Manca de rigor

[Un dos i seguit, 26-2-2011]

Des de fa uns anys, als Països Catalans s’està produint una notable revitalització de les músiques i les danses tradicionals. Hi ha molts focus de promoció, com ara el Tradicionàrius, a Barcelona, però la veritat és que n’hi ha arreu del país. Ara, el periodista Ferran Riera acaba de publicar el llibre “A la plaça fan ballades. Una història de les músiques d’arrel als Països Catalans”, editat per Cossetània, on ofereix la seva particular visió de la història i l’actualitat d’aquest tipus d’activitats. Una publicació summament interessant, encara que alguna de les tesis que defensa són discutibles, com és natural en qualsevol obra d’assaig.

Ell és, per exemple, un dels més destacats defensors de la idea que la sardana no només s’ha beneficiat d’un suport descarat i privilegiat de les institucions, sinó que, històricament, hauria arraconat altres danses, músiques i instruments tradicionals, com ara la jota. En una entrevista que li fa el també periodista Albert Font Tarrés que podem trobar al sempre interessant bloc “Creuant”, hi insisteix, alhora que es declara contrari a que hi hagi una Dansa Nacional de Catalunya. Entre altres coses més, destaca el fet que a totes les festes majors hi ha sardanes, com si això fos quelcom negatiu, o com si la seva presència fos excloent respecte altres activitats.

Se’n podrien oposar molts d’arguments a aquestes opinions, però aquest no és el moment d’entretenir-s’hi. De moment, em quedo amb el que l’Albert Font planteja a Ferran Riera a l’entrevista i que aquest obvia respondre i és que si hi ha moltíssimes activitats sardanistes arreu de Catalunya és perquè hi ha ben viva una gran xarxa d’entitats que són les que les impulsen.

Riera també s’apunta al corrent d’opinió que presenta la sardana i la cobla com quelcom tancat i estàtic. Cita el cas del músic Jordi Molina i les seves múltiples activitats, moltes vegades innovadores, com quelcom isolat, pràcticament anecdòtic. Només això ja demostra una gran ignorància de les moltes altres experiències que s’estan portant a terme. Que aquestes no tinguin el ressò i el reconeixement que mereixen no eximeix de tenir rigor a qui gosa opinar al respecte.

De greuges perillosos

[Un dos i seguit, 19-2-11]

Estem en temps de retallades per totes bandes i, és clar, és natural que aquesta dinàmica afecti a tot allò que depèn, en major o menor mesura, de les subvencions dels organismes públics. En el camp sardanista això ja fa temps que es nota, amb activitats que no es poden fer, o altres, com alguns aplecs, que han de reduir el nombre o el nivell de les cobles, per exemple.

Les circumstàncies del context en el qual ens trobem fan que tothom ho entengui i, fins i tot, que ho accepti amb certa resignació. El problema arriba quan es plantegen greuges comparatius, tal i com s’ha pogut comprovar aquests últims dies a les xarxes socials. Allò que ha indignat molta gent és la notícia que s’han suprimit les aportacions de la Generalitat i la Diputació de Girona a la campanya d’ensenyament de sardanes a les escoles d’aquelles comarques. Es tracta d’un muntatge modèlic per l’abast i dels plantejaments que en la darrera edició afectava 103 centres educatius i uns 8.000 alumnes.

S’entén que quan mal dades s’eliminin primer les sardanes que altres coses diguem-ne essencials, però també és més que evident que poques escoles, hospitals o sous de mestres i metges es podrien pagar encara que se suprimissin totes les aportacions a les sardanes. En definitiva, es tracta d’allò de la xocolata del lloro.

El debat es torna més perillós quan el greuge comparatiu que deia es contempla respecte a altres activitats diguem-ne culturals. Dit d’una altra manera: amb els diners que es destinen a determinades celebracions abrilenques inspirades en les que es fan ben lluny d’aquí, no només es podrien pagar els cursets a totes les escoles catalanes –a més de les gironines-, sinó que podrien fer feliços tots els promotors sardanistes d’arreu del país.

Compromís o il·lusió

[Un dos i seguit, 12-2-2011]

Les festes Decennals de la Candelera, a Valls, no han tingut, en l’edició que es clausurava diumenge passat, una presència especialment remarcable pel que fa al nombre d’actes sardanistes –dues ballades-, però sí que un d’aquests mereix ser comentat. Va ser dissabte passat al migdia, amb la cobla Els Montgrins i un bon nombre de colles, algunes de les quals entre les més destacades del moment, que, tot i que no competien, sí que van oferir una esplèndida exhibició.

