Un paper ben galdós

[Un dos i seguit, 15-1-11]

L’any ha començat de manera esplèndida des de la perspectiva de la sardana i la música per a cobla a la ciutat de Tarragona. El concert de dissabte passat al Teatre Metropol sota el lema “Cobla & Swing”, organitzat per l’Agrupació Sardanista Tarragona Dansa i amb l’actuació de dues excel·lents cobles –Sant Jordi-Ciutat de Barcelona i Reus Jove, dirigides per Tomàs Grau- fou un èxit total: artístic i de públic.

La vetllada em va suggerir moltes coses, susceptibles de fer-ne més d’un de comentari com aquest, però avui, de moment, voldria parar atenció en un que, tot i que afecta la sardana i la cobla, va molt més enllà. I és que, un cop més, he de fer referència al paper de certs mitjans de comunicació respecte segons quin tipus d’activitat. Molt bé el reportatge del TAC 12 dies després del concert, déu n’hi do El Punt i l’Avui i aquesta casa –Tarragona Ràdio- més enllà d’aquest programa, que, per diverses raons, ha restat fora de combat durant pràcticament un mes.

Però molt lamentable el tractament de segons quin altre mitjà, que ha fet dir, convençuts, a molts lectors, que més valia que no haguessin publicat res. I és que aquest paper tan galdós fet per un diari que fa temps que no té secció fixa de sardanes, sembla que vulgui emular el d’altres capçaleres de Lleida i Girona que darrerament han fet fora els responsables que en tenien cura de manera professional i rigorosa, tot i que mantenen els espais.

Oblidable, sobretot quan veiem cap a on tendeixen les coses de cara al futur: un encert, en aquest sentit, el vídeo promocional del concert, fet de manera casolana si voleu, però més que digne, que van realitzar la gent de la Tarragona Dansa i que va circular intensament per la xarxa, i encara se’l pot trobar, especialment per blocs i facebook. També va servir per obrir el concert, projectat al fons de l’escenari, i va agradar molt; però, sobretot, insisteixo, hauria de fer pensar a més d’un com fa les coses i com tracta segons què, sobretot tenint en compte que cada cop més les xarxes socials són un camí i no una alternativa. Jo sóc dels que defensen els llibres i els diaris en paper, i que haurien de coexistir amb els virtuals... però amb un mínim de seriositat, si us plau.