Salvador Fa, coreògraf

[Un dos i seguit, 2-4-11]

Fa uns quinze dies era el president i un dels fundadors de l’Esbart Santa Tecla, Carles Llorach, qui era homenatjat per la ciutat de Tarragona tot dedicant-li una plaça a la Part Alta –poca broma!-, mentre que divendres de la setmana passada es feia quelcom semblant amb el director i fundador de l’Esbart Dansaire de Tarragona, Salvador Fa. Els dos ens han deixat recentment després d’haver-se dedicat en cos i ànima a la dansa catalana i a la revitalització festiva de la ciutat.

D’en Carles Llorach ja en vam parlar en el seu moment. Només afegiria que l’acte d’inauguració de la plaça fou molt emotiu i hi vam poder veure moltes cares conegudes de la cultura i la política local, però també algunes de més enllà, de la resta del país, sobretot vinculats amb el món de la dansa tradicional.

En el cas de Salvador Fa només hem de lamentar la sensació d’improvisació que va donar el fet que s’anunciés l’acte d’inauguració d’un espai a la Mitja Lluna (davant del local de l’esbart) d’un dia per l’altre. El Salvador es mereixia un millor tracte, crec. Ell va ser, sobretot, un destacat coreògraf, amb una activitat intensa i constant en uns anys gens fàcils. Dirigí diversos esbarts de les comarques tarragonines, però estic segur que la seva satisfacció més gran va ser quan va aconseguir recuperar l’Esbart Dansaire de Tarragona després de molts anys d’absència, i que la seva empenta, que ell havia recollit de tradició familiar, també seguís ben ferma en els seus fills, quelcom semblant al que ha succeït en el cas d’en Carles Llorach.

Tant l’un com l’altre, insisteixo, van marxar d’aquest mon amb la satisfacció de veure com els respectius esbarts quedaven en bones mans, unes mans que no només han mantingut el seu llegat, sinó que l’han enriquit.

Colles 2.0

[Un dos i seguit, 26-3-11]

Diumenge passat, dins dels actes de cloenda del Campionat de Catalunya de Colles Sardanistes de l’any 2010, es va celebrar el primer concurs de Colles 2.0 que, recordem-ho, es tracta d’una variant moderna dels tradicionals concursos de colles improvisades, que tant abunden als aplecs, sobretot. El de Valls va tenir en comú amb els clàssics el to informal, on allò que importa és passar-s’ho bé i on les classificacions finals són poc menys que intranscendents. O, almenys, aquesta acostuma a ser la intenció de la majoria dels organitzadors, ja que, a vegades hi ha alguns participants que s’ho prenen massa a pit, amb conseqüències poc edificants.

Al concurs 2.0 també es tractava de formar anelles com més diverses millor, és a dir, que no hi hagués gaires balladors d’una sola colla de les serioses, per entendre’ns. La diferència fonamental, a més que la majoria dels dansaires de diumenge provenien del món de les colles –cosa normal, atesa la naturalesa de l’acte-, era que tot el procés d’inscripció, constitució de cada colla i la corresponent preparació, es van fer de manera virtual, via xarxes socials. És el que toca en els temps que corren i el que cal esperar de les colles si volen estar al dia.

Tot plegat es va desenvolupar força bé. Ignoro com va anar realment aquesta relació entre els membres de les Colles 2.0, però el cert és que, arribat el moment de la veritat, a la plaça del Blat de Valls hi hagué un bon grapat de colles i força públic i tots plegats s’ho van passar molt bé. Les colles van improvisar (no podien assajar els dies anteriors) un galop de fantasia, portaven un "crit de guerra” que les identificava, així com un vestuari més o menys divertit i, finalment, malgrat la barreja d’estils, en general van ballar de manera digna.

Ara bé, volent filar prim, ens podríem preguntar, atès el nombre de colles actives que hi ha actualment, que potser calia esperar que la participació hagués estat molt més nombrosa, encara, sobretot tenint en compte que la cloenda del Campionat de Catalunya hauria de ser -almenys aquesta és la intenció- la Festa Major dels sardanistes de colla.

Plaça de Carles Llorach

[Un dos i seguit, 19-3-11]

Ens aquests moments es deu estar inaugurant a Tarragona una nova plaça. Bé, en realitat es tracta d’un espai urbà ja existent a la Part Alta, sorgit fa uns anys en construir uns edificis de veïns en un solar on s’havia previst reservar-hi, també, una superfície pública. Ara s’ha decidit que passi a anomenar-se de Carles Llorach, homenatjant així la memòria d’aquest tarragoní, desaparegut recentment.