Destaquem, com a elements positius de la ballada, que es comptava amb una molt bona cobla; la notable presència de públic, amb molts balladors a més dels de les colles; la magnífica sardana de punts lliures, sempre espectacular (a mi em va agradar, sobretot, la de la “Tarragona Dansa”); el retorn de la colla local “Bell Esplai”, després d’anys d’estar inactiva, confirmant així la recuperació en aquest sentit del sardanisme vallenc; i l’estrena de la sardana Decennals 2011, d’Alfred Abad.

Si hagués de retreure alguna cosa, diria que no s’entén que, tot i que la cobla era a punt molt abans de l’hora anunciada per començar i que la plaça era plena de gent esperant-ho, l’acte s’iniciés amb notable retard. Sens dubte, el nombrós públic que tenia ganes de ballar hauria agraït alguna sardana abans de l’actuació de les colles. Finalment, es van haver de conformar amb tres sardanes de cinc tirades. Finalment, no va quedar gaire elegant que, algunes colles, tot i cobrar més del que estan acostumades als concursos, es presentessin a Valls amb només cinc parelles. No va ser el cas de la “Tarragona Dansa”, que es va marcar la fardada de sortir al galop amb vuit parelles. És la diferència entre la sortida de compromís i aquella altra feta amb il·lusió.

Aprendre a ballar sardanes

[Un dos i seguit 5-2-2011]

Fa pocs dies, uns 300 infants participaven, dins del programa de la festa major de la població, a l’acte de cloenda dels cursos de sardanes que s’han vingut portant a terme a les escoles de Salou. La setmana vinent comencen uns cursos similars a les escoles de la ciutat de Tarragona que cada any culminen en una festa final que sempre és tot un èxit. Sabem que se’n fan molts més de cursos a altres escoles de la demarcació, així com activitats similars adreçades a gent gran, en alguns casos, o a alumnes de totes les edats en altres.

Sembla, però, que l’aspecte que més coixeja és, precisament, el dels cursos pensats per al públic en general, més enllà dels que puguin programar les colles de competició pensats per a captar balladors de les seves anelles, o aquells altres fets amb molt bona voluntat però poca consistència. No dic que n’hi hagi, però són pocs, insuficientment divulgats i de curta durada.

No és estrany trobar-se en una ballada i que algú s’adreci a nosaltres per demanar-nos on poden aprendre a ballar o millorar els seus coneixements... i que no sapiguem dir-los res en aquest sentit, com a mínim a la ciutat de Tarragona. Realment crec que és una assignatura pendent ocupar-se, de manera seriosa, ben programada i amb mitjans d’aquests balladors potencials. Tothom que en sàpiga pot ensenyar a ballar sardanes, però no tothom ho pot fer –per molta bona voluntat i dedicació que hi posi- de manera atractiva i fonamentada o comptant amb els mitjans mínims necessaris: local, eines, temps, remuneració...

Sardanes a les Decennals

[Un dos i seguit, 29-1-11]

Valls ja està immers en una nova edició de les festes Decennals de la Candela, un extraordinari continu d’actes que, durant deu dies, fan que la capital de l’Alt Camp sigui una ciutat en estat d’excepció festiu. El programa és realment impressionant i variat,incloent, com és lògic, aquell tipus d’activitat que ens ocupa en aquest programa de ràdio: les sardanes, els esbarts i la música per a cobla, encara que d’esbarts no n’hi hagi de programats, però sí danses tradicionals.

Diem que aquesta presència és lògica, encara que a l’anterior edició de les Decennals aquesta premissa no es va complir. De fet, durant uns anys l’activitat sardanista a Valls havia decaigut fins a nivells pràcticament residuals més enllà de la celebració d’un ferm concurs de colles, mentre que des de fa un temps el reviscolament, a partir de les colles de la Unió d’Anelles de la Flama és prou evident. Una recuperació lenta i costosa, però sembla que decidida, gràcies a uns quants elements humans realment ferms que hi estan dedicant molts esforços. De moment, a més de la participació de les colles vallenques a concursos i exhibicions, la presència de sardanes a les Decennals és un altre bon símptoma.

Els actes no són res de l’altre món, però tampoc estan gens malament: una ballada amb la cobla Maravella i una altra amb Els Montgrins que comptarà amb una actuació de colles sardanistes, la tria de les quals sembla de compromís, però el cert és que entre elles hi haurà algunes de les més destacades del moment.

