet, era el primer concurs de la temporada a la demarcació de Tarragona i un dels primers de tot el país. Amb una mica de sort, potser es podrà fer el de Valls, el 15 de novembre, un concurs que sempre, almenys fins ara, ha estat multitudinari, ple de joventut perquè era la final del Campionat per a les categories joves: alevins, infantils i juvenils. Enguany, però, en el millor dels casos serà un concurs per a colles lliures, que hi aniran més per matar el cuquet de les ganes de ballar després de mesos de sequera, que altra cosa.

De moment, com en molts altres sectors, el panorama és més aviat fosc, després que s’hagi suspès, a darrera hora, el concurs de diumenge a Terrassa. La veritat és que, en principi, les restriccions anunciades no han d’afectar activitats com aquestes, que ja adopten un munt de mesures de seguretat, però finalment la por i les circumstàncies particulars de cada lloc i les característiques de cada consistori fan que allò més fàcil i menys arriscat sigui ordenar la suspensió d’aquestes activitats.

Iniciatives

[Un dos i seguit, 9-10-20]

El panorama és prou estrany, canviant i ple d’incerteses com per fer parar boig a qualsevol, i més si es tracta d’algú que pretén fer alguna activitat considerada no essencial. Efectivament, aquell que treballi o faci activisme en el terreny cultural, per exemple, a més dels obstacles que ha de superar qualsevol altre ciutadà, ha de creuar un àrid i perillós desert: el de la incomprensió d’aquells que creuen que la cultura és prescindible –sempre, però ara més convençuts- i que els resulta inconcebible que hi hagi qui en tingui el mitjà de vida, és a dir, que no ho faci per un pur entreteniment.

Doncs bé, malgrat aquesta sensació de trobar-se com un “lliri entre cards”, que deia algú, en són molts els que no defalleixen i segueixen actuant com si la pandèmia hagués de desaparèixer demà. Gent que s’entesta a fer teatre, música, que crea, recrea, promou, gestiona, planifica, dissenya, somnia...

En allò que ens ocupa a l’Un dos i seguit, també. En la mesura que es pot, determinades activitats es fan comptant amb tota mena de precaucions, algunes s’adapten a les circumstàncies i, malauradament, moltes són eliminades del tot. Així, d’una manera o altra, poc o molt, hi ha aplecs, concursos i concerts; aviat començarà la Fira Mediterrània; el concurs La Sardana de l’Any potser aconseguirà completar la temporada amb una gran final; i, és clar, hi ha coses difícilment mesurables com les sardanes que segueixen creant els compositors, els projectes que els més eixerits no deixen de proposar en els més diversos àmbits, o els assajos que reprenen les colles, cobles o esbarts.

En definitiva, d’iniciatives no en falten, la seguretat està garantida per les mesures que veiem que s’apliquen a molts llocs i només la malaltissa negativa de determinades institucions tanca portes, mentre també tanca carrers, però en aquest cas per posar-hi taules de bars. No cal dir res més, oi?

Qui ho havia de dir!

[Un dos i seguit, 2-10-20]

Qui ho havia de dir que allò que fa un temps que proposa una part del sardanisme de competició i que, almenys inicialment, va ser rebut amb sorpresa, indiferència, incredulitat o escepticisme per bona part  dels més directament interessats, acabaria sent reconegut enmig d’una pandèmia com l’actual.

Em refereixo, com més d’un haurà endevinat, a la proposta que la sardana de concurs sigui coneguda i reconeguda com a «sardana esportiva». Ho hem de reconèixer: a la majoria, el primer cop que ho vam sentir, ens va agafar indefensos i vam pensar que n’hi ha que tenen poca feina. El cert, però, és que, poc a poc, si més no el concepte, ha anat arrelant dins del sector, alguns s’han fet seva la idea i no s’estan de defensar-ho. 

Arguments no en falten, sobretot si parem atenció en les característiques del Campionat de Catalunya o fem cas dels entesos que lloen les propietats que té ballar sardanes de cara a la salut i el benestar dels practicants, sobretot si es fa habitualment i de manera correcta. La setmana passada, sense anar més lluny, ens fèiem ressò d’alguns d’aquests beneficis expressats darrerament a les xarxes socials.

El cas és que aquests últims dies, amb els primers concursos després d’uns mesos de sequera obligada per les circumstàncies, s’ha vist (fins i tot al Telenotícies!!) com les colles ballen amb tota mena de precaucions, però a l’hora de les sardanes de concurs estan exemptes de portar mascaretes. Algú ha posat el crit al cel, sense tenir en compte que  -per fí!- allò que porten a terme aquestes colles és considerat com una activitat esportiva. En realitat, el perill de contagi mentre ballen és més remot que a la majoria d’esports, ja que cada ballador manté la respectable distància que estableixen els respectius braços oberts i l’estil de ballar exigeix mantenir empre la mirada cap al davant, mirant al ballador que està a força metres de distància, a l’altra banda de l’anella.

Naturalment, com he dit abans, les mans s’han de rentar immediatament abans i després i cal tenir les mascaretes a punt també abans i després de cada sardana. Compareu això amb allò que passa a molts esports, amb contacte físic més o menys explícit, o, senzillament, amb allò que es veu a qualsevol terrassa de bar.

És clar que els que propugnen el concepte de sardana esportiva van més enllà d’evidenciar les virtuts físiques de ballar i competir. Tal i com plantejava el periodista Albert Font-Tarrés el 2011 en una entrevista a Ivan Tibau, aleshores Secretari general de l'Esport de la Generalitat, el que caldria és que la sardana fos reconeguda oficialment com a esport, amb tot el que això comporta. Allò més curiós és el que destacava el titular d’aquella entrevista: "Podríem estudiar el reconeixement de la sardana esportiva", deia l’home. Falta saber, ara, si ho va dir per dir-ho o ho expressava convençut, o si des de la Unió de Colles s’ha fet alguna gestió seriosa en aquest sentit...