No cal dir que es tracta d’una decisió encertada, tenint en compte que en Carles Llorach va treballar durant molts anys per la cultura popular del país, especialment per la tarragonina. No es tracta ara de fer un resum biogràfic, però no em puc estar de dir que sí, que tal i com s’ha remarcat sovint, fou un dels tarragonins que van intervenir de manera decidida en l’espectacular procés de recuperació i revitalització de les festes majors de Tarragona, però potser sigui encara més meritori, al meu entendre, el fet que també ho feia abans, quan no era moda. Un servidor el va conèixer, precisament, quan formava part de la junta directiva del Casal Tarragoní, o quan va contribuir a fundar l’Esbart Santa Tecla. Després van ser molts els qui es van apuntar a fer coses pel Seguici o pels castells, posem per cas, i ell també hi va ser, però, insisteixo, prèviament algú va mantenir la flama en temps menys agraïts.

Persona de caràcter, potser a vegades hom podia no estar d’acord amb alguna de les seves actituds, com és lògic i normal, però ningú li podrà negar mai el mèrit del conjunt de la tasca que portà a terme. Plenament merescuda, doncs, la nova plaça Carles Llorach.

Dones a les cobles

[Un dos i seguit, 12-3-11]

Fins a dates relativament recents, les grans orquestres simfòniques eren un reductes totalment inabastables per a les dones instrumentistes i, no cal dir-ho, per a les directores. I això, tot i que l’accés de les dones a l’aprenentatge musical en general i dels instruments en concret ja feia molts anys que era habitual. Però, és clar, una cosa era que les noies de casa bona aprenguessin a tocar el piano i una altra que s’hi dediquessin professionalment.

Sortosament, les coses han canviat i a hores d’ara les dones són presents (i, a vegades, predominen) a la majoria de formacions musicals. En el camp de la cobla, aquest accés ha estat més tardà, però evident des de fa uns anys. Globalment, encara són minoria, però és prou simptomàtic que la seva presència a les cobles joves sigui habitual i, a vegades, majoritària. On més els està costant és a les cobles-orquestres (paradoxalment, on ja fa molt de temps que hi ha cantants femenines) i a les formacions més veteranes. Em consta que, pel que fa a les cobles que conec mínimament, això és més circumstancial que altra cosa, és a dir, que no depèn de la voluntat dels responsables de cada formació de tenir o no dones en plantilla, sinó del mercat de músics. Vull dir que és lògic, tenint en compte que la majoria de dones músics són joves, que encara no n’hi hagi a cobles on normalment s’hi accedeix després d’una llarga trajectòria per diferents formacions. El temps segurament dirà si això és cert o no, o si es confirma aquesta dinàmica.

Un cas un xic diferent és el de les compositores. Ja fa molts anys que n’hi ha, d’autores de sardanes, però poques i insuficientment conegudes. Fa uns anys, van sorgir alguns noms, com Montserrat Pujolar o Dolors Viladrich, que han assolit una popularitat remarcable, però no ha estat fins a dates molt recents que hem pogut apreciar un petit esclat de noies compositores. El vuitè concert del Dia de la Dona de dimarts passat a Tiana, per exemple, presentava sardanes de 15 autores diferents, amb set composicions d’estrena i la majoria de les autores eren força joves. Quelcom impensable no fa pas gaires anys.

Insisteixo

[Un dos i seguit, 5-3-11]

La setmana passada criticava la visió simplista i poc rigorosa que un llibre de recent aparició ofereix sobre la sardana, tant des del punt de vista històric (abonant el tòpic, divulgat per certs sectors que asseguren que l’expansió d’aquesta dansa va ser deguda a una mena d’imposició o, com a mínim, generós patrocini d’institucions i determinades classes socials), com, des d’una perspectiva més actual, presentant-la com quelcom estàtic, conservador, i on les iniciatives renovadores o que poden impulsar noves vides de desenvolupament són més aviat anecdòtiques, tot citant, només, el cas del músic Jordi Molina.

Jo no posava exemples, però em permetia donar a entendre que, mirant enrere, es veu que les coses han anat d’una altra manera i que sempre hi ha hagut gent amb ganes de fer coses diferents, tot i que és ara quan d’iniciatives d’aquesta mena n’hi ha més que mai, són ben variades i, en ocasions, notablement engrescadores.

És clar que hi ha parts importants del sardanisme clarament conservadores. Això és així perquè no estem parlant de quelcom monolític i uniforme, tot al contrari de com alguns pretenen presentar els sardanistes, entenent per sardanistes aquells qui, en major o menor mesura es mouen al voltant de l’activitat d’aquesta dansa, des del músic al directiu, al ballador compulsiu a aquell que, ocasionalment, només escolta davant una cobla.