Ah! I un altre element d’interès en aquesta ballada de dissabte vinent, a més d’una primeríssima cobla i bones colles, serà l’estrena d’una nova sardana de l’autor de moda a les comarques tarragonines, l’Alfred Abad, qui també es fa sentir, cada cop més, arreu del país. Només falta que la climatologia, que de moment ha saludat efusivament les Decennals amb força aigua, es porti bé.

Noves i velles barreges

[Un dos i seguit 22-1-11]

El passat 8 de gener era una suggerent barreja de cobla i swing al Teatre Metropol; dies després, la cobla Sant Jordi participava en un esplèndid repàs a la carrera del músic nordcatalà Pascal Comelade, mentre la Marinada interpretava una bona selecció de temes del compositor italià Nino Rota, amb l’excusa del centenari del seu naixement. A més, el 2011 havia començat amb el concert de Cap d’Any de TV3 agermanant La Principal de la Bisbal amb l’Orquestra de Cambra de l’Empordà, quan feia poques setmanes que la Jovenívola d’Agramunt havia festejat profitosament amb un cor de Bulgària.

No és nou que la cobla o algun dels seus instruments experimentin amb altres tipus de música o que es barregin amb formacions ben diferents. Poc o molt, sempre hi ha hagut experiències d’aquesta mena, encara que no sempre prou compreses o insuficientment divulgades, com ara la de la Dharma i la cobla Mediterrània, la Sardanova de Santi Arisa o combinacions amb orquestres clàssiques.

Ara, però, n’hi ha més que mai de casos d’aquests, tenen més ressò –tot i que encara que no el que caldria- i, sobretot, s’aprofiten de l’alt nivell mitjà dels músics de cobla actuals. També cal remarcar que el fenomen abasta els camps musicals més diversos, des del rock al folk, passant pel jazz o la música clàssica, per dir-ne només alguns.

I és que allò del mestissatge musical que alguns es pensen que és de fa quatre dies sempre ha existit i, de fet, pel que fa la cobla, en realitat és un element bàsic dels seus orígens.

Un paper ben galdós

[Un dos i seguit, 15-1-11]

L’any ha començat de manera esplèndida des de la perspectiva de la sardana i la música per a cobla a la ciutat de Tarragona. El concert de dissabte passat al Teatre Metropol sota el lema “Cobla & Swing”, organitzat per l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa i amb l’actuació de dues excel·lents cobles –Sant Jordi-Ciutat de Barcelona i Reus Jove, dirigides per Tomàs Grau- fou un èxit total: artístic i de públic.

La vetllada em va suggerir moltes coses, susceptibles de fer-ne més d’un de comentari com aquest, però avui, de moment, voldria parar atenció en un que, tot i que afecta la sardana i la cobla, va molt més enllà. I és que, un cop més, he de fer referència al paper de certs mitjans de comunicació respecte segons quin tipus d’activitat. Molt bé el reportatge del TAC 12 dies després del concert, déu n’hi do El Punt i l’Avui i aquesta casa –Tarragona Ràdio- més enllà d’aquest programa, que, per diverses raons, ha restat fora de combat durant pràcticament un mes.

Però molt lamentable el tractament de segons quin altre mitjà, que ha fet dir, convençuts, a molts lectors, que més valia que no haguessin publicat res. I és que aquest paper tan galdós fet per un diari que fa temps que no té secció fixa de sardanes, sembla que vulgui emular el d’altres capçaleres de Lleida i Girona que darrerament han fet fora els responsables que en tenien cura de manera professional i rigorosa, tot i que mantenen els espais.

Oblidable, sobretot quan veiem cap a on tendeixen les coses de cara al futur: un encert, en aquest sentit, el vídeo promocional del concert, fet de manera casolana si voleu, però més que digne, que van realitzar la gent de la Tarragona Dansa i que va circular intensament per la xarxa, i encara se’l pot trobar, especialment per blocs i facebook. També va servir per obrir el concert, projectat al fons de l’escenari, i va agradar molt; però, sobretot, insisteixo, hauria de fer pensar a més d’un com fa les coses i com tracta segons què, sobretot tenint en compte que cada cop més les xarxes socials són un camí i no una alternativa. Jo sóc dels que defensen els llibres i els diaris en paper, i que haurien de coexistir amb els virtuals... però amb un mínim de seriositat, si us plau.