No es tracta ara de fer una relació completa de les propostes o realitats que representen aquesta altra part més vital de la sardana, però podem posar-ne alguns exemples: els shows de la cobla Contemporània, les versions de músiques ben diverses com les que ens explicaven fa poc gent de la cobla Marinada en aquest programa, però a la qual caldria afegir-hi les de les cobles Jovenívola d’Agramunt, Flama de Farners, Bisbal Jove, Sant Jordi, etc. També, les múltiples incursions d’instruments de cobla en l’obra de cantautors, grups de folk, música clàssica, jazz... Podríem citar els nous concursos de punts lliures, la cloenda del Campionat que s’anuncia a Valls, etc.

Sortosament, hi ha qui sí que ho veu d’aquesta manera tot i no estar-hi implicat de manera directa. No us perdeu, en aquest sentit, el número d’aquest mes de la revista “Descobrir Catalunya”.

Manca de rigor

[Un dos i seguit, 26-2-2011]

Des de fa uns anys, als Països Catalans s’està produint una notable revitalització de les músiques i les danses tradicionals. Hi ha molts focus de promoció, com ara el Tradicionàrius, a Barcelona, però la veritat és que n’hi ha arreu del país. Ara, el periodista Ferran Riera acaba de publicar el llibre “A la plaça fan ballades. Una història de les músiques d’arrel als Països Catalans”, editat per Cossetània, on ofereix la seva particular visió de la història i l’actualitat d’aquest tipus d’activitats. Una publicació summament interessant, encara que alguna de les tesis que defensa són discutibles, com és natural en qualsevol obra d’assaig.

Ell és, per exemple, un dels més destacats defensors de la idea que la sardana no només s’ha beneficiat d’un suport descarat i privilegiat de les institucions, sinó que, històricament, hauria arraconat altres danses, músiques i instruments tradicionals, com ara la jota. En una entrevista que li fa el també periodista Albert Font Tarrés que podem trobar al sempre interessant bloc “Creuant”, hi insisteix, alhora que es declara contrari a que hi hagi una Dansa Nacional de Catalunya. Entre altres coses més, destaca el fet que a totes les festes majors hi ha sardanes, com si això fos quelcom negatiu, o com si la seva presència fos excloent respecte altres activitats.

Se’n podrien oposar molts d’arguments a aquestes opinions, però aquest no és el moment d’entretenir-s’hi. De moment, em quedo amb el que l’Albert Font planteja a Ferran Riera a l’entrevista i que aquest obvia respondre i és que si hi ha moltíssimes activitats sardanistes arreu de Catalunya és perquè hi ha ben viva una gran xarxa d’entitats que són les que les impulsen.

Riera també s’apunta al corrent d’opinió que presenta la sardana i la cobla com quelcom tancat i estàtic. Cita el cas del músic Jordi Molina i les seves múltiples activitats, moltes vegades innovadores, com quelcom isolat, pràcticament anecdòtic. Només això ja demostra una gran ignorància de les moltes altres experiències que s’estan portant a terme. Que aquestes no tinguin el ressò i el reconeixement que mereixen no eximeix de tenir rigor a qui gosa opinar al respecte.

De greuges perillosos

[Un dos i seguit, 19-2-11]

Estem en temps de retallades per totes bandes i, és clar, és natural que aquesta dinàmica afecti a tot allò que depèn, en major o menor mesura, de les subvencions dels organismes públics. En el camp sardanista això ja fa temps que es nota, amb activitats que no es poden fer, o altres, com alguns aplecs, que han de reduir el nombre o el nivell de les cobles, per exemple.

Les circumstàncies del context en el qual ens trobem fan que tothom ho entengui i, fins i tot, que ho accepti amb certa resignació. El problema arriba quan es plantegen greuges comparatius, tal i com s’ha pogut comprovar aquests últims dies a les xarxes socials. Allò que ha indignat molta gent és la notícia que s’han suprimit les aportacions de la Generalitat i la Diputació de Girona a la campanya d’ensenyament de sardanes a les escoles d’aquelles comarques. Es tracta d’un muntatge modèlic per l’abast i dels plantejaments que en la darrera edició afectava 103 centres educatius i uns 8.000 alumnes.

S’entén que quan mal dades s’eliminin primer les sardanes que altres coses diguem-ne essencials, però també és més que evident que poques escoles, hospitals o sous de mestres i metges es podrien pagar encara que se suprimissin totes les aportacions a les sardanes. En definitiva, es tracta d’allò de la xocolata del lloro.

El debat es torna més perillós quan el greuge comparatiu que deia es contempla respecte a altres activitats diguem-ne culturals. Dit d’una altra manera: amb els diners que es destinen a determinades celebracions abrilenques inspirades en les que es fan ben lluny d’aquí, no només es podrien pagar els cursets a totes les escoles catalanes –a més de les gironines-, sinó que podrien fer feliços tots els promotors sardanistes d’arreu del